Fa uns dies, la Unió Europea avisava molt seriosament al Govern d'Espanya de què cal reformar el nostre sistema de protecció social, doncs serà insostenible a mig termini. Aixó es refereix en concret a les rendes de protecció social (jubiliació, viudetat, incapacitat laboral i desocupació) i a la despesa sanitària.
Sense comptar l'import d'altres rendes socials, com ara les pensions no contributives, el subsidi de treballadors eventuals agraris (Extremadura i Andalusia), les rendes de subsistència i altres ajuts familiars no contributius, i tampoc el cost de les polítiques d'assistència a la immigració i les derivades de la Llei de Dependència, la factura anual actual és la següent:
Sense comptar l'import d'altres rendes socials, com ara les pensions no contributives, el subsidi de treballadors eventuals agraris (Extremadura i Andalusia), les rendes de subsistència i altres ajuts familiars no contributius, i tampoc el cost de les polítiques d'assistència a la immigració i les derivades de la Llei de Dependència, la factura anual actual és la següent:
- Despesa sanitària: 54.000 milions d'Euros.
- Pensions: 78.000 milions d' Euros.
- Prestacions per desocupació: 32.000 milions d'Euros.
En conjunt, un 15% del PIB s'inverteix en aquestes despeses socials.
Actualment (octubre de 2009) a Espanya hi ha 9.030.000 de persones que cobren diferents tipus de pensions del sistema, a raó de 758 Euros mensuals de promig (860 Euros per a les pensions de jubilació). A més hi ha 2.610.000 persones que estàn cobrant prestacions per desocupació (les dels 420 Euros apart) que cobren en promig 834 Euros mensuals.
En total, 11.640.000 persones perceben cada mes una renda social d'una mitjana de prop de 800 Euros.
Ara bé, segons les mateixes dades oficials, al mes d'octubre hi havia 17.870.000 treballadors afiliats als diferents régims de la Seguretat Social.
En resum, actualment hi ha a Espanya doncs:
En termes monetaris, les cotitzacions a la Seguretat Social pujen uns 105.000 milions d'Euros (la despesa sanitària es financia amb impostos, no amb les cotitzacions a la Seguretat Social). L'assistència sanitària, universal i gratuita, costa 1.300 Euros l'any per persona. (Apart d'uns altres 50.000 milions d'Euros de despesa pública en ensenyament).
Actualment (octubre de 2009) a Espanya hi ha 9.030.000 de persones que cobren diferents tipus de pensions del sistema, a raó de 758 Euros mensuals de promig (860 Euros per a les pensions de jubilació). A més hi ha 2.610.000 persones que estàn cobrant prestacions per desocupació (les dels 420 Euros apart) que cobren en promig 834 Euros mensuals.
En total, 11.640.000 persones perceben cada mes una renda social d'una mitjana de prop de 800 Euros.
Ara bé, segons les mateixes dades oficials, al mes d'octubre hi havia 17.870.000 treballadors afiliats als diferents régims de la Seguretat Social.
En resum, actualment hi ha a Espanya doncs:
- 11.640.000 persones que preceben rendes socials
- 17.870.000 persones que cotitzen a la Seguretat Social
La ratio entre ambdós colectius era, al mes d'octubre de 1,54 a 1, és a dir, per cada 3 persones que treballen hi ha 2 que cobren algún tipus de renda social.
A Catalunya la ratio es manté lleugerament per sobre que la del conjunt d'Espanya, però en algunes províncies espanyoles la ratio ja ha arribat pràcticament 1 a 1, és a dir hi ha tantes persones que treballen i cotitzen, com persones que cobren rendes de protecció social, destacant-se, per CCAA, Castella-La Manxa on hi ha més persones que cobren rendes socials que treballadors que cotitzen.
El valor convencional d'aquesta ratio, que assegura l'equilibri del sistema, és de 2 a 1, però en els darrers dos anys s'ha degradat terriblement, com es pot veure observant la gràfica següent:
A Catalunya la ratio es manté lleugerament per sobre que la del conjunt d'Espanya, però en algunes províncies espanyoles la ratio ja ha arribat pràcticament 1 a 1, és a dir hi ha tantes persones que treballen i cotitzen, com persones que cobren rendes de protecció social, destacant-se, per CCAA, Castella-La Manxa on hi ha més persones que cobren rendes socials que treballadors que cotitzen.
El valor convencional d'aquesta ratio, que assegura l'equilibri del sistema, és de 2 a 1, però en els darrers dos anys s'ha degradat terriblement, com es pot veure observant la gràfica següent:
Proporció entre Afiliats a la Seguretat Social i perceptors de prestacions socials. 1999-2009
Nota: la ratio està feta sobre promitjos anuals de les persones de cada segment. Per al 2009 les dades són el promig d'octubre 2009 a octubre 2009. Font: Butlletí d'Estadístiques Laborals, Ministeri de Treball i Afers Socials.Aquesta degradació s'està accelerant en els darrers mesos, degut a:
- La disminució de cotitzants a la Seguretat Social (prop d'un milió de persones menys en els darrers 12 mesos),
- L'augment continuat dels pensionistes (145.000 més en els darrers 12 mesos),
- L'important augment de les prestacions per desocupació (800.000 persceptors més en els darrers 12 mesos).
