Padró de població a 1-1-2009: Sant Pere creix més que Sant Antoni de Vilamajor

L'INE acaba de publicar les xifres oficials dels Padrons municipals d'habitants a 1 de gener de 2009.

A Sant Antoni de Vilamajor la població era de 5.444 persones, mentre que a Sant Pere de Vilamajor, de 4.021.

Això significa un increment de 112 habitants més (un 2,1% d'increment) respecte l'any anterior a Sant Antoni, i de 130 habitants més (un 3,3% més) a Sant Pere de Vilamajor.

Increment anual absolut de la població a Vilamajor. 1999-2008

Increment anual relatiu de la població a Vilamajor. 1999-2008

Nota: les dades es refereixen a 31 de desembre de cada any.

Per primera vegada des de que hi ha padrons municipals depurats (1998) Sant Pere supera Sant Antoni en creixement anual de població.

En tots dos casos, el creixement interanual relatiu està en els mímims històrics, com ja advertíem fa unes setmanes.

Aquestes dades no fan més que confirmar el retrocés dels saldos immigratoris, que al 2008 van significar un increment de 92 persones a Sant Antoni i de 100 persones a Sant Pere de Vilamajor.

L'evolució al llarg de 2009 manté la mateixa tònica: Sant Pere supera Sant Antoni en creixement absolut, i les taxes de creixement en ambdós municipis baixen a cotes mínimes històriques.

Val a dir no obstant que Sant Pere té encara un estoc de població resident no empadronada superior al de Sant Antoni de Vilamajor.

Com a curiositat, la població actual de Sant Pere és equivalent a la que hi havia a Sant Antoni de Vilamajor al 2002.

A Catalunya la població a 1-1-2009 era de 7.475.420 persones, amb un increment de 111.342 nous habitants, en un 87% degut a la immigració estrangera.

A 1 de juliol de 2009 (dades provisionals) la població empadronada a Catalunya ja ha arribat als 7.551.859 habitants, incrementant en els 6 primers mesos de 2009 de 76.349 persones, de les quals més de 68.000 immigrants estrangers.

(De fet, en el primer semestre de 2009 han arribat a Catalunya 5/6 parts dels estrangers que ho van fer en tot el 2008, per la qual cosa el flux d'immigració estrangera, en comptes de disminuïr, està augmentant. Si descomptem la natalitat, la població autòctona ha disminuït a Catalunya en el primer semestre de 2009).

A l'Estat la població era a 1-1-2009 de 46.745.807 persones, amb un increment de 587.985 habitants més.

L'ampliació del cens a Osona fa baixar-hi un 7% la participació electoral

Es parla molt de la baixa participació en la consulta sobiranista, tot just del 27%, per bé que en 30 municipis que engloben 23.252 persones del cens, la participació ha estat superior al 50%, és a dir sense dubtes de representativitat.

Cal però tenir en compte que quan es comparen aquestes dades amb les d'altres comicis electorals s'incorre en el gran error de no tenir en compte les dues diferències entre les respectives dades censals:

• En primer lloc, el vot dels nois i noies de 16 i 17 anys, que en no tenir majoria d'edat, no tenen dret de vot en comicis institucional. Representes aproximadament el 2% del cens que ha pogut votar en la consulta sobiranista.
• En segon lloc, i aquest és un tema més important, s'ha permès el vot a ciutadans de nacionalitat estrangera. Han representat un important 20% del cens, que ha arribat a 1/4 part en el cas d'Osona. Se'm fa difícil justificar el perquè persones que ni tant sols són espanyoles, poden prendre part en la consulta al respecte de si Catalunya ha de ser independent de l'Estat espanyol. Tampoc puc comprendre com se'ls hi dóna aquest dret de decidir a persones que en el seu cas ni tant sols resideixen legalment al nostre país.

Sia com sia, hi ha una diferència del 22%, per excés, entre el cens de la consulta d'ahir i el cens electoral convencional.

Malauradament no tenim dades detallades dels votants ni dels censos, que ens permetin avaluar en tota la seva dimensió la participació en termes homogenis d'aquesta consulta en relació amb el cens d'una consulat insitucional.

Osona, és notori, ha assolit la major participació en la consulta sobiranista, a molta distància de la resta, amb un 41%. Això ha estat degut a la intensa campanya que s'ha dut a terme, i que ha comptat amb la màxima mobilització de tota la població, adhuc de la població estrangera, no en va 16 del 30 municipis on la participació ha superat el 50% del cens, estan en aquesta comarca.

Tenim la fortuna de comptar amb les dades de participació estrangera en els tres municips més grans d'Osona: Vic, Manlleu i Torelló, que han significat més de l'11% del cens d'aquesta consulat d'ahir i 1/8 part de la participació total. Val a dir que en tota la comarca és on s'aplega la major proporció de població estrangera de les que han votat en la consulta, i que els tres municipis representen més de lameitat del cens total d'Osona.

A Vic, el cens estranger ha estat del 23,4%, a Manlleu del 20,5%, i a Torelló del 11,1%, en relació amb el cens total, és a dir un 20,3% del total en conjunt.

Els resultats de participació per nacionalitat han estat els següents:

Vic:

• Nacionals: 49,8%
• Estrangers: 18,3%
• Total: 42,5%
  

Manlleu:

• Nacionals: 39,1%
• Estrangers: 4,7%
• Total: 32,0%
  

Torelló:

• Nacionals. 41,0%
• Estrangers: 7,7%
• Total: 37,3%
  

La baixa participació de la població estrangera ha estat doncs notable, i ha fet baixar la participació en aquests tres municipis representatius, de més de 6 punts: 38,65% total, respecte el 44,97% si es considera només el cens nacional.

Tenint en compte la major proporció de població estrangera que hi ha en el pobles d'Osona respecte al conjunt de municipis que han participat en la consulta, i també la més alta participació estrangera que s'ha donat en aquesta comarca, fruit de la mobiilització de la massa crítica existent, podem concloure sense risc d'equivocar-nos que la participació que ha tingut la consulta sobiranista, en termes comparatius respecte les eleccions institucionals convencionals, ha estat del 32-33%, no pas del 27%.

A això cal afegir la molt probable més baixa participació dels joves de 16 i 17 anys.

