La bomba de rellotgeria d'Itàlia

Itàlia està en l'ull de l'huracà, i és, ara, el païs que més compromet l'estabilitat financera d'Europa.

El seu deute públic, de 1,8 milions d'Euros (120% del PIB) és extraordinari. I el problema es presenta ja a molt curt termini. Només fins acabar l'any 2011, ha d'atendre a 61.500 milions d'Euros en venciments del deute (passeu-ho a pessetes i són 10,2 BILIONS).

Però al 2012 ha de tornar ni més ni menys que 297.000 milions d'Euros (49,5 BILIONS de pessetes).

Com arreu, la solució passa per esperar a què els mercats financers continúin renegociant el deute i no incrementar-lo més, és a dir, eliminar el dèficit públic, és a dir, no gastar més del què s'ingressa. A aquesta senzilla equació se li diu "retallades".

Venciments del deute Italià en els propers anys

Font: Cinco Días

Veure també: Com portar-nos a la ruïna en només quatre anys

L'ocupació es comença a refer a Sant Antoni de Vilamajor i s'estanca a la baixa a Sant Pere de Vilamajor

Al primer trimestre de 2008, el nombre de treballadors en alta a la Seguretat Social radicats a Sant Antoni de Vilamajor va assolir el seu rècord històric, amb 1.325 treballadors. Però a partir de llavors, coincidint amb l'inici de la crisi, la xifra d'ocupació ha anat disminuïnt de forma alarmant, situant-se a finals de 2010 al mateix nivell que la ocupació que existia a principis de 2006.

En canvi a Sant Pere de Vilamajor, que fins principis de 2005 havia tingut històricament menys llocs de treball que Sant Antoni, experimenta en la segona meitat de la dècada un creixement exponencial, que s'aborta al tercer trimestre de 2008 (una mica més tard que a Sant Antoni), quan ja havia superat en treballadors radicats al municipi a Sant Antoni de Vilamajor.

El comportament des de llavors ha estat a Sant Pere de Vilamajor sostingut, de manera que, malgrat la crisi, Sant Pere de Vilamajor no perd pràcticament llocs de treball, mantenint-se per sobre dels 1.300 fins a l'actualitat.

Evolució dels llocs de treball (*) existents als municipis de Vilamajor

(*) Treballadors en alta laboral afiliats a la Seguretat Social. Font: Departament d'Empresa i Ocupació.

Nota: la gràfica representa la mitjana anual mòbil dels llocs de treball de cada municipi.

No obstant, en el primer semestre de 2011 sembla que les posicions s'estiguin alterant, doncs a Sant Pere la tendència és d'una lleugera reducció dels llocs de treball existents al municipi, mentre que a Sant Antoni sembla revifar-se l'ocupació, que, tot i amb un lleuger creixement, trenca la tònica de tres anys seguits perdent-se llocs de treball.
Malgrat aixó, l'ocupació a Sant Antoni encara es troba als nivells de 2006.

La natalitat es refà a Vilamajor amb rècords històrics

L'any 2010, la natalitat als municipis de Vilamajor ha pujat fins els 128 naixements, 73 a Sant Antoni i 55 a Sant Pere de Vilamajor.

En el cas de Sant Antoni, supera de llarg els 53 naixements enregistrats al 2009, igualant el rècord històric (73 naixements) que ja es va donar l'any 2006. És una bona notícia, doncs des de 2006 la natalitat no havia parat de baixar a ritmes alarmants, fins un creixement natural (descomptant les defuncions) de només 8 persones al 2009, xifra tant baixa que no es veia des del 1998.

Pel que fa a Sant Pere, ha passat dels 50 naixements de 2009 als 55 de l'any 2010, un increment més modest, però que supera també el rècord històric del 2005, any en què es van comptabilitzar 53 naixements.

Evolució de la natalitat als municipis de Vilamajor

Els cicles immigratoris, basats fonamentalment en la residència de parelles joves, explica el fenòmen, que permet augurar un creixement vegetatiu sostingut de la població als municipis de Vilamajor en els propers anys.

El nombre de defuncions ha estat és també superior a Sant Antoni (30 al 2010) respecte a Sant Pere de Vilamajor (20 al 2010), de manera que el creixement vegetatiu d'aquest darrer municipi ha vingut sent superior al de Sant Antoni de Vilamajor al llarg de la darrera década.

Moviment natural acumulat de la població als municipis de Vilamajor des de l'any 2000

Vegeu també aquest article.

