Últims articles:

27/1/10

Paradoxes de la recuperació econòmica mundial


El Fons Monetari Internacional acaba de fer públiques les seves previsions de creixement mundial a curt termini:

Font de la gràfica: El Periódico de Catalunya

Queda clara la senda de recuperació econòmica mundial per enguany i l'any que ve: la crisi econòmica sembla haver quedat enrera.

Feu atenció, però a tres casos:
  • Espanya: que serà el darrer país de la UE en sortir de la crisi, amb creixements encara negatius al 2010.
  • Japó: del què sovint ens oblidem, i és una gran potència, que ha patit molt en el 2009.
  • Xina: imperturbable, amb impressionants taxes de creixement i molt poc resssentida de la crisi mundial.
Les dades en general són optimistes, doncs al PIB mundial creixerà un 3,9% enguany i el de la zona Euro un 1%.

Ara bé, mirem-nos les dades d'una altre manera: uns creixements positius partint de creixements negatius, com queda?
Aplicant les dades del gràfic i posant el creixement del PIB acumulat al 2011, en relació amb el de l'any 2007, les coses canvien:
  • Mundial: +10,73%
  • Zona Euro: -0,8%
  • Espanya: -2,4%
  • EUA: +2,9%
  • Alemanya: -0,4%
  • França: +1,1%
  • Japó: -2,8%
  • Brasil: +13,7%
  • Xina: +43,8%
Dit d'altra manera, Espanya no recuperarà encara al 2011 el PIB que tenia al 2007, sent previsible que ho faci entre 2012 i 2013. Tampoc la Zona Euro ni Alemanya ho faran fins principis de 2012.

La crisi, en termes de creixement econòmic, haurà durat més de 5 anys a Espanya, deixant-nos, en termes de PIB, al 2013 en els nivells de 2007.

En termes d'ocupació, la extraordinària destrucció d'ocupació que pateix i encara patirà Espanya, farà que els nivells d'ocupació de 2007 no es recuperin fins 2.016.

I pel camí encara moltes incerteses.

Per a Espanya, aquesta dècada perduda li farà perdre posicions en tots els ordres socio-econòmics, i a cadascun de nosaltres, també.

Cal agraïr-ho sobretot als Bancs i Caixes, que tenen 325.000 milions d'Euros en pedra i terra que no produeix res de res, dels quals més d'una tercera part són tècnicament incobrables. Apart, els prop de 600.000 milions d'Euros que les famílies han anticipat dels sous de mitja vida per comprar un habitatge, diners que d'haver-se invertit en consum productiu hagués minimitzat l'impacte de la crisi mundial. Diners que mancaran per al consum futur i que per tant, també "hipotecaran" el rellançament de l'economia.
I ara, els bancs, empesos per l'estoc de pisos que s'han hagut de quedar, i per poder recuperar els propis crèdits que han donat als promotors, tenen propensió a augmentar la seva inversió, novament, en el mercat immobiliari. Diners que tampoc arribaran a la economia productiva (un pis no produeix res; una furgoneta o una màquina en una empresa, si).

I mentrestant qui te diners, tampoc els gasta, els posa en estalvi als bancs, que no els posen en circulació, doncs han de fer front als seus propis crèdits, i als impagats, o pitjor -11.000 milions el darrer mes-, a noves hipoteques.

Mentrestant, l'Estat gasta un 74% més del què ingressa, fent un forat que hauran de pagar els nostres fills. La pujada d'impostos serà inevitable, i es juntarà amb la pujada de tipus d'interès i l'increment del preu del petroli. Amb un 48% d'atur juvenil i 5,6 milions d'estrangers disfruten d'un estat del benestar que paguem uns quants, 975.000 en situació irregular a Espanya (240.000 a Catalunya). Xauxa!

Quants llocs de treball s'haguessin pogut salvar si tota aquesta ingent quantitat de diners s'haguessin aplicat, i s'apliquessin, a adquirir productes i serveis que ens ofereixen les empreses?
No és d'extranyar doncs que l'ocupació no creixi. Que en farem d'aquestes famílies precaritzades per l'atur? Quin desgovern, el què hem tingut en els darrers anys!

Els diners són la bencina de l'economia, i si s'inverteixen desproporcionadament en bens no productius (el sòl immobiliari és el principal bé no productiu i representa quasi la meitat del preu dels habitatges), l'economia es desinfla inevitablement. Per això, principalment, a l'economia espanyola li costarà més remuntar el PIB, és a dir, remuntar la producció (consum) de bens i serveis. Haurem de confiar en l'exportació, i en el turisme, anem apanyats.

En Sapastrero ha matat la classe mitja. Gràcies.

(Em perdonareu la disgressió).

1 comentari:

Anònim ha dit...

La clase mitjana es el objectiu segón de qualsevol política ultraliberal. Cosa de la que el señor Rajoy sap molt.El primer seríen les clases medies baixes i baixes. Ja veiem com ho fa la Dreta a la Comunitat Europèa.