Assumnit l'anècdota de deixar votar a la població de països estrangers, regulars i irregulars, caldria explicar al món la realitat, doncs està sent aquesta baixa participació, i per tant baixa representatitivitat, el taló d'Aquil.les per a la quantificació de la voluntat dels nostres pobles.

La compra-venda d'habitatges revifa a Sant Antoni de Vilamajor

Segons les dades del Col.legi de Registradors de la Propietat, corresponents al tercer trimestre de 2009, en els tres primers trimestres d'enguany s'han venut a Sant Antoni de Vilamajor 48 habitatges, 21 de nous i 27 d'usats.
En els tres primers trimestres de l'any passat es van vendre 32 habitatges, 16 de nous i 16 d'usats.

Tot i estant lluny del rècord de 89 habitatges venuts els nou primers mesos de l'any 2006 (48 nous), la dada d'enguany apunta a un restabliment paulatí de la situació, deixant enrera les pèssimes dades del 2008:

Evolució anual de la compra-venda d'habitatges a Sant Antoni de Vilamajor. 2004-2009

Pel que fa a Sant Pere de Vilamajor, continua l'atonia en el mercat d'habitatge, amb només 14 venuts en els tres primers trimestres d'enguany, 3 de nous i 11 d'usats. En el mateix periode de l'any passat es van vendre 22 habitatges, dels quals 9 eren nous.

Tot i animat-se, les vendes totals (nous i usats) continuen en mínims històrics a Sant Pere de Vilamajor:

Evolució anual de la compra-venda d'habitatges a Sant Pere de Vilamajor. 2004-2009

Les característiques més restrictives de la tipologia dels habitatges que es posen a la venda a Sant Pere de Vilamajor, i fonamentalment una insignificant oferta d'habitatge plurifamiliar, condicionen que Sant Pere de Vilamajor no pugui agafar tampoc la revifada en el mercat de l'habitatge de l'entorn, de la mateixa manera que al final del cicle expansiu, al 2007, van aconseguir-se tancar 67 operacions en els nou primers mesos d'aquell any, 25 dels quals van ser nous gràcies a les promocions d'habitatges plurifamiliars que es van dur a terme.

Evolució de la compra-venda d'habitatges als municipis de Vilamajor. Sèries trimestrals 2004-2009

Habitatges nous

Habitatges usats

En aquest tercer trimestre (igual que en el quart de 2008) no s'ha venut ni un habitatge nou a Sant Pere de Vilamajor.
És cert també que una part significativa dels habitatges de Sant Pere de Vilamajor són promoguts pels propis propietaris, per la qual cosa no figuren en les estadístiques de compra-venda, i cal acudir a les de construcció d'habitatges.

Composició de les compra-vendes d'habitatges a Sant Pere de Vilamajor. Sèries trimestrals 2004-2009

Composició de les compra-vendes d'habitatges a Sant Antoni de Vilamajor. Sèries trimestrals 2004-2009

És significatiu destacar en aquest sentit les diferències que existeixen entre els dos municipis de Vilamajor pel que fa a la proporció d'habitatge usat, doncs és del 58% a Sant Antoni (en línia amb la mitjana habitual) però que arriba al 73% a Sant Pere de Vilamajor, exponent d'un mercat esterilitzat per la inexistent oferta d'habitatge nou, preferentment plurifamiliar.
Es pot estimar la capacitat residual de demanda no satisfeta a Sant Pere de Vilamajor en un mínim de 15 habitatges nous a l'any, que es podríen vendre si existís oferta en condicions d'aquesta mena d'habitatges.

En els darrers 5 anys s'han venut a Vilamajor un total de 759 habitatges, 469 a Sant Antoni (un 62% del total) i 260 a Sant Pere de Vilamajor (un 38% del total).

Compra-vendes acumulades 2004-2009 per naturalesa dels habitatges

En els darrers 5 anys s'han venut a Vilamajor 298 habitatges nous, dels quals 213 a Sant Antoni (un 71,5%) i només 85 a Sant Pere de Vilamajor (un 38,5% del total).

Des del 4rt. trimestre de 2007 la compra-venda d'habitatges nous a Sant Pere de Vilamajor no ha parat de baixar, mentre que a Sant Antoni va començar la davallada, intensa, a mitjans de 2007 però es va aturar a principis d'enguany, a un nivell comparable al què existia al 2004, per iniciar un ascens en toty el què portem d'any.
Noti's que a finals de 2008 les vendes anuals d'habitatges nous a Sant Pere de Vilamajor van assolir els mínism històrics de 2004, i continuen disminuïnt, asolint al setembre de 2009 la ridícula xifra de només 3 habitatges nous venuts en els darrers 12 mesos.

Evolució anual de la compra-venda d'habitatges nous

Nota: les sèries són d'acumulats en els darrers 12 mesos corresponents a cada trimestre

Pel que fa a les operacions amb immobles usats, la situació en els dos municipis és més paralel.la, començant la devallada al 3er. trimestre de 2007, amb l'inici de l'actual crisi. Un any més tard, amb unes compra-vendes de només 1/3 de les que es feien abans, la compra-venda d'habitatge usat es revifa a Sant Antoni de manera sostinguda, mentre que a Sant Pere arriben a baixar a menys de 10 habitatges ventuts en un any.
En aquest tercer trimestre de 2009, la compra-venda d'habitatges usats rep una revifada en els dos municipis, més important a Sant Antoni de Vilamajor.

En els darrers 5 anys s'han venut a Vilamajor 495 habitatges usats, 277 (un 56%) a Sant Antoni i 218 a Sant Pere de Vilamajor (el 44% del total).

Evolució anual de la compra-venda d'habitatges usats

Nota: les sèries són d'acumulats en els darrers 12 mesos corresponents a cada trimestre

Evolució anual de les compra-vendes d'habitatges a Sant Pere de Vilamajor
Evolució anual de les compra-vendes d'habitatges a Sant Antoni de Vilamajor

En els gràfics anteriors es pot observar que l'evolució natural del mercat d'habitatge en cada municipi ve marcada en base a l'habitatge usat, doncs respon a la veritable situació del mercat.

La tardança en posar al mercat habitatge nou (2 anys a Sant Antoni i 3 anys a Sant Pere) van impedir l'aprofitament de l'estirada del mercat.

