Últims articles:

17/2/11

Ja produïm el mateix que al 2007, però... amb tantes persones ocupades com al 2004

Les dades del PIB espanyol del quart trimestre de 2010 posen de manifest que aquesta fase de la llarga crisi ja està tocant el final acabat. Queden enrera tres anys seguits de disminució del PIB.

Com a dada curiosa, el PIB (el valor monetari de tota la producció interior de l'Estat) del darrer trimestre de 2010 va pujar a 267.858 milions d'Euros (una mica més alt que tot el PIB anual de Catalunya), i en tot el 2010 el PIB pujà a 1.062.591 milions d'Euros, a preus corrents (és a dir sense corregir els efectes de l'inflació). Quan descomptem el creixement del PIB únicament degut a la inflació, encara hem baixat al 2010 un 0,1% respecte l'any precedent.

És sobre aquestes magnituds que hem de comparar les dades de dèficit, deute, pressupostos, etc. que s'hi refereixen.

Però resulta que el nivell d'ocupació encara està baixant, i hem arribat als mateixos nivells que al 2005.

Cal tenir en compte la productivitat, que tot i sent baixa a Espanya, encara és positiva, de manera que any rera any, per produïr el mateix fa falta menys ocupació.
Cal, segons els experts, un 1,8% de creixement anual del PIB a Espanya per compensar els increments de la productivitat i crear ocupació neta.

Això explica perquè l'ocupació no creix al mateix ritme que el PIB, sinò que se'n destrueix molta quan el PIB baixa, i no es recupera fins que el PIB arriba a crèixer al voltant del 2%.

Si dividim el PIB de cada trimestre pels ocupats corresponents al mateix trimestre, obtindreu la dada bàsica de productivitat, que ha crescut entre un 3 i un 4% anual els darrers cinc anys. Només si incrementa la productivitat per sobre del increment del PIB és quan es crea ocupació neta, no abans.

Aixó es posa clarament de manifest a la gràfica següent, de la que cal una lectura atenta:

Evolució del PIB i de l'Ocupació. Dades absolutes*
* El PIB està en milions d'Euros per acad trimestre, a preus corrents, mentre que l'ocupació (EPA) està traçada en centenars de llocs de treball, unitat triada per fer les gràfiques comparables.

Enguany l'ocupació pràcticament no hauria de crèixer, i si ho farà és gràcies a les mesures d'estímul implusades pel Govern, de contractació molt barata (bonificada de seguretat social) i a temps parcial, és a dir, introduïnt uns factors "antinaturals" a les lleis del mercat.
Si tot va bé es començarà a crear naturalment ocupació neta a finals de 2011, evolucionant molt tímidament fins 2014, sent de preveure que cap al 2015 estiguem als mateixos nivells d'ocupació que teníem al 2008. La immigració estrangera, que es va endur el 95% de l'increment d'ocupació de 2005 a 2008 és la clau per a què la taxa d'atur disminueixi, fet que no es produirà fins 2012, mantenint-nos al 2011 per sobre del 20% (1 de cada 5 treballadors en atur).

Per a què el PIB es recuperi a valors equivalents als de 2008 caldrà esperar com mínim fins el 2014.

Què passarà fins llavors? La ciència econòmica no en té cap dubte: salaris a la baixa relativa i impostos a l'alça, és a dir, repartir entre més el poc que produïm.
La meva opinió és que aixó és definitiu, i tots plegats ens empobrirem, relativament, fins l'entorn del 2017. 10 anys de travesia pel desert per al conjunt de les famílies, en la que te molt a veure l'artificialitat de l'enorme contingent de mà d'obra estrangera que va venir a treballar i què ara es quedarà sia com sia.

Els salaris s'hauran de vincular a la productivitat, i la productivitat global del treball, bé sia per la subactivitat i sobre tot pel creixement d'ocupació en treball de poc valor afegit, no experimetarà avanços significatius a mig termini, doncs ara per ara la prioritat a curt termini és incrementar l'ocupació.
Però... si no incrementem el PIB ens empobrirem encara més: aquí teniu la disjuntiva que hi ha sobre la taula.

I mentrestant... com que cal apuntalar el sistema financer, que acumula 153.000 milions d'Euros de dubtós cobrament, el crédit no fluirà gaire, (crèdit que si sumem famílies, empreses i entitats públiques, supera dues vegades el PIB) fet que no permetrà ni inversions ni consum, i per tant no podrà aportar creixement al PIB. Un altre front, una altre contradicció, extraordinària, en què Govern, Sindicats, especuladors i entitats financeres ens han ficat.

Difícil l'equilibri a aconsegir, i molt probablement alguna de les variables: PIB, ocupació o finançament peti pel camí, doncs fins ara han petat totes.
El PIB se'n ressenteix de la paralització de l'activitat constructora i de les obres públiques, i seguirà aportant creixement negatiu.
El consum de les famílies, vetat el crèdit i amb la pèrdua de renda disponible (tant per la major pressió tributària com per l'increment de l'IPC, la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris i el mercat d'oferta d'ocupació que tensa a la baixa els salaris, apart dels aturats i la congelació de les pensions més altes,... i dels bonus dels consellers de la banca) no podrà augmentar fins que la situació s'estabilitzi.
El consum i la inversió pública està deprimit pels ajustos pressupostaris i el servei a l'ingent deute que acumulen les AAPP, i tampoc podrà fer gran cosa per aportar creixement al PIB.
Només ens queden les exportacions, be sia de productes (indústria) o de serveis (turisme). Aquest serà el pilar del PIB a curt termini.

Recuperar la senda del creixement del PIB per sobre del 2% anual encara ens costarà tres anys. Mentrestant creuar els dits perquè no hi hagi un daltabaix en el castigat (amb raó) mercat financer.

            Ricard Camprubí
Professor del Dpt. d'Ecomonia i Empresa
       Universitat Pompeu Fabra