Els aturats estrangers pujen ja a 1.058.000 persones

Segons l'Enquesta de Població Activa (EPA), en el primer trimestre d'enguany s'han destruit a Espanya 766.000 llocs de treball, pujant l'atur de 803.000 persones.
En els darrers 12 mesos s'han destruit 1.311.000 llocs de treball (el 6,5% dels que hi havia) i els aturats han pujat de 1.836.000 persones (un extraordinari 84,5% d'increment).
Ara són, segons la EPA, 19.091.000 les persones ocupades, i 4.010.000 les persones sense feina, un 17,4% de taxa d'atur.

A Catalunya, segons la EPA, s'han destruit en el darrer trimestre 169.000 llocs de treball, i els aturats han pujat de 167.000 persones.
En els darrers 12 mesos la destrucció de llocs de treball ha estat de 304.000 (8,6%) i l'atur ha crescut de 332.000 persones, ni més ni menys que un 114% en un sol any.
Ara hi ha, segons la EPA 3.230.000 persones ocupades i 623.000 persones aturades, que dóna una taxa d'atur del 16,6%.

Una dada interessant de la EPA es refereix a la població de nacionalitat estrangera.

Els estrangers signifiquen el 14% dels ocupats totals, però el 26,4% dels aturats totals. La xifra d'aturats estrangers ha arribat en aquest trimestre a 1.058.000 perones, creixent més del doble -553.000- en els darrers 12 mesos.
Per cada 100 nacionals que treballen hi ha 16 immigrants que també ho fan, i entre els aturats la proporció creix fins 100 a 36.
Per cada 10 immigrants que treballa, 4 estan a l'atur, mentre que per cada nacional que treballa només 2 estan a l'atur.
Així, la taxa d'atur entre els nacionals és del 15,2%, però entre els immigrants, del 28,4%: la taxa d'atur entre els immigrants gairebé duplica la dels espanyols.

En els darrers 12 mesos s'han incorporat al mercat de treball 280.000 immigrants, que s'han sumat als 274.000 nous aturats que hi ha hagut. En canvi, s'han incorporat en el mateix interval 246.000 espanyols al mercat de treball que s'han afegit a 1.037.000 que s'han quedat sense feina.

S'està produint, però un fenòmen molt peculiar (entre d'altres) que consisteix amb una major propensió a la incorporació al mercat de treball per part de persones que es declaraven anteriorment inactives (que no estaven en disposició de treballar).
Així, a Espanya, en els darrers 12 mesos, la població en edat de treballar ha augmentat de 366.000 persones, i en canvi els que s'han incorporat com població activa han estat de 525.000. D'aquesta manera, en tant sols 1 any la taxa d'activitat ha passat a Espanya del 59,40% al 60,15%. Òbviament, gran part d'aquestes persones que s'han incorporat de nou al mercat de treball no han trobat feina, fet que explica una part de l'increment de la taxa d'atur.

Que hagués passat si la taxa d'activitat (persones que es declaren disposades a treballar respecte les que tenen edat de treballar) s'hagués mantingut en el nivell de fa tant sols 1 any?

Els resultats són força sorprenents:
- Hi hauria només 3.748.600 persones aturades, una taxa del 16,41%, 1 punt per sota.
- Entre els nacionals, l'atur seria del 14,38% (respecte el 15,24%), significant 2.757.400 aturats (195.800 menys que els que ara ho estan).
- Entre els estrangers, la taxa d'atur seria del 27,09%, i no pas el 28,39% actual, equivalent a 991.100 aturats, 66.500 menys que els que ara diuen estar-ho.

En resum, i simplificant, 262.200 persones que ara estan aturades ho estan pel simple fet d'haver passat d'inactius a actius, i no per haver perdut realment la feina.

A Catalunya, la comparació de l'atur per nacionalitats té encara un signe més marcat, doncs la taxa d'atur entre els espanyols és del 12,7% mentre que ja puja al 30,5% entre els immigrants.
Els estrangers representen a casa nostra el 16,3% dels ocupats (1 de cada 6) i en canvi són el 37,5% dels aturats (més d'1 de cada 3).