Sant Antoni de Vilamajor perd en la crisi 100 llocs de treball, i Sant Pere no en perd

La gràfica següent correspon a l'evolució dels llocs de treball promig anual localitzats als municipis de Vilamajor en la última dècada:

Evolució dels llocs de treball dels municipis de Vilamajor: 2000-2009

Les sèries representen el promig anual de l'ocupació en cada trimestre (sèries desestacionalitzades).

Interessant d'assenyalar que al primer trimestre de 2005, Sant Antoni atrapa Sant Pere en llocs de treball, distanciant-se paultainament, situació que es mantindrà més de tres anys, fins el segon trimestre de 2008, justament quan la crisi es fa evident.

A partir d'aquest moment, però, l'evolució dels llocs de treball d'ambdós municipis és força diferent, com s'aprecia millor al gràfic següent, que és un "zoom" de l'anterior:

Evolució dels llocs de treball dels municipis de Vilamajor: 2005-2009

Les sèries representen el promig anual de l'ocupació en cada trimestre (sèries desestacionalitzades).

A finals de primer trimestre de 2008, Sant Antoni arriba al seu màxim històric en el promig anual de llocs de treball, amb 1.325. Fins a finals del tercer trimestre de 2009 perd 100 dels 330 llocs de treball creats amb l'expansió.
És d'apreciar que a Sant Antoni el creixement fort s'inicia més aviat, ja a finals de 2004, allargant-se fins finals de 2006, agafant a partir de llavors -amb menor força però- el recanvi de l'onada de creixement general d'abans de l'episodi de crisi.

A Sant Pere, en canvi, el creixement de l'ocupació és com un motor diesel, arrencant decidit ja a mitjans de 2003, amb taxes menors que a Sant Antoni, però més constants. Aquest creixement anticipat propicia que l'onada de l'expansió no sigui tant antensa com a Sant Antoni, fet que permet consolidar llocs de treball, i s'incorpora a aquesta onada més tard, a mitjans de 2007, quan pràcticament estava exhaurida, allargant-la un trimestre més que Sant Antoni, fins el tercer de 2008, justament en uns moments molt interessants, doncs estava a punt d'atrapar Sant Antoni en llocs de treball, fet que es dóna precisament en aquell moment.
Amb oscil.lacions, en el darrer any, el de la crisi, dubitatiu, Sant Pere es desinfla, però aconsegueix (de moment) mantenir l'ocupació estabilitzada, superant de 110 llocs de treball els existents a Sant Antoni de Vilamajor.

L'explicació d'aquestes interessants diferències és prou complexa, però en general s'aprecia la convivència en cada municipi de cicles diferents, amb una ocupació madura -i lligada en major proporció a l'expansió del consum residencial- a Sant Antoni, i en canvi un cicle de jove creixement molt important a Sant Pere uqe aquesta crisi, de moment, només ha aconseguit ralentitzar.

Podríem dir que el creixement de l'ocupació a Sant Antoni ha estat més "especulatiu", mentre que el de Sant Pere de Vilamajor s'ha fet sobre bases més sòlides, provinent en major proporció de noves activitats empresarials i autònoms implantades al municipi, mentre que a Sant Antoni s'ha degut més a la pròpia bonança de l'entorn. Dit d'altre manera, Sant Pere de Vilamajor acumula encara un potencial de creixement per sobre de la mitjana, fet que no passa ara per ara a Sant Antoni, més enquilosat en aquest sentit.

Es difícil trobar a Catalunya gaires pobles com Sant Pere de Vilamajor que estiguin aconseguint no destruir ocupació degut a aquesta ditxosa crisi. És d'extraordinària importància doncs, que Sant Pere dugui a terme una decidida política de reforçar, ja, aquest actiu tant important per tal de què l'ocupació al municipi pugui sortir reforçada de la crisi. Opció que, ara per ara, no sembla tenir Sant Antoni de Vilamajor.

Cal afegir, però, que les sèries de dades corrents posen de manifest importants oscil.lacions en l'ocupació a Sant Pere en els darrers trimestres, per la qual cosa la situació actual d'estabilització de l'ocupació al municipi haurà d'esperar la seva confirmació en els propers trimestres. No resulta exagerat pensar que potser, amb una lleu davallada entrats a 2010, Sant Pere de Vilamajor no perdi ocupació neta (però si que haurà abortat l'excel.lent creixement que duia abans de la crisi).

Pel que fa a Sant Antoni, les sèries corrents indiquen una tímida contenció a la baixa de la destrucció d'ocupació tot just en el darrer trimestre, la qual també haurà d'esperar per a verificar-se en els propers trimestres. De tota manera el comportament d'aquest municipi és similar al del conjunt dels municipis de Catalunya que han crescut en els darrers anys, fet que permet extrapolar una situació de creació d'ocupació avançada en el temps respecte el conjunt de Catalunya, però que haurà d'esperar al segon trimestre de 2010.

Les hipòtesis d'evolució futura són però molt immadures i cal agafar-les amb pinces.

Caracterització dels aturats de Vilamajor

Quan parlem de l'atur sovint ens aturem només a les xifres. En aquest article ens acostarem a les persones i analitzarem les característiques de les persones que estan a l'atur als municipis de Vilamajor.
Això ens permetrà, a més analitzar les diferències entre Sant Pere i Sant Antoni de Vilamajoir. Les dades són del mes d'octubre de 2009.

Sexe i Edat:Les dones són el major col.lectiu d'aturats a Sant Pere (56%), mentre que a Sant Antoni ho són els homes (52%).

Per edats la segmentació és molt similar en els dos municipis, sent el col.lectiu major entre els 35 i 39 anys d'edat. Gairebé la meitat dels aturats tenen 40 o més anys.

Durada de la situació d'atur i Grau d'ocupabilitat:

En tots dos municipis, una tercera part dels aturats porten meys de 3 mesos a l'atur. Una quarta part dels aturats de sant Pere porten més d'un any a l'atur, per un 29% dels aturats de Sant Antoni en aquesta situació.

L'atur de curta durada és similar a la proporció del conjunt del Vallès Oriental; en canvi el de llarga durada és més baix a la comarca (20%).

Més de la meitat dels aturats (un 53% a Sant Pere i un 58% a Sant Antoni) tenen baixa o molt baixa ocupabilitat, fet que coincidiria amb l'atur estructural, que és aproximadament de 150 persones a Sant Pere i de 200 a Sant Antoni.

La proporció és similar a la què es dóna al vallès Oriental en el seu conjunt.

Nivell de formació:

Típicament, la majoria dels aturats tenen una formació mitjana, equivalent a Batxillerat (al Vallès Oriental aquesta proporció és superior, del63%). És d'assenyalar però l'importanat contingent de titulats de Formació Professional a Sant Pere, que arriben al 20% dels aturats totals, molt per sobre de l'11% que aquest col.lectiu representa a Sant Antoni de Vilamajor, que està més en la línia del Vallès Oriental.

Els titulats universitaris representen tot just el 10% de les persones en situació d'atur (6% en el conjunt del vallès Oriental)

Sector econòmic i ocupació:

En consonància amb l'ocupació en general, el sector serveis és el que acumula un major nombre i proporció d'aturats, que arriba a 2/3 parts en el cas de Sant Pere de Vilamajor. La construcció, molt igulada en els dos municipis, arriba tot just al 13%, a l'hora que els aturats de primera ocupació són el 5% dels aturats. Les proporcions són equivalents a les del conjunt de la comarca.

Com es pot apreciar, els aturats de la indústria superen als de la construcció, també en el conjunt de Catalunya.

El col.lectiu de treballadors no qualificats acapara el 30% de les ocupacions en atur, destacant 1/6 part d'aturats amb ocupació de caràcter administratiu. Al Vallès Oriental els aturats amb ocupació de treballadors no qualificats representen el 38%, i els treballadors administratius, el 14%.

Nacionalitat:

Les dades dels dos municipis estan en consonància amb la respectiva proporció deresidents estrangers, sent d'assenyalar que el 36% dels aturats estrangers porten menys de 3 mesos a l'atur, i que un 30% dels estrangers aturats de Sant Antoni (15% a Sant Pere) ho són de llarga durada, i que el 68% dels de Sant Antoni tenen un grau d'ocupació baix o molt baix (54% a Sant Pere de Vilamajor). Al Vallès Oriental, 18 de cada 100 aturats són estrangers.

L'atur continua enfilant-se a Vilamajor

Aquest novembre l'atur als municipis de Vilamajor ha augmentat de 38 persones, 18 a Sant Pere i 20 a Sant Antoni de Vilamajor. Són ja 672 les persones aturades a Vilamajor.

Evolució de l'atur a Vilamajor. Nov-2007/nov-2009

Amb aquestes pèssimes dades, Sant Pere arriba, amb 299 persones, a un nou trist rècord, mentre que Sant Antoni s'enfila fins els 373 aturats.

Evolució de l'atur als mucipis de Vilamajor. Nov-2007/nov-2009

La intensitat del creixement de l'atur ha estat aquest mes molt superior a les dades del conjunt del Vallès Oriental, doncs a la comarca l'atur ha crescut un 0,6%, mentre que a Vilamajor ho ha fet en el mes de novembre del 6,0%. A Catalunya l'increment també ha estat inferior, del 2,2% mensual.

Respecte el mateix mes de l'any passat, l'increment a Vilamajor ha estat del 48,3% (219 aturats més), repartit a raó d'un 42% d'increment a Sant Pere (88 aturats més) i un 54% més d'increment (131 persones més) a Sant Antoni de Vilamajor.

Evolució interanual de l'atur a Vilamajor. Nov-2007/nov-2009

Evolució interanual de l'atur als municipis de Vilamajor. Nov-2007/nov-2009 Dades en percentatges de variació respecte el mateix mes de l'any anterior.

Al conjunt de Catalunya l'increment interanual ha estat al novembre proper al 39%.

S'aprecien, no obstant tres factors d'evolució força interessants:

D'una banda l'estabilització al sosteniment de les taxes de creixement de l'atur, que a Sant Pere està oscil.lant des del mes de juliol entre el 40% i el 50% interanual, mentre que a Sant Antoni ho està fent per sobre, però des de juny entre el 50% i el 60%. Són dades però molt elevades, fet que fa pensar que l'atur no disminuirà respecte les dades actuals com menys fins bben entrat l'any vinent.

D'altra banda, es reflecteix que les mesures adoptades a principis d'any (Plan-E) han permès una treva entre els mesos de març a setembre, especialment fins a juny, però a finals d'estiu aquest impuls s'ha exhaurit completament, amb un creixement a partir de setembre més intens que el què hi havia a principis d'any.

Aquest fenomen s'aprecia clarament al gràfic següent:


Per últim, s'aprecia clarament en els gràfics següents que en les etapes de creixement (2006-2007) es produia tradicionalment a Vilamajor un component estacional que feia crèixer l'atur els mesos d'estiu, però a partir de setembre s'estabilitzava.
Començada la crisi a la segona meitat de 2008, aquest component estacional encara existeix, amb menor intensitat, però a finals d'estiu l'atur de fons continua surant de forma desbocada, producte d'una evident destrucció d'ocupació:

Evolució estacional de l'atur a Sant Pere de Vilamajor. 2006-2009

Evolució estacional de l'atur a Sant Antoni de Vilamajor. 2006-2009

(Pot apreciar-se als gràfics també la contenció de l'atur en la primera meitat de 2009, pel factor indicat a l'apartat precedent).

Això corrobora la conclusió de què els problemes estructurals que ocasionen l'atur són ben patents, i que, passat el miratge de mesures artificials, que alivien, però no guareixen, l'atur continuarà malauradament creixent com menys tot l'any vinent.

Sobre la insostenibilitat del sistema de despesa social

Fa uns dies, la Unió Europea avisava molt seriosament al Govern d'Espanya de què cal reformar el nostre sistema de protecció social, doncs serà insostenible a mig termini. Aixó es refereix en concret a les rendes de protecció social (jubiliació, viudetat, incapacitat laboral i desocupació) i a la despesa sanitària.

Sense comptar l'import d'altres rendes socials, com ara les pensions no contributives, el subsidi de treballadors eventuals agraris (Extremadura i Andalusia), les rendes de subsistència i altres ajuts familiars no contributius, i tampoc el cost de les polítiques d'assistència a la immigració i les derivades de la Llei de Dependència, la factura anual actual és la següent:

• Despesa sanitària: 54.000 milions d'Euros.
• Pensions: 78.000 milions d' Euros.
• Prestacions per desocupació: 32.000 milions d'Euros.