L'atur al setembre a Vilamajor

A Vilamajor s'han reproduït les dolentes dades d'atur del conjunt de Catalunya, doncs 27 persones més han quedat en aquesta lamentable situació, 10 més a Sant Antoni molt més moderat que a Sant Pere, on l'atur ha crescut de 17 persones.

Evolució comparativa de l'atur al mes de setembre

 Lila: Sant Antoni. Blau: Sant Pere

A Sant Pere l'atur frega màxims històrics, amb 308 aturats, 20 més que 12 mesos enrera. Igualment, a Sant Antoni es superen novament els 400 aturats, amb un total de 409 a finals de setembre.

Evolució mensual comparativa per anys de l'atur a Sant Pere de Vilamajor

Evolució mensual comparativa per anys de l'atur a Sant Antoni de Vilamajor 

Val a dir però que a Sant Antoni s'aprecien signes d'estabilització en aquesta xifra de 400 aturats, mentre que a Sant Pere s'ha revifat molt lleugerament la component a l'alça de l'atur, per bé que la mitjana anual està estabilitzada per sota dels 300 aturats des del mes de juliol de 2010.

Evolució de la mitjana anual d'atur als municipis de Vilamajor

Com funciona el PER

El PER (Plan de Empleo Rural), que actualment s'anomena "Subsidi de Treballadors Eventuals Agraris" s'aplica únicament a Extremadura i Andalusia, des de l'any 1984.

Actualment (agost) el cobren 151.356 persones, 136.991 d'Andalusia i 19.545 d'Extremadura. Equivalen a poc menys del 20% de les persones aturades que cobren prestacions en aquestes comunitats. La xifra de beneficiaris es manté estable en el temps.

A l'agost es van pagar 68.487.000 € de subsidis, a càrrec de la Seguretat Social (més de 2 milions cada dia).

S'ha d'haver treballat un mínim de 35 jornades dins del règim de Treballadors Eventuals Agraris de la Seguretat Social en els 12 meses anteriors al de cobrament de la prestació. En el cas de què ja s'hagi cobrat la prestació el mínim es redueix a 20 jornades.

La prestació es cobra de la següenta manera:

- Menors de 25 anys sense responsabilitats familiars: 3,43 dies de cobrament per dia treballat, amb un màxim de 180 dies de percepció.

- Majors de 25 anys i menos de 52 sense responsabilitat familiars, i menors de 25 anys amb responsabilitats familiars: es cobra durant 180 dies.

- De 52 a 60 anys: es cobra durant 300 dies.

- Majors de 60 anys, i majors de 52 que hagin cotitzat com menys 15 anys a la seguretat social: es percep la prestació durant 360 dies.

La quantia de la prestació és funció de les jornades en què s'hagi treballat, amb un mínim de 426 € mensuals (si s'ha treballa com mínim 35 jornades) i un màxim de 570 €/mes (si s'ha treballat 180 o més jornades).

El propi subsidi no computa als efectes de la renda màxima familiar per a tenir dret al mateix, de manera que en les famílies poden cobrar-la tots els membres majos de 16 anys i menors de 65 que hagin cotitzat "peonades". Tampoc es compunten com ingressos de la unitat familiar els salaris que es rebin com treballadors fix discontinus que no superin, en còmput anual, 6 vegades el Salari Mínim Interprofesional (6 x 641,40 €).

Mentre es cobra la prestació es pot continuar acumulant jornades de treball, de manera que si en els 12 darrers mesos s'ha treballat el mínim (en cas de repetició és inferior, de 20 jornades), es torna a cobrar la renda per 180, 300 o 360 dies si s'ha treballat 35 jornades (si s'ha treballat entre 20 i 35 jornades, s'apliquen uns coeficients en funció de l'edat, que van des dels mínims de 70 dies, 106, 266 i fins els 350 dies, en comptes dels 180, 300 i 360 de si s'ha treballat els 35 dies).

Mentre es percep la prestació es continua cotitzant a la Seguretat Social (Régim Especial de Treballadors Eventuals Agraris) a càrrec de l'Estat.

Apart d'empresaris agropequaris convencionals, també poden contratar "peonades" els Ajuntaments, per tasques com ara jardineria i altres tasques assimilades al treball agrari.

Més detalls aquí.

