Un dels perquès estarem pobres per molts anys

De l'any 2003 al 2008, el PIB espanyol va crèixer anualment a un ritme del 4%. Aixó significava que la producció total (i les rendes del conjunt) incrementaven a aquest ritme anual: més riquesa per a tots.

Però, heilàs! gran part d'aquest creixement es va fer gràcies al crèdit, és a dir anticipant diners de rendes futures (demà hem de tornar els crèdits) per al consum immediat (per a comprar avui).

Si el crèdit continua fluïnt, podem continuar aquest pervers joc de cobrar per avançat alló que encara no hem guanyat, per a gastar-ho. Si fos per estalviar, el balanç seria neutral, però ha estat per gastar. Per aixó ha crescut el PIB, entre d'altres raons.

Però el PIB s'ha aturat perquè la apacitat de producció, sobre tot d'habitatges, no es pot ja comprar (excés d'oferta).
El sobredimensionament de l'oferta s'ajusta amb l'increment de l'atur i amb aixó baixen les rendes disponibles per a gastar. Deixen de venir onades d'immigrants i el consum no creix per aquesta banda.

Aleshores, la crisi financera, global, inoportuna. Es tanca l'aixeta del crèdit perquè no hi ha disponibilitat (ni confiança). De la construcció, paralitzada, els crèdits esdevenen improductius, i per tant no hi ha expèctativa de què siguin retornats gràcies a la venda de les vivendes que financien (1 milió de pisos nous per vendre). Les famílies passen penúries per manca de treball o de confiança, i els bancs restringeixen encara més el crèdit.

Amb aixó, si hi ha increment de demanda, les empreses tenen dificultats per cobrir-la.

Les Administracions Públiques, desbocades en despesa inservible i mantenint cada cop més despesa "social", es troben amb disminució d'ingressos (menys consum, menys rendes de les famílies, menys beneficis de les empreses, menys impostos sobre la construcció i compravenda d'habitatges) i comencen a tirar mà del crèdit, fins a nivells insostenibles que faran que ningú els deixi diners. S'atura la despesa pública, comencen les retallades de la disbauxa. El sector públic no pot compensar la davallada del PIB en altres sectors i ha de destinar cada cop més liquidesa i despesa a sostenir l'endeutament: caldrà confiar en el sector privat pera  remuntar el PIB.

Amb quatre nocions de macroeconomia i amb l'ajut dels gràfics següents, hom pot analitzar la magnitud de la tragèdia, l'estirar més el braç que la màniga que en portarà a uns quants anys d'haver-nos d'arremangar de valent:

Evolució dels crèdits i passius totals per destinació. Espanya. Final de cada any. Comparació amb el PIB nominal. Milions d'Euros

Estructura i evolució dels crèdits i passius totals per destinació. Espanya. Final de cada any. Comparació amb el PIB nominal. Milions d'Euros

En primer lloc, observeu com el 42% de l'endeutament es destina a activitats de la construcció, promocions immobiliàries i compra d'habitatges. El finançament d'aquestes activitats només són inversions productives quan es construeix un edifici, doncs és quan es paguen sous, es compren materials, ... Després, aquests deutes no generen ni un gram de PIB.

Doncs resulta que només per aquesta via ja tenim tant diner compromés en el sistema financer, que podria anar a altres coses, com tot el PIB anual.

Ara anem a la resta del consum de les famílies. Igualment, el consum que financia ja ha generat els seus efectes positius sobre el PIB, anticipant consum via crèdit, però despres hem de tornar els crédits sense que el PIB, novament, es mogui ni un Euro. Aqui hi posem un modest 7,3% en termes de PIB.

Toca el torn a les Administracions Públiques. El seu dèficit, les seves necessitats de finançament, igualment, ja han servit per al consum, i no generen més PIB, excepció feta del finançament d'inversions (carreteres, aeroports, infrastructures en general), que signifiquen riquesa per al futur. Total, una mínima part del seu deute total és productiu. Es menja en conjunt el 30% del crèdit.

Per fi, ara li toca el torn al finançament de l'activitat productiva, es a dir a les inversions que fan les empreses i que serveixen per a generar rendes (PIB) futur.

Doncs a aquest capítol, que al 2004 significava un 35% del finançament total, al 2010 només representa el 21% del finançament total.

En resum, només una quarta part del finançament es destina a activitats productives, quan són precissament aquestes activitats les què pujaran el PIB futur.