En conjunt, un 15% del PIB s'inverteix en aquestes despeses socials.

En termes monetaris, les cotitzacions a la Seguretat Social pujen uns 105.000 milions d'Euros (la despesa sanitària es financia amb impostos, no amb les cotitzacions a la Seguretat Social). L'assistència sanitària, universal i gratuita, costa 1.300 Euros l'any per persona. (Apart d'uns altres 50.000 milions d'Euros de despesa pública en ensenyament).

Actualment (octubre de 2009) a Espanya hi ha 9.030.000 de persones que cobren diferents tipus de pensions del sistema, a raó de 758 Euros mensuals de promig (860 Euros per a les pensions de jubilació). A més hi ha 2.610.000 persones que estàn cobrant prestacions per desocupació (les dels 420 Euros apart) que cobren en promig 834 Euros mensuals.

En total, 11.640.000 persones perceben cada mes una renda social d'una mitjana de prop de 800 Euros.

Ara bé, segons les mateixes dades oficials, al mes d'octubre hi havia 17.870.000 treballadors afiliats als diferents régims de la Seguretat Social.

En resum, actualment hi ha a Espanya doncs:

• 11.640.000 persones que preceben rendes socials
• 17.870.000 persones que cotitzen a la Seguretat Social

La ratio entre ambdós colectius era, al mes d'octubre de 1,54 a 1, és a dir, per cada 3 persones que treballen hi ha 2 que cobren algún tipus de renda social.

A Catalunya la ratio es manté lleugerament per sobre que la del conjunt d'Espanya, però en algunes províncies espanyoles la ratio ja ha arribat pràcticament 1 a 1, és a dir hi ha tantes persones que treballen i cotitzen, com persones que cobren rendes de protecció social, destacant-se, per CCAA, Castella-La Manxa on hi ha més persones que cobren rendes socials que treballadors que cotitzen.

El valor convencional d'aquesta ratio, que assegura l'equilibri del sistema, és de 2 a 1, però en els darrers dos anys s'ha degradat terriblement, com es pot veure observant la gràfica següent:

Proporció entre Afiliats a la Seguretat Social i perceptors de prestacions socials. 1999-2009

Nota: la ratio està feta sobre promitjos anuals de les persones de cada segment. Per al 2009 les dades són el promig d'octubre 2009 a octubre 2009. Font: Butlletí d'Estadístiques Laborals, Ministeri de Treball i Afers Socials.

Aquesta degradació s'està accelerant en els darrers mesos, degut a:

• La disminució de cotitzants a la Seguretat Social (prop d'un milió de persones menys en els darrers 12 mesos),
• L'augment continuat dels pensionistes (145.000 més en els darrers 12 mesos),
• L'important augment de les prestacions per desocupació (800.000 persceptors més en els darrers 12 mesos).

Aquesta intensa degradació de la ratio afiliats/perceptors de rendes socials, s'observa, mes a mes, en el següent gràfic:

Proporció entre Afiliats a la Seguretat Social i perceptors de prestacions socials. Maig 2008-Octubre 2009

Nota: la ratio està feta sobre les dades existents a la fi de cada mes de les persones de cada segment.Font: Butlletí d'Estadístiques Laborals, Ministeri de Treball i Afers Socials.

A mig termini, l'escenari és clar:

• Continuació de la destrucció d'ocupació, que en termes de promig anual no remuntarà fins finals de 2010,
• Un major nombre d'aturats perceptors de prestacions, com menys fins a principis de 2011,
• Un inevitable augment de pensionistes.

La ràtio arribarà a finals de 2010 per sota de 1,50 a 1.

En l'escenari actual, a curt termini el Govern de l'Estat continuarà endeutant-se en els mercats financers per tal de poder atendre per aquesta via les despeses socials i el conjunt de despeses comunes, que la nostra economia en recessió no es capaç de proporcionar, apart dels 30.000 milions suplementaris que està gastant per fer front a la crisi.

D'aqui a tres anys, quan ja es comencin a recuperar les variables econòmiques espanyoles, l'acumulació de dèfict arribarà a quotes molt perilloses i inevitablement el Govern haurà de fer front a una reforma en profunditat del nostre sistema de prestacions socials, ja inevitable.

El nostre govern ha basat tot el creixement en el totxo i la immigració, i d'aquesta aposta de ruleta rusa li ha sortit finalment el tret: el totxo s'ha carregat un sistema financer emborratxat i ha hipotecat 5.000.000 de famílies a 30 anys vista, i de retruc ha triturat la nostra estructura de creixement econòmic. La immigració, que ens havia de servir de mà d'obra barata per a aquesta expansió i de pas aliviar a 15 anys vista el sistema de pensions, ha arribat en quantitats desmadrades i ara hem de mantenir entre tots l'escreix de 1.800.000 persones exageradament vingudes de fora.

Males notícies; sortirem de la crisi amb un mercat laboral empobrit i un sistema de protecció social agònic. La solució: pujar inevitablement els impostos. És a dir, fent soportar tot el pes de la disbauxa sobre la calsse mitjana, que quedarà realment -encara més- malmesa.

Per ser un govern d'esquerra progressita, el nostre ha aconseguit carregar-se totes les fites de benestar econòmic-social en menys de quatre anys: tot un rècord. Una cosa és ser socialista i l'altre Sapastrero.

Per preocupar-se encara més, llegiu el discurs del President del Govern presentant al Congrès el darrer conillet que s'ha tret de la xistera, una Llei d'Economia Sostenible que serveix per confirmar que la nostra economia no és sostenible (ni amb aquesta Llei ho serà).
Patètic: no es va enterar de què entravem en crisi i ara es pensa que és de joguina.

Un novembre calorós

Fins fa pocs dies tothom hem tingut la sensació de què aquest mes de novembre ha fet més calor que l'any passat. Els telenotícies també ho han estat dient.

Per tal de verificar-ho amb dades precises, a les nostres contrades disposavem de l'estació meteorológica d'en Xavier Cruzado, des de l'estiu malauradament closa.

Per aixó hem hagut d'anar fins a Llinars, on funciona l'estació de Meteollinars de l'Albert Agulló, sobre la benzinera, aprop de la BP-5107.