"Todo a cien"

Segons l'Enquesta de Pressupostos Familiars de l'INE, ens gastem un promig de 31 euros per persona a l'any en serveis sanitaris. Molt menys que en diaris i revistes (39 euros a l'any) o llibres (57 euros), i més o menys el mateix que en vi (28 euros) o en cervesa (27 euros per persona a l'any).

No donem cap valor a les coses que es donen de franc.

Si es fes pagar -a qui pogués- 1 sol Euro per visita, prova diagnòstica o dia d'estada en un hospital, es reduiria la despesa sanitària pública a Catalunya de 217 milions d'euros. Si l'usuari cofinancés la sanitat pública amb models similars als que tenen altres països d'Europa la despesa sanitària pública catalana es reduiria de més de 1.000 milions d'euros.

I que no m'expliquin que ja ho paguem amb impostos, doncs el què es recapta no cobreix el què es gasta.

Amb aquesta aportació manifestament simbólica no caldria reduïr sous ni plantilles -i per tant qualitat assistencial- en la xarxa sanitària pública.

A més s'evitaria l'abús d'utilització dels serveis sanitaris, dels més elevats del món occidental, com ho posen de manifest lesdades:

• 52 milions de visites anuals als CAP's i consultes externes, 
• 3,3 milions de visites a urgències hospitalàries,
• 152 milions de receptes finançades pel sistema públic. 

Tot per a una població teòrica de només 7,5 milions de persones.

A Espanya, l'any passat el sistema públic de salut va finançar en total 957 milions de receptes.

Indicadors bàsics del sistema públic català de salut, 2010

Font: Memòria de Catalut 2010. Dades anuals.

(*) Persona a qui se li ha receptat com menys una vegada a l'any.

No és que estiguem molt malalts, és que estem malalts! Tant malalts que més de 158.000 persones van acudir l'any passat al CAP perquè el nen/a tenia polls: costava més la visita que el Filvit Champú.

I val més que no parlem de la gent vinguda de fora...

El govern espanyol imputa sense raó a les "retallades" la pèrdua de llocs de treball del mes de setembre

Al mes de setembre, el nombre d'afiliats a la Seguretat Social ha baixat de 64.995 treballadors en realció al mes d'agost. Aquesta davallada s'eplica en bona part pels cicles estacionals.

Comparant-ho amb el mateix mes de l'any passat, la davallada, intensa, ha estat de 235.918 treballadors afiliats menys.

La davallada és la més important en un mes de setembre des del 1996 i esvaeix tota possibilitat de creació neta d'ocupació per al 2011.

El govern espanyol ha culpat a les retallades de les CCAA la major part de la pèrdua de llocs de treball. Però o no sap llegir o manifestament falta a veritat. 

Vegem'ho.

Variacions de treballadors en alta laboral en els sectors institucionals. Espanya

Font de les dades: Tresoreria General de la Seguretat Social

La taula és concloent:

• Al setembre, els treballadors d'Educació han pujat de 37.363 en relació amb l'agost, coincidint amb l'inici del curs escolar. Però l'any passat només van pujar de 30.722. És a dir, enguany ha pujat més la plantilla de personal del sector educatiu. Respecte setembre de 2010 l'increment interanual ha estat de 4.075 treballadors.
• En Sanitat i Serveis Socials les plantilles s'han reduït respecte el mes d'agost en 21.943 treballadors, 5.500 persones més de reducció que l'any passat. ara bé, en els darrers 12 mesos, els treballadors del sector educatiu han pujat de 56.184 persones.
• En Administració Pública i Defensa, la davallada mensual ha estat de 18.530 treballadors, xifra inferior però a la del mateix periode de l'any passat, en què van baixar de 19.174. En còmput interanual, no obstant, la plantilla de l'administració Pública ha davallat de 16.217 treballadors menys en el conjunt d'Espanya.

En conjunt, en el sectors institucionals, la plantilla de treballadors s'ha reduït el mes de setembre de manera inapreciable, només de 3.110 persones a tota Espanya, xifra en qualsevol cas menor que la experimetada l'any passat, en què va reduïr-se de 4.997 treballadors.

La plantilla total de treballadors en alta a la Seguretat Social en els sectors institucionals ha crescut de 44.042 persones en cómput interanual al setembre.

Al setembre de 2011 la plantilla total de treballadors en alta afiliats a la Seguretat Social en els sectors institucionals era de 3,175 milions de persones, així que en qualsevol cas les xifres analitzades suposen una part ridícula de les plantilles totals del sector institucional.