Ara és fàcil dir-ho, però eren molts que ho deien (inclòs el Banc d'espanya) ja al 2006: no podem concentrar tant de crèdit en sectors improductius com l'habitatge. Però llavors el PIB creixia perquè les torres de construcció s'alçaven arreu i permetien fluxos immigratoris de dimensions descomunals i mà d'obra barata, amb uns tipus d'interès inferiors a la inflació. En aquestes circumstàncies qui era el valent que ho aturava, si tothom era més ric gràcies, en definitiva, a la construcció i baixos tipus d'interès d'un crèdit que no parava de fluïr. Deixem que el mercat s'autorreguli! Coll..., és clar que s'ha autorregulat, però saltant els ploms.

Fins que tot plegat es reequilibri, atenent a què ja hem arribat al límit, tots plegats del finançament que ens poden deixar (ara és d'uns 2,7 BILIONS d'Euros, dues vegades i mitja el PIB), fins què, partint d'aquest topall els sistema financer reequilibri la seva aplicació als diferensts sectors, en especial al consum productiu, passaran uns quants anys. I mentrestant els bancs tenen prou feina amb els seus pisos per vendre i els 150.000 milions de crèdits que probablement no es cobraran mai, amb la qual cosa (d'aqui la important reforma d'un sistema financer que cal capitalitzar) els tindrem entretinguts un parell d'anys abans de què obrin novament l'aixeta.

La única alternativa, la bona: fer crèixer el PIB tant ràpid com poguem, és la única possibilitat malgrat tot. De la celeritat amb què arribem a taxes de creixement del 2-3% anual (es preveu que hi arribem al 2014) en dependrà que estiguem menys temps de travessia pel desert, és a dir, més pobres -encara-.

Funcionaris i assimilats, que sou prop del 20% dels assalariats, gasteu! Gasteu en productes nacionals, sobretot; torneu a la societat part alló que tant ens costa als altres de guanyar per mantenir-vos, vosaltres que teniu el sou garantit i el lloc de treball esperant-vos després de la Setmana Blanca!

Ja produïm el mateix que al 2007, però... amb tantes persones ocupades com al 2004

Les dades del PIB espanyol del quart trimestre de 2010 posen de manifest que aquesta fase de la llarga crisi ja està tocant el final acabat. Queden enrera tres anys seguits de disminució del PIB.

Com a dada curiosa, el PIB (el valor monetari de tota la producció interior de l'Estat) del darrer trimestre de 2010 va pujar a 267.858 milions d'Euros (una mica més alt que tot el PIB anual de Catalunya), i en tot el 2010 el PIB pujà a 1.062.591 milions d'Euros, a preus corrents (és a dir sense corregir els efectes de l'inflació). Quan descomptem el creixement del PIB únicament degut a la inflació, encara hem baixat al 2010 un 0,1% respecte l'any precedent.

És sobre aquestes magnituds que hem de comparar les dades de dèficit, deute, pressupostos, etc. que s'hi refereixen.

Però resulta que el nivell d'ocupació encara està baixant, i hem arribat als mateixos nivells que al 2005.

Cal tenir en compte la productivitat, que tot i sent baixa a Espanya, encara és positiva, de manera que any rera any, per produïr el mateix fa falta menys ocupació.

Cal, segons els experts, un 1,8% de creixement anual del PIB a Espanya per compensar els increments de la productivitat i crear ocupació neta.

Això explica perquè l'ocupació no creix al mateix ritme que el PIB, sinò que se'n destrueix molta quan el PIB baixa, i no es recupera fins que el PIB arriba a crèixer al voltant del 2%.

Si dividim el PIB de cada trimestre pels ocupats corresponents al mateix trimestre, obtindreu la dada bàsica de productivitat, que ha crescut entre un 3 i un 4% anual els darrers cinc anys. Només si incrementa la productivitat per sobre del increment del PIB és quan es crea ocupació neta, no abans.

Aixó es posa clarament de manifest a la gràfica següent, de la que cal una lectura atenta:

Evolució del PIB i de l'Ocupació. Dades absolutes*

* El PIB està en milions d'Euros per acad trimestre, a preus corrents, mentre que l'ocupació (EPA) està traçada en centenars de llocs de treball, unitat triada per fer les gràfiques comparables.

Enguany l'ocupació pràcticament no hauria de crèixer, i si ho farà és gràcies a les mesures d'estímul implusades pel Govern, de contractació molt barata (bonificada de seguretat social) i a temps parcial, és a dir, introduïnt uns factors "antinaturals" a les lleis del mercat.

Si tot va bé es començarà a crear naturalment ocupació neta a finals de 2011, evolucionant molt tímidament fins 2014, sent de preveure que cap al 2015 estiguem als mateixos nivells d'ocupació que teníem al 2008. La immigració estrangera, que es va endur el 95% de l'increment d'ocupació de 2005 a 2008 és la clau per a què la taxa d'atur disminueixi, fet que no es produirà fins 2012, mantenint-nos al 2011 per sobre del 20% (1 de cada 5 treballadors en atur).

Per a què el PIB es recuperi a valors equivalents als de 2008 caldrà esperar com mínim fins el 2014.

Què passarà fins llavors? La ciència econòmica no en té cap dubte: salaris a la baixa relativa i impostos a l'alça, és a dir, repartir entre més el poc que produïm.
La meva opinió és que aixó és definitiu, i tots plegats ens empobrirem, relativament, fins l'entorn del 2017. 10 anys de travesia pel desert per al conjunt de les famílies, en la que te molt a veure l'artificialitat de l'enorme contingent de mà d'obra estrangera que va venir a treballar i què ara es quedarà sia com sia.

Els salaris s'hauran de vincular a la productivitat, i la productivitat global del treball, bé sia per la subactivitat i sobre tot pel creixement d'ocupació en treball de poc valor afegit, no experimetarà avanços significatius a mig termini, doncs ara per ara la prioritat a curt termini és incrementar l'ocupació.
Però... si no incrementem el PIB ens empobrirem encara més: aquí teniu la disjuntiva que hi ha sobre la taula.

I mentrestant... com que cal apuntalar el sistema financer, que acumula 153.000 milions d'Euros de dubtós cobrament, el crédit no fluirà gaire, (crèdit que si sumem famílies, empreses i entitats públiques, supera dues vegades el PIB) fet que no permetrà ni inversions ni consum, i per tant no podrà aportar creixement al PIB. Un altre front, una altre contradicció, extraordinària, en què Govern, Sindicats, especuladors i entitats financeres ens han ficat.

Difícil l'equilibri a aconsegir, i molt probablement alguna de les variables: PIB, ocupació o finançament peti pel camí, doncs fins ara han petat totes.
El PIB se'n ressenteix de la paralització de l'activitat constructora i de les obres públiques, i seguirà aportant creixement negatiu.
El consum de les famílies, vetat el crèdit i amb la pèrdua de renda disponible (tant per la major pressió tributària com per l'increment de l'IPC, la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris i el mercat d'oferta d'ocupació que tensa a la baixa els salaris, apart dels aturats i la congelació de les pensions més altes,... i dels bonus dels consellers de la banca) no podrà augmentar fins que la situació s'estabilitzi.
El consum i la inversió pública està deprimit pels ajustos pressupostaris i el servei a l'ingent deute que acumulen les AAPP, i tampoc podrà fer gran cosa per aportar creixement al PIB.
Només ens queden les exportacions, be sia de productes (indústria) o de serveis (turisme). Aquest serà el pilar del PIB a curt termini.

Recuperar la senda del creixement del PIB per sobre del 2% anual encara ens costarà tres anys. Mentrestant creuar els dits perquè no hi hagi un daltabaix en el castigat (amb raó) mercat financer.

            Ricard Camprubí
Professor del Dpt. d'Ecomonia i Empresa
       Universitat Pompeu Fabra

Piràmides de població dels municipis de Vilamajor

Distribució de la població dels municipis de Vilamajor per trams d'edat. Xifres absolutes a 1-1-2010

Distribució de la població dels municipis de Vilamajor per trams d'edat. Proporció a 1-1-2010

A Vilamajor es torna a superar la xifra de 700 aturats

Amb un important creixement de 21 aturats a Sant Pere i de 18 a Sant Antoni de Vilamajor, l'atur al gener s'ha situat en les 702 persones, 14 més que un any enrera.

Tot i l'important creixement de 21 aturats més respecte el desembre, Sant Pere de Vilamajor manté la dada d'aturats en 10 per sota del gener de 2010.

A Sant Antoni, en canvi, l'increment respecte el desembre ha estat més moderat, de només 18 persones més sense feina, però respecte un any enrera l'augment ha estat de 24 aturats més.

Evolució de l'atur al mes de gener als municipis de Vilamajor

Lila: Sant Antoni. Blau: Sant Pere

Tota l'anàlisi quan tingui una estona.