Fotografia d'Albert Agulló. Vista des de l'estació de Meteollinars.

Segons les complertes dades d'aquesta estació, les dades comparatives de les temperatures d'enguany respecte les de l'any passat es poden representar en el gràfic següent:

Evolució de les temperatures màximes, mínimes i mitjanes a la BP-5107 Llinars del Vallès. 2008-2009

Es veu desseguida al gràfic que al mes de novembre les temperatures han estat lleugerament superiors a les de l'any passat. Ampliem el punt de mira:

Comparació de les temperatures mensuals mitjanes. 2008-2009

Comparació de les temperatures mensuals mínimes. 2008-2009Comparació de les temperatures mensuals màximes. 2008-2009

Efectivament, tant les temperatures màximes com les mínimes han estat un parell de graus per sobre aquest any al novembre.

Analitzatnt les diferències entre les temperatures mitjanes mensuals 2009-2008, els resultats es veuen més clarament:

Diferència de les temperatures mitjanes mensuals 2009-2008

Es pot veure clarament que fins el mes d'abril d'enguany, les temperatures mitjanes'han mantingut lleugerament per sota de les de l'any passat, però a partir de l'abril aquest comportament ha variat i fins l'octubre les temperatures mitjanes de 2009 han estat de l'ordre d'1 grau per sobre.

Al novembre, en canvi, aquesta diferencia ha augmentat, superant en 2,8ºC la mitjana de l'any passat, sent la diferència entre les màximes de 3,3ºC i d'1,8ºC per a les mínimes.

El dia 16 de novembre d'enguyan la temperatura màxima va ser de 24,9ºC i la mínima de 15,7ºC, temperatures més pròpies del juny o del setembre.

Pel que fa a la pluja, i continuant amb les dades de Meteollinars, les generoses pluges dels mesos de maig i juny de 2008 no s'han repetit enguany, com tampoc, fins el moment, les que van haver en els tres darrers mesos de l'any passat:

Pluja per mesos 2008-2009 a la BP-5107 Llinars del Vallès

Això ha afectat negativament a la pluja acumulada en termes comparatius, amb pràcticament 200 litres menys respecte l'any passat (un 35% menys):

Pluja acumulada 2008-2009 a la BP-5107 Llinars del Vallès

Val a dir que a Sant Pere de Vilamajor (La Força) la pluja acumulada l'any passat va ser uns 24 litres més que a Llinars (benzinera), portant acumulats fins a finals de novembre de 2008, 12 litres més. A finals d'agost d'aquest any 2009 (darrera dada disponible de Meteovilamagore) la diferència d'aquesta estació amb la de Llinars era de +29 litres (+16 litres a agost de 2008).

Vegeu també l'anàlisi corresponent al mes d'agost, amb les últimes disponibles de Meteovilamagore.

Previsions macroeconòmiques: balls de saló

La meva professió d'economista és especialment apassionant -i angoixant- en els difícils temps que ens ha tocat viure.

En les darreres setmanes, la premsa general, i l'especialitzada, ens han inundat amb balls i més balls de xifres sobre l'evolució de la nostra malbaratada economia.
He llegit les previsions del Govern, del FMI, de l'OCDE, dels serveis d'Estudis de cinc entitats financeres i les opinions d'una dotzena d'eminents experts. Més o menys hi ha una certa forquilla de coincidència:

• 2009- El PIB interanual arribarà a baixar un 3,5%-3,7% respecte finals de 2008.
  
• 2010- El decreixement del PIB tocarà fons a finals de l'any, amb taxes de creixement interanuals lleugerament negatives, entre un -0,3 i un -0,6%.
• 2011- S'espera una lleugera recuperació, que podria ser d'entre 1,4% i un 1,8% interanual.
• 2012- Les taxes de creixement es situaràn probablement entre el 2% i el 2,5% interanual.

Nombres i més nombres ballant al saló. No ens enganyem:

Evolució del PIB. Dades absolutes 2006-2009

Dades en milions d'Euros. Dades trimestrals a preus constants. Font: Comptabilitat Nacional d'Espanya, INE.

Que una variable deixi de decrèixer no vol dir que creixi, de manera que en 2 anys i mig (mitjans 2008 a finals de 2010) l'economia espanyola haurà retrocedit més d'un 5% en termes acumulats respecte mitjans de 2008.
Fins la primera meitat de 2013 no es podran recuperar els nivells d'abans de la crisi.

Conclusió: A mitjans de 2013, el PIB arribarà a recuperar les dades de la meitat del 2008. Ens queden encara 3 anys per arribar on estavem a l'inici de la crisi (que en total haurà durat 5 anys).

Quant a l'ocupació, els experts no s'atreveixen a fer càbales, però tot apunta a què durant 2010 encara es destruirà ocupació (uns 200.000 ó 300.000 llocs de treball en termes interanuals promig). L'estímul del Fons Local per a l'Ocupació -mesura de xoc per evitar l'ensorrament- no aconseguirà fixar llocs de treball artificialment creats.

Evolució de la població ocupada 2006-2009

Dades en milers de persones. Mitjana anual móbil. Font: EPA

La creació d'ocupació dependrà molt del comportament d'altres variables macroeconòmiques (consum, inversió, sectors, etc.), però la història ens ha ensenyat que la creació d'ocupació en moments de creixement del PIB de més del 4% anual, no ha arribat als 600.000 llocs de treball interanuals (i en bona part gàcies a l'estirada de la maleïda construcció).

La crisi ens haurà fet perdre entre 1.500.000 i 1.700.000 llocs de treball.

Comptant que la recuperació de l'activitat econòmica a partir de 2011 serà paulatina, necessitarem, sent optimistes, entre 3 anys i mig i 4 anys per recuperar l'ocupació perduda (personalmnet penso que seran més de quatre anys). En resum:

• 2009- La pèrdua interanual de llocs de treball arribarà al 6,5%-7%, i la taxa d'atur al 18%.
  
• 2010- La destrucció d'ocupació tocarà fons. No obstant encara es perderà un 2% de llocs de treball respecte 2009. La taxa d'atur pot arribar al 19,6%-20% a finals d'any.
  
• 2011- S'iniciarà la creació neta d'ocupació.
• 2014- El nivell d'ocupació podria arribar al llarg de l'any a l'existent a mitjans de 2008.