Notar que, en els darrers 12 mesos, la plantilla total dels sectors institucionals ha pujat de 44.000 persones, mentre que en la resta de sectors ha davallat de 280.000 treballadors en alta laboral. Respecte l'agost, al setembre el sector institucional només representa escasament el 5% de la pérdua de llocs de treball que hi ha hagut en un mes, tot i representant quasi el 20% dels treballadors totals.

Gràfic original del diari "Expansión"

Ben segur que en els propers mesos es podran constatar més els impactes dels ajustos pressupostaris de les Administracions Públiques (inclosa l'Administració General de l'Estat), però en cap cas es constata aquest mes de setembre. Aixó és enganyar a l'opinió pública.

Les Administracions Públiques: la sangonera de la economia

Les necessitats de finançament de les Administracions Públiques, derivades del fet de què són incapaces de quadrar els seus comptes i financien bona part de les despeses amb crèdits que cada cop són més cars i aviat inviables, s'estan menjant els recursos financers destinats al consum de les famílies i a l'activitat productiva de les empreses.

Mentre les Administracions Públiques encara troben finançament, gràcies a la garantia del sistema bancari europeu en el cas de l'Estat, a la bona voluntat dels ciutadans (bons patriòtics en el cas de les CCAA) i a l'escàs crèdit bancari (cas de les administracions Locals), la societat civil -empreses i famílies-, tenen totalment escanyat el crèdit.

Uns gasten, despilfarren i projecten la càrrega del deute a generacions futures, suprimint la despesa en inversió productiva. Els altres, la societat civil, tanca empreses i va a l'atur.

Mentrestant, el sistema bancari espanyol ja veieu cóm va, no troba un cèntim enlloc i ha de recòrrer al Banc Central Europeu perquè li deixi diners, o a dipòsits i pagarés de particulars a tipus superiors al 4%. El mercat interbancari està tancat des del mes de maig per als bancs espanyols, que l'any que ve tindran que tornar prèstecs per valor superior a 200.000 milions.

El poc diner que arriba per famílies i empreses es cotitza ja amb TAE's ratllant el 10%.La Generalitat pagarà un 6,75% pels seus bons a 2 anys.

Aquí teniu de forma gràfica una radiografia de la situació: 

Evolució del crédit total als sectors residents

Dades en milers d'Euro. Font: Banc d'Espanya

Evolució del crèdit per sectors residents. Base gener 2008

Dades en milions d'Euro. Font: Banc d'Espanya

Evolució del crèdit per sectors residents. Base desembre 2010

Dades en milions d'Euro. Font: Banc d'Espanya

La pregunta queda en l'aire: si aquest 30% del PIB en crèdits que s'han "menjat" les Administracions Públiques des de l'inici de la crisi, hagués arribat al sistema productiu, quants llocs de treball i empreses no s'haguessin perdut?

El finançament és benzina per a l'economia. Si no arriba a l'economia productiva i al consum de les famílies en una mínima quantitat, el sistema, la producció, s'estanca.

Els intents que va fer el Govern espanyol de revitalitzar l'economia injectant mil.lers de milions que va haver de demanar prestats, s'han esvaït per l'absència de les necessàries reformes estructurals.

Ara, com es pot, tots els recursos disponibles (magres) s'apliquen a salvar l'ecomonia financera (el sistema bancari) compromés per la manca de cobertura de la morositat derivada de la disbauxa hipotecària i per acabar-ho d'adobar, per l'exposició a un deute sobirà quina solvència va baixant, ara aquí, ara allà, quasi cada dia. En el cas de les Caixes, que ja han passat a la història, la mala gestió i els "pelotazos" dels seus gestors polítics territorials les ha dut a no valer res.
Si no peta abans, el sistema financer no estarà refet fins el 2014: llavors s'anirà tornant poc a poc a la "normalitat" i tornarà a haver diners per finançar l'economia productiva.

Que tothom ho tingui molt present: les "retallades" són hereves de la disbauxa i indispensables, doncs ja no hi ha cap aixeta d'on raji prou per finançar el dèficit de les Administracions Públiques.

Mentrestant, les Administracions Públiques dediquen tots el temps i esforços a temps buscar crèdit sota les pedres i mirant de retallar on i com es pugui, sense poder-se dedicar a ajudar a l'economia productiva, que està abandonada a la seva sort amb unes ridícules "reformes estructurals" que només fan pesigolles a la crisi.

Mentrestant, inevitable l'augment de l'IVA al 20%, i amb això nova empenta a l'economia submergida.