Xina: la tercera recessió per a l'economia occidental

A la Xina, l'economia està reescalfada. El creixement del 10% anual s'ha fet en molt bona part gràcies a la inversió. 

Els detalls del nou pla quinquennal revelen una dependència continuada en inversió, incloent l'habitatge públic, per donar suport al creixement, en comptes d'una revisió impositiva, transferències fiscals substancials, liberalització del sistema de registre de la propietat o una menor repressió financera.  

Cap país és tan productiu com per a prendre el 50% del PIB i reinvertir-lo de  nou en capital social sense encarar una massiva sobrecapacitat i un problema de mora en els crèdits.

Una vegada que l'augment d'inversió es torni impossible -els analistes creuen que el més probable és que sigui després de 2013 -, Xina estarà preparada per a una recessió.
 

Xina ha acumulat en els darrers anys unt visible excés de capacitat industrial, immobiliària i d'infraestructura. 

A la Xina abunda la inversió en capital tangible, en infraestructures i propietats. Resulta evident en els flamants aeroports buits i trens bala (que reduiran la necessitat dels 45 aeroports planificats), les autopistes cap enlloc, els nous i gegantins edificis governamentals, les ciutats fantasma, i els nous acabats forns de fosa d'alumini, que es mantenen tancats per prevenir l'enfonsament dels preus globals.
Portarà dues dècades de reformes canviar l'estímul a la sobreinversió. Les explicacions tradicionals de l'alta taxa d'estalvi (la manca d'una xarxa de seguretat social, la limitació dels serveis públics, l'envelliment de la població, el subdesenvolupament del finançament al consumidor, etc.) Només són una part del trencaclosques, la resta és la quota inferior al 50% del PIB del sector de les llars.
Diverses polítiques han conduït a una ingent transferència d'ingressos des de les llars, políticament dèbils, a les empreses, políticament fortes: una divisa feble encareix les importacions, les baixes taxes d'interès per als dipòsits i els baixos tipus per al crèdit a empreses i promotors que equivalen a un impost sobre l'estalvi, i la repressió laboral ha ocasionat que els sous hagin crescut molt menys que la productivitat.
Per suavitzar aquesta repressió dels ingressos domèstics, Xina necessitaria una revaloració més ràpida del tipus de canvi, una liberalització dels tipus d'interès i un increment més fort en el creixement salarial. Ha de privatitzar les seves empreses estatals, de manera que els beneficis es tradueixin en ingressos per als particulars i/o obtenir massius beneficis a través dels impostos sobre les empreses de propietat estatal i després transferir aquests recursos fiscals al sector domèstic.

Mentestant, el Banc Central de la Xina ha pujat els tipus d'interès un 0,5% des de l'octubre, i ara es situen al 6,31% a un any, tot per frenar la pressió inflacionària, que en el primer semestre d'enguany es situarà al 5%, i baixar el creixement per arribar al voltant de 7%, per sota del 10,3% de creixement del seu PIB al 2010.

Refredar l'economia xinesa, tot i sent tant necessari com ho és refredar els reactors de Fukushima, tindrà reprecussions negatives sobre les economies occidentals, d'una dimensió econòmica i financera, ara per ara inimaginable.