Conclusió: Al llarg de 2014 l'ocupació pot arribar a recuperar les xifres de la meitat del 2008. Ens queden encara uns 4 anys per arribar on estavem a l'inici de la crisi (que en total haurà durat 6 anys). Mentrestant haurem de destinar un 3% del PIB cada any per mantenir el contingent d'aturats.

Brots verds, sí, però neixen després de l'incendi: perquè el bosc estigui com estava abans, ha de passar temps, i pluja.

El punt d'inflexió es produirà per al PIB el segon trimestre de 2010, i per a l'ocupació com abans al final de 2010. En aquests periodes, les taxes intertrimestrals de variació de les respectives magnituds poden assolir previsiblement taxes positives.

La recuperació -restauració- dels nivells existents a l'inici de la crisi es demoraran, per al PIB, fins el segon trimestre de 2013, i per a l'ocupació, sent optimistes, a mitjans de 2014.

Ens queden encara doncs 4 anys ben bons per a restaurar el bosc de la nostra desolada economia.

I tot això comptant amb que pel camí no passi cap ensurt, doncs els altíssims nivells d'endeutament (que suposaran detreure un 4% del PIB anual per pagar interessos) i la política de rendes socials muntada per temps de vaques grasses (que s'endurà un altra 15% del PIB), afegit a les necessitats de reestructuració de les entitats financeres (un 6% del PIB).
El cost creixent dels recursos energètics, la congelació dels crèdits als sectors empresarials, i la pujada dels tipus d'interès a partir de 2010, ens passaran factura pel camí.

Queda clar també que sense comptar amb el totxo, com menys fins 2012, l'únic motor de creació d'ocupació serà els serveis, intensius en mà d'obra, i dins d'aquests, els llocs de treball amb menor valor afegit, major precarietat i salaris més baixos; és a dir, amb un empobriment de la qualitat de l'ocupació. El balanç final d'aquesta crisi, doncs: un pas enrera.

Tot el què estem fent és esperar que ens arrossegui el rellançament de les economies occidentals, i mentestrant compensar amb més endeutament (en total uns 400.000 milions d'Euros des de 2008 fins a finals de 2011) allò que la pròpia economia no pot generar. (El deute de les AAPP, que era del 38% del PIB a l 'inici de la crisi, arribarà al 55% al 2009. En el 2010 pujarà un 10% més, i a finals de 2011 serà ja del 74% del PIB: més de 800.000 milions d'Euros).

Reduïr el deute serà una prioritat tant bon punt ens comencem a recuperar de la crisi, i per tant ens haurem d'estrènyer el cinturò durant uns quants anys més.

Cal agraïr-ho al Govern i a les entitats financeres. El primer per inconscient, i les segones per avarícia.

(Al tancament d'aquest article, la prestigiosa revista "The Economist" publica un article en el què arremet durament contra la política econòmica de Sapastrero, qualificant l'Estat com "el nou germà pobre d'Europa").

La construcció continua sota mínims a Vilamajor

En els 9 primers mesos de 2009, a Sant Pere de Vilamajor s'han començat només 6 habitatges, i 8 a Sant Antoni de Vilamajor.

Evolució trimestral dels habitatges iniciats 2006-2009

Habitatges iniciats comparatiu 1992-2009

Pel que fa a habitatges acabats, a Sant Antoni de Vilamajor han finalitzat algunes promocions pendents, fet que ha suposat que en els 9 primers mesos de l'any s'acabessin 75 habitatges. En canvi a Sant Pere només s'han acabat en el mateix periode 16 habitatges nous.

Evolució trimestral dels habitatges acabats 2006-2009

Habitatges acabats comparatiu 1992-2009

En el mateix periode de l'any passat es van iniciar 11 habitatges a Sant Pere i també 8 a Sant Antoni, mentre que se'n van acabar 27 a Sant Pere i 88 a Sant Antoni de Vilamajor.

Habitatges iniciats Sant Pere de Vilamajor 2006-2009. Acumulats trimestrals

Habitatges iniciats Sant Antoni de Vilamajor 2006-2009. Acumulats trimestrals

És de destacar la lentitud en acabar els habitatges en els dos darrers anys, així com promocions que encara no han começat.

Tot i que les dades d'enguany són similars en atonia a les de 2008, ambdues contrasten significativament amb les de 2006, quan es van acabar a Sant Pere 80 habitatges i 142 a Sant Antoni de Vilamajor, i amb les 2007 (62 i 113 habitatges acabats respectivament).

Habitatges acabats Sant Pere de Vilamajor 2006-2009. Acumulats trimestrals

Habitatges acabats Sant Antoni de Vilamajor 2006-2009. Acumulats trimestralsNota: Els habitatges iniciats corresponen als Visats presentats de projectes de nous habitatges, mentre que els habitatges acabats corresponen als Certificats de Final dObra. Font: Col.legi d'Aparelladors.

Disparitats en les projeccions de la població catalana

L'INE (Instituto Nacional de Estadística) acaba de publicar les projeccions de població 2009-2019 per a la població espanyola, amb estimacions de gran detall fins a nivell provincial.

Segons aquestes projeccions, la població a Catalunya serà al 2019 d'unes 7.275.000 persones, si fa o no fa com l'actual.

Resulta però que fa deu dies, l'IDESCAT (Institut d'Estadística de Catalunya) publicava les seves projeccions per a la població catalana, xifrant en unes 7.915.000 persones la població total al 2019, un 7,5% per sobre de la població actual.

La diferència entre ambdues projeccions, és molt gran, d'unes 640.000 persones:

Comparació entre les projeccions de l'INE i l'IDESCAT de la població de Catalunya. 2009-2019

Ambdues projeccions estàn fetes sobre estimacions del 2008, i les exposades corresponen als escenaris d'evolució demogràfica mitjana.

Les projeccions de l'INE no van més enllà del 2019, en canvi les de l'IDESCAT s'enfilen fins el 2041.
Vistes en forma gràfica, i sense dubtar de què estan fetes seguint metodologies acceptables estadísticament, s'aprecien les diferències:

Projeccions de població IDESCAT. 2009-2041

La comparació a mitjà termini (20 anys) entre ambdues estimacions, (per bé que l'INE no va més enllà de l'horitzó de 10 anys) dóna una perspectiva més acurada de les diferències:

Comparació entre les projeccions de l'INE i l'IDESCAT de la població de Catalunya: 2009-2029

On està l'origen d'aquesta diferència tant gran?

Quant al saldo vegetatiu (naixements menys defuncions), ambdues projeccions són molt similars, sobre tot pel que fa a les defuncions, però l'IDESCAT projecta una taxa de naixements lleugerament superior -conseqüents amb la major població total estimada-, fet que fa que en l'acumulat 2009-2018, la diferència en el saldo vegetatiu total sigui d'11.000 persones.

Comparació entre els saldos vegetatius de l'INE i l'IDESCAT. 2009-2018

Les principal diferències es donen en els saldos migratoris.

Pel que fa a les migracions interiors (entrades menys sortides de dins del país), l'IDESCAT planteja un escenari de migracions interiors pràcticament nul.les, i constants al llarg del temps amb uns saldos -negatius- que oscil.len entre 100 i 300 persones any.

En canvi, l'INE projecta una disminució del contingent de migracions internes més elevat, que parteix de les 10.000 persones al 2009 per estabilitzar-se al voltant de les 3.300 persones (ambdues dades de saldo negatiu) al 2018.

Cal tenir en compte que des de 2004 el saldo migratori interior està sent negatiu a Catalunya, arribant al màxim de 12.000 persones de saldo negatiu al 2006, suavitzant-se al 2008 en -4.082 persones.

D'aquí ja sorgeixen unes diferències d'unes 53.000 persones en l'horitzó de l'any 2019 entre ambdues projeccions.

Pel que fa a les migracions exteriors (entrades menys sortides d'estranger), l'IDESCAT planteja unes projeccions excessivament simplistes, doncs fins al 2011 redueix el saldo exterior, positiu, fins exactament 30.000 persones, per incrementar-lo a partir d'allí d'unes 41.000 persones/any (a partir del 2020 "clava" la xifra en exactament 41.274 persones d'increment fins el 2041).

L'INE, amb uns càlculs molt més acurats quant a metodologia (emplea la variable de "taxes migratòries"), fa les seves projeccions partint d'un descens del saldo migratori amb l'estranger d'unes 30.000 persones, que es va reduïnt paultinament fins arribar a ser lleugerament positiu al 2016, creixent al 2017 d'unes 5.000 persones i de 10.000 al 2018.

L'IDESCAT, per l'horitzó 2009-2018 preveu en total un augment de la migració neta de l'estranger de 383.000 persones, mentre que l'INE projecta aquest horitzó amb una disminució neta de 117.000 persones.

Comparació entre els saldos migratoris totals de l'INE i l'IDESCAT. 2009-2018

Aquesta és la gran diferència entre ambdues projeccions, ni més ni menys que 500.000 persones més procedents de l'extranger en les dades de l'IDESCAT fins el 2018.

Cal tenir present que al 2008 el saldo migratori exterior ha estat a Catalunya positiu d'unes 95.000 persones, mantenint-se per sobre de les 130.000 entre el 2004 i el 2007 (amb un màxim de 136.306 persones al 2005). (Tenint en compte que aquesta dades es refereixen a altes i baixes en el Padrò d'habitants).

Els components de les projeccions de l'IDESCAT 2009-2018
Els components de les projeccions de l'INE 2009-2018

Els components de les projeccions de l'IDESCAT 2009-2040

De la gràfica de l'INE resalta la pràctica conjunció entre el saldo vegetatiu i el migratori al final de l'horitzó de les projeccions.

De la seva banda, de l'IDESCAT és de resaltar l'ondulació en el creixement vegetatiu, qua arriba a ser nul al voltant del 2025 i es recupera fins el 2037.
Molt més sorprèn la estabilització dels saldos migratoris (en la pràctica totalitat de l'exterior) a partir de 2013: semblen els comptes del Gran Capitàn.

Cal reconèixer també que resulta molt agosserat fer previsions a 35 anys, com fa l'IDESCAT.

Én fonamental tenir en compte que les projeccions de població es basen en el cens i no en el padró.

El cens de població, les estimacions de població i les projeccions de població són fonts de caràcter estadístic que tenen per finalitat establir la sèrie de població resident en cada moment a Catalunya.

El padró d'habitants és una font amb finalitat administrativa i les seves xifres són declarades oficials pel Govern de l'Estat.

Les xifres que s'obtenen del padró són sistemàticament superiors a les que produeixen les estimacions de població, en part perquè el Padró no recull prou exhaustivament les sortides cap a l'estranger. Les xifres de població projectada per als anys futurs s'hauran de comparar amb les altres fonts estadístiques: el cens de població i les estimacions de població.

Una eventual comparació de les projeccions de població amb el padró d'habitants haurà de tenir present que en l'any de partida, el 2008, la població padronal de Catalunya comptabilitza 7.364.000 persones.
L'IDESCAT ajusta la dada de partida al padró, i situa la població a 1 de gener de 2009 en unes 7.366.000. L'INE, en canvi parteix a la mateixa data d'unes de 7.290.000 persones de població total, mantenint les seves pròpies estimacions censals.

Que cadascú tregui amb aquesta anàlisi les seves pròpies conclusions.

De la meva part, després de revisar "les tripes" de les variables de les dues estimacions, em decanto per acceptar millor les de l'INE, per bé que no seria tant optimista en el saldo migratori amb l'estranger.
Entre les 7.915.000 persones previstes per l'IDESCAT i les 7.275.000 de l'INE per al 2019, jo en posaria com més 7.500.000 persones de població a Catalunya d'aquí a 10 anys.

Més enllà, impossible fer estimacions plausibles.

Una reflexió final: en l'escenari dels propers anys, amb una economia incapaç de recuperar l'ocupació perduda (que ja és de 325.000 llocs de treball), fins a finals de 2013, i amb un atur que afecta actualment prop de 620.000 persones, un escenari de creixement de la població activa procedent de l'exterior de més de 30.000 persones anuals com planteja l'IDESCAT, posaria en molt pitjor situació la crítica en què actualment es troba el nostre mercat de treball, i d'aquest, el nostre desenvolupament social, doncs, fins el 2015 el nostre sistema serà incapaç d'absorbir cap increment de població externa, que arribarà al nostre país sense recursos, ni possibilitats reals de trobar un lloc de treball a mig termini.