Un dels perquès estarem pobres per molts anys

De l'any 2003 al 2008, el PIB espanyol va crèixer anualment a un ritme del 4%. Aixó significava que la producció total (i les rendes del conjunt) incrementaven a aquest ritme anual: més riquesa per a tots.

Però, heilàs! gran part d'aquest creixement es va fer gràcies al crèdit, és a dir anticipant diners de rendes futures (demà hem de tornar els crèdits) per al consum immediat (per a comprar avui).

Si el crèdit continua fluïnt, podem continuar aquest pervers joc de cobrar per avançat alló que encara no hem guanyat, per a gastar-ho. Si fos per estalviar, el balanç seria neutral, però ha estat per gastar. Per aixó ha crescut el PIB, entre d'altres raons.

Però el PIB s'ha aturat perquè la apacitat de producció, sobre tot d'habitatges, no es pot ja comprar (excés d'oferta).
El sobredimensionament de l'oferta s'ajusta amb l'increment de l'atur i amb aixó baixen les rendes disponibles per a gastar. Deixen de venir onades d'immigrants i el consum no creix per aquesta banda.

Aleshores, la crisi financera, global, inoportuna. Es tanca l'aixeta del crèdit perquè no hi ha disponibilitat (ni confiança). De la construcció, paralitzada, els crèdits esdevenen improductius, i per tant no hi ha expèctativa de què siguin retornats gràcies a la venda de les vivendes que financien (1 milió de pisos nous per vendre). Les famílies passen penúries per manca de treball o de confiança, i els bancs restringeixen encara més el crèdit.

Amb aixó, si hi ha increment de demanda, les empreses tenen dificultats per cobrir-la.

Les Administracions Públiques, desbocades en despesa inservible i mantenint cada cop més despesa "social", es troben amb disminució d'ingressos (menys consum, menys rendes de les famílies, menys beneficis de les empreses, menys impostos sobre la construcció i compravenda d'habitatges) i comencen a tirar mà del crèdit, fins a nivells insostenibles que faran que ningú els deixi diners. S'atura la despesa pública, comencen les retallades de la disbauxa. El sector públic no pot compensar la davallada del PIB en altres sectors i ha de destinar cada cop més liquidesa i despesa a sostenir l'endeutament: caldrà confiar en el sector privat pera  remuntar el PIB.

Amb quatre nocions de macroeconomia i amb l'ajut dels gràfics següents, hom pot analitzar la magnitud de la tragèdia, l'estirar més el braç que la màniga que en portarà a uns quants anys d'haver-nos d'arremangar de valent:

Evolució dels crèdits i passius totals per destinació. Espanya. Final de cada any. Comparació amb el PIB nominal. Milions d'Euros

Estructura i evolució dels crèdits i passius totals per destinació. Espanya. Final de cada any. Comparació amb el PIB nominal. Milions d'Euros

En primer lloc, observeu com el 42% de l'endeutament es destina a activitats de la construcció, promocions immobiliàries i compra d'habitatges. El finançament d'aquestes activitats només són inversions productives quan es construeix un edifici, doncs és quan es paguen sous, es compren materials, ... Després, aquests deutes no generen ni un gram de PIB.

Doncs resulta que només per aquesta via ja tenim tant diner compromés en el sistema financer, que podria anar a altres coses, com tot el PIB anual.

Ara anem a la resta del consum de les famílies. Igualment, el consum que financia ja ha generat els seus efectes positius sobre el PIB, anticipant consum via crèdit, però despres hem de tornar els crédits sense que el PIB, novament, es mogui ni un Euro. Aqui hi posem un modest 7,3% en termes de PIB.

Toca el torn a les Administracions Públiques. El seu dèficit, les seves necessitats de finançament, igualment, ja han servit per al consum, i no generen més PIB, excepció feta del finançament d'inversions (carreteres, aeroports, infrastructures en general), que signifiquen riquesa per al futur. Total, una mínima part del seu deute total és productiu. Es menja en conjunt el 30% del crèdit.

Per fi, ara li toca el torn al finançament de l'activitat productiva, es a dir a les inversions que fan les empreses i que serveixen per a generar rendes (PIB) futur.

Doncs a aquest capítol, que al 2004 significava un 35% del finançament total, al 2010 només representa el 21% del finançament total.

En resum, només una quarta part del finançament es destina a activitats productives, quan són precissament aquestes activitats les què pujaran el PIB futur.

Ara és fàcil dir-ho, però eren molts que ho deien (inclòs el Banc d'espanya) ja al 2006: no podem concentrar tant de crèdit en sectors improductius com l'habitatge. Però llavors el PIB creixia perquè les torres de construcció s'alçaven arreu i permetien fluxos immigratoris de dimensions descomunals i mà d'obra barata, amb uns tipus d'interès inferiors a la inflació. En aquestes circumstàncies qui era el valent que ho aturava, si tothom era més ric gràcies, en definitiva, a la construcció i baixos tipus d'interès d'un crèdit que no parava de fluïr. Deixem que el mercat s'autorreguli! Coll..., és clar que s'ha autorregulat, però saltant els ploms.

Fins que tot plegat es reequilibri, atenent a què ja hem arribat al límit, tots plegats del finançament que ens poden deixar (ara és d'uns 2,7 BILIONS d'Euros, dues vegades i mitja el PIB), fins què, partint d'aquest topall els sistema financer reequilibri la seva aplicació als diferensts sectors, en especial al consum productiu, passaran uns quants anys. I mentrestant els bancs tenen prou feina amb els seus pisos per vendre i els 150.000 milions de crèdits que probablement no es cobraran mai, amb la qual cosa (d'aqui la important reforma d'un sistema financer que cal capitalitzar) els tindrem entretinguts un parell d'anys abans de què obrin novament l'aixeta.

La única alternativa, la bona: fer crèixer el PIB tant ràpid com poguem, és la única possibilitat malgrat tot. De la celeritat amb què arribem a taxes de creixement del 2-3% anual (es preveu que hi arribem al 2014) en dependrà que estiguem menys temps de travessia pel desert, és a dir, més pobres -encara-.

Funcionaris i assimilats, que sou prop del 20% dels assalariats, gasteu! Gasteu en productes nacionals, sobretot; torneu a la societat part alló que tant ens costa als altres de guanyar per mantenir-vos, vosaltres que teniu el sou garantit i el lloc de treball esperant-vos després de la Setmana Blanca!