Proporció entre Afiliats a la Seguretat Social i perceptors de prestacions socials. Maig 2008-Octubre 2009
Nota: la ratio està feta sobre les dades existents a la fi de cada mes de les persones de cada segment.Font: Butlletí d'Estadístiques Laborals, Ministeri de Treball i Afers Socials.A mig termini, l'escenari és clar:
En l'escenari actual, a curt termini el Govern de l'Estat continuarà endeutant-se en els mercats financers per tal de poder atendre per aquesta via les despeses socials i el conjunt de despeses comunes, que la nostra economia en recessió no es capaç de proporcionar, apart dels 30.000 milions suplementaris que està gastant per fer front a la crisi.
D'aqui a tres anys, quan ja es comencin a recuperar les variables econòmiques espanyoles, l'acumulació de dèfict arribarà a quotes molt perilloses i inevitablement el Govern haurà de fer front a una reforma en profunditat del nostre sistema de prestacions socials, ja inevitable.
El nostre govern ha basat tot el creixement en el totxo i la immigració, i d'aquesta aposta de ruleta rusa li ha sortit finalment el tret: el totxo s'ha carregat un sistema financer emborratxat i ha hipotecat 5.000.000 de famílies a 30 anys vista, i de retruc ha triturat la nostra estructura de creixement econòmic. La immigració, que ens havia de servir de mà d'obra barata per a aquesta expansió i de pas aliviar a 15 anys vista el sistema de pensions, ha arribat en quantitats desmadrades i ara hem de mantenir entre tots l'escreix de 1.800.000 persones exageradament vingudes de fora.
Males notícies; sortirem de la crisi amb un mercat laboral empobrit i un sistema de protecció social agònic. La solució: pujar inevitablement els impostos. És a dir, fent soportar tot el pes de la disbauxa sobre la calsse mitjana, que quedarà realment -encara més- malmesa.
Per ser un govern d'esquerra progressita, el nostre ha aconseguit carregar-se totes les fites de benestar econòmic-social en menys de quatre anys: tot un rècord. Una cosa és ser socialista i l'altre Sapastrero.
Per preocupar-se encara més, llegiu el discurs del President del Govern presentant al Congrès el darrer conillet que s'ha tret de la xistera, una Llei d'Economia Sostenible que serveix per confirmar que la nostra economia no és sostenible (ni amb aquesta Llei ho serà).
Patètic: no es va enterar de què entravem en crisi i ara es pensa que és de joguina.
- Continuació de la destrucció d'ocupació, que en termes de promig anual no remuntarà fins finals de 2010,
- Un major nombre d'aturats perceptors de prestacions, com menys fins a principis de 2011,
- Un inevitable augment de pensionistes.
En l'escenari actual, a curt termini el Govern de l'Estat continuarà endeutant-se en els mercats financers per tal de poder atendre per aquesta via les despeses socials i el conjunt de despeses comunes, que la nostra economia en recessió no es capaç de proporcionar, apart dels 30.000 milions suplementaris que està gastant per fer front a la crisi.
D'aqui a tres anys, quan ja es comencin a recuperar les variables econòmiques espanyoles, l'acumulació de dèfict arribarà a quotes molt perilloses i inevitablement el Govern haurà de fer front a una reforma en profunditat del nostre sistema de prestacions socials, ja inevitable.
El nostre govern ha basat tot el creixement en el totxo i la immigració, i d'aquesta aposta de ruleta rusa li ha sortit finalment el tret: el totxo s'ha carregat un sistema financer emborratxat i ha hipotecat 5.000.000 de famílies a 30 anys vista, i de retruc ha triturat la nostra estructura de creixement econòmic. La immigració, que ens havia de servir de mà d'obra barata per a aquesta expansió i de pas aliviar a 15 anys vista el sistema de pensions, ha arribat en quantitats desmadrades i ara hem de mantenir entre tots l'escreix de 1.800.000 persones exageradament vingudes de fora.
Males notícies; sortirem de la crisi amb un mercat laboral empobrit i un sistema de protecció social agònic. La solució: pujar inevitablement els impostos. És a dir, fent soportar tot el pes de la disbauxa sobre la calsse mitjana, que quedarà realment -encara més- malmesa.
Per ser un govern d'esquerra progressita, el nostre ha aconseguit carregar-se totes les fites de benestar econòmic-social en menys de quatre anys: tot un rècord. Una cosa és ser socialista i l'altre Sapastrero.
Per preocupar-se encara més, llegiu el discurs del President del Govern presentant al Congrès el darrer conillet que s'ha tret de la xistera, una Llei d'Economia Sostenible que serveix per confirmar que la nostra economia no és sostenible (ni amb aquesta Llei ho serà).
Patètic: no es va enterar de què entravem en crisi i ara es pensa que és de joguina.
2 comentaris:
La llei d´Economía Sostenible suposa trasbalsar s la contrucció d´infrestructures el model económic del totxo, a més de dilapidar molts millions que serviríen per sostenir el sistema de atenció social que has comentat.
España: fraude fiscal anual, entre 60.000 y 80.000 millones de euros.
Ciudadanos que trabajan en la economía sumergida: 1,5 millones (con la crisis,
probablemente muchos más).
Incremento en 2009 de las peticiones de alimentos en centros de ayuda: 89,6%
Incremento de impagos hipotecarios, por encima del 300%.
Incremento de desahucios: casi un 200%.
Los datos hablan por sí solos.
Publica un comentari a l'entrada