Els aturats de nacionalitat espanyola són 392.000 i els parats estrangers a Catalunya sumen ja 231.000 persones. Per cada 10 parats espanyols ja hi ha 6 parats estrangers a Catalunya.
Interessant també assenyalar que en els darrers 12 mesos gairebé no s'ha incrementat la població activa catalana de nacionalitat espanyola, doncs ho ha fet només de 4.400 persones, mentre que la població de nacionalitat estrangera ha sumat 23.000 nous actius al mercat laboral. En el darrer any hi ha hagut, però, 15.800 nous aturats (2.100 nacionals i 13.700 estrangers) que de fet han passat d'inactius a aturats, sense perdre una feina, doncs no treballaven.

La crisi ha fet que es perdessin a Catalunya 387.000 llocs de treball de nacionalitat espanyola i 207.000 entre els estrangers, una proporció molt més alta que al conjunt d'Espanya.

La clau de la immigració és bàsica per entendre la cruesa de l'atur a casa nostra, fins el punt que només en el darrer trimestre, segons la EPA, dels 167.000 nous aturats, 87.000 han estat de nacionalitat espanyola i gairebé els mateixos, 80.000, de nacionalitat estrangera, malgrat representen només el 20% de la força de treball.

Hi ha un canvi de tendència, doncs en els darrers 12 mesos 204.000 persones de nacionalitat espanyola han incrementat l'atur a casa nostra, i ho feien 128.000 de nacionalitat estrangera. Si comparem dos anys abans (primer trimestre de 2007 respecte primer trimestre de 2006), l'atur entre els catalans nacionals creixia de 8.000 persones, mentre l'atur entre els immigrants residents a Catalunya baixava de 13.000 persones.

Variació interanual de l'atur en el primer trimestre: 2006-2009

En el 2007 (primer trimestre) l'atur disminueix entre els nacionals i augmenta entre els estrangers, situació que s'inverteix l'any següent. A partir de 2008 l'atur augmenta en els dos colectius, creixent la proporció d'estrangers aturats amb el pas del temps.

Variació interanual de l'atur i de l'ocupació en el primer trimestre: 2006-2009. Nacionalitat espanyola

Variació interanual de l'atur i de l'ocupació en el primer trimestre: 2006-2009. Nacionalitat estrangera

Nota les columnes representen l'acumulat interanual en el primer trimestre de cada any.

De les gràfiques anteriors es pot observar que entre els nacionals la creació d'ocupació manté una tendència inversa que la variació de l'atur. En canvi entre els estrangers la creació d'ocupació és intensa fins el 2008, assolint una destrucció neta i increment de l'atur en el darrer any.

El màxim d'ocupació entre els nacionals va tenir lloc el 4rt. trimestre de 2007, amb 2.921.700 ocupats (ara en són 2.704.300), mentre que el màxim d'ocupació entre els estrangers es va produir el 2on. trimestre de 2008, amb 640.500 estrangers ocupats. (ara en són 525.900). El rècord d'ocupació a Catalunya es va assolir precisament el 2on. trimestre de 2008, amb un total de 3.549.700 ocupats (ara en són 3.230.200).

De la seva banda, el punt més baix de l'atur entre els nacionals va tenir lloc el 2on. trimestre de 2007, amb només 150.000 aturats (ara són 392.000). Entre els estrangers, l'atur més baix es va prodruir el 3er. trimestre de 2006, amb 55.500 aturats (ara en són 230.700). El punt més baix de la xifra d'atur es va produir el 2on. trimestre de 2007, amb 227.700 aturats (ara són 622.700 els aturats).

Les dades reflecteixen que els estrangers van entre 6 i 9 mesos per enrera dels nacionals quant a destrucció de l'ocupació i increment de l'atur, fet que fa pensar que la proporció d'aturats estrangers augmentarà encara més en els propers mesos.

L'atur de la EPA i l'atur registrat: les diferències

Avui s'han fet públiques les dades de l'Enquesta de Població Activa corresponents al primer trimestre d'enguany: un desastre.

Com sabeu, la EPA és una enquesta que es fa sobre 75.000 llars de tota Espanya, (mireu aquest article) tenint una mostra relativament petita de cada Comunitat Autònoma, però molt ben feta, que permet fer inferències estadístiques sobre el total de la població. De fet, la coherència de la EPA està en la seva evolució, i no pas tant amb les dades absolutes.

De l'atur hi ha a Espanya doncs dues sèries de dades:

- La pròpia subministrada per la EPA, que arriba com màxim a nivell provincial, i
- L'atur registrat a los oficines del Sistema Nacional de Empleo (antic INEM), que es tenen mensualment i a nivell municipal.

Les dades de medició són heterogénees en les dues estadístiques, com també ho és la definició d'aturat en una i altra, per aixó no es pot dir realment que siguin equivalents.

Ara bé, la EPA registra les persones que declaren estar treballant amb independència de si el treball és o no legalitzat, és a dir, la EPA medeix també la economia submergida: l'aturat de la EPA es declara realment aturat, i tenint intenció de treballar.
De la seva banda, a les oficines de l'INEM només pot inscriure's qui tingui els papers en regla, i apart s'incriuen moltes persones que no tenen intenció de treballar, i per tant, realment no formarien part de la població activa. Al contrarfi, es treuen del aturats registrats colectius com ara els què estan fent cursos de formació per a aturats, persones que han rebutjat ofertes de treball,. Inclou estudiants que no volen treballar, mestresses de casa que s'hi apunten per aconseguir aventatges familiars, etc.

En definitiva, la EPA, tot i sent pitjor doncs és una enquesta, mentre l'atur registrat és un cens al 100% és més fidel amb l'esperit de qui és aturat, qui està ocupat (sia com sia) i qui no està en condicions actives per incorporar-se al mercat de treball.

Ara bé les dues séries són respecte elles mateixes, homogènies.

I ara arribem al nus on volia arribar: què passaria si comparessim, malgrat tot, les xifres de la EPA i les de l'atur registrat? Quin resultat dóna?

Ho he fet, i els resultats són força interessants. Em referiré només a Catalunya.

La EPA d'aquest primer trimestre ens dóna, com deiem, 622.700 aturats (les dades de la EPA es donen amb milers de persones, amb un decimal). L'atur registrat del mes de març és molt inferior, de només 498.352 persones. És ha dir, hi ha 124.350 persones que declaren estar a l'atur a la EPA per sobre les que realment estàn registrades.
Els motius poden ser diversos, però només citaré dues causes; persones aturades que no s'inscriuen a l'INEM perquè no volen, i persones aturades que no s'inscriuen a l'atur perquè no poden (per exemple, perquè no tenen papers). L'INEM només registraria, segons aquestes dades, el 80% dels aturats totals.

Fem un zoom entre els nacionals i els estrangers al mes de març:

- Segons la EPA hi havia a Catalunya 392.000 espanyols aturats, i segons l'INEM... 392.602 persones espanyoles registrades com aturades a Catalunya. La coincidència és total i extraordinària!
- Entre els estrangers, la EPA dóna 230.700 aturats, i a l'INEM només hi ha registrats 105.750; menys de la meitat!

Però aquesta coincidència entre els nacionals, després d'analitzar més dades, haig de dir-vos que és la primera vegada que es dóna de manera tant exacta. Veiem-ho (no he anat més enrera en el temps perquè la conclusió no varia):

Diferències entre l'atur segons la EPA i l'atur registrat entre els catalans de nacionalitat espanyola

Com es pot veure, les diferències han estat en els darrers anys bastant constants de 50.000 mentre l'atur no creixia.

La interpretació que en podíem fer és que hi havia aquest 50.000 persones que realment no estaven aturades (perquè treballeven en la economia irregular o per altres causes). Al 2on. i 3er trimestre de l'any passat, coincidint amb la galopada de l'atur, la diferència arriba a un màxim, de 70.000 persones que s'apunten "de més" a l'INEM, que en termes relatius són quasi 1/4 part dels aturats.
La diferència s'escurça a finals de l'any passat per arribar a la total coincidència en el 1er trimestre d'enguany, en què, segons les dades, els aturats reals i els registrats són els mateixos.

El fenòmen s'explica, entre altres qüestions pel fet de què molts aturats realment treballen o no són própiament persones en disposició de treballar.

I menstrestant, que ha passat amb les estrangers? Veiem-ho també:

Diferències entre l'atur segons la EPA i l'atur registrat entre els residents catalans de nacionalitat estrangera

Fins també el 2on trimestre de 2008, hi ha una diferència, per bé que amb tendència més inconstant, de 50.000 persones, però just a l'inrevés, hi ha més aturats reals que els que figuren apuntats a l'INEM, probablement per manca de regularització legal.
A finals de 2008, augmenta la diferència fins uns 65.000, que significa més del 40% dels aturats totals.
I al primer trimestre d'enguany, la diferència es duplica, arribant a 125.000 persones, més que duplicant els aturats segons la EPA que els registrats a l'INEM. És a dir, hi ha el doble d'aturats estrangers reals que els que ens diu l'INEM.

Que ha passat? Doncs que els aturats que treballaven de manera irregular estan quedant en masa a l'atur, aflorant nous aturats que no estaven registrats (ni podien estar-ho).

Aquesta dada, sobradament coneguda pels experts (com també l'increment dels aturats a l'INEM per motius diferents que l'atur real, com ara subsidis, beques, assistència social, ajuts familiars, etc.) posa de relleu la precarietat del treball dels immigrants i la major intensitat de la pérdua de llocs de treball en l'economia submergida, quin atur real aflora entre aquest colectiu.

I no vull dir amb aixó que no hi hagi economia irregular en el treball dels nacionals, però proporcionalment és molt menor.

Creuem per últim les gràfiques:

Diferències entre l'atur segons la EPA i l'atur registrat per nacionalitat espanyola/estrangera

La diferència total positiva en la gràfica significa que hi ha més aturats segons la EPA que aturats registrats, mentre que la diferència negativa indica que hi ha més aturats registrats que aturats reals.

En termes globals, s'observa que fins el tercer trimestre de 2008, les diferències són molt petites -inferiors a 25.000 aturats- però es disparen al primer trimestre de 2009, degut a la major diferència en els aturats reals estrangers.

Si comparem ara també les dades dels afiliats a la Seguretat Social amb la dels ocupats segons la EPA, i les de treballadors registrats a l'INEM (SOC) com aturats i les dels aturats de la EPA, es dónen proporcions molt reveladores de la situació per nacionalitats:

Diferències entre els ocupats i aturats estrangers segons la EPA, i els afiliats a la Seguretat Social, i aturats estrangers registrats al SOC (INEM)

Les dades de la EPA són superiors en les dues variables a les dades de registre d'afiliats i d'aturats.
Bona part dels ocupats estrangers segons la EPA no estan afiliats a la Seguretat Social (més d'un 50%, probablement economia submergida), i a l'hora més d'un 20% dels aturats estrangers segons la EPA no estan registrats al l'INEM (SOC) com aturats.

En canvi, la relació és inversa entre els nacionals:

Diferències entre els afiliats a la Seguretat Social i aturats de nacionalitat espanyola registrats al SOC (INEM), i els ocupats i aturats de nacionalitat espanyola segons la EPA

Aquesta gràfica és inversa a la anterior, doncs en les dues variables els ocupats i aturats registrats superen els de la EPA.
Entre els nacionals, fins just aquest trimestre, els aturats registrats superaven els de la EPA, en un 25%, mentre que la relació entre afiliats a la Seguretat Social i els ocupats segons la EPA venen pràcticament a coincidir, amb diferències de només el 2%.

Veurem com evolucionen aquestes dades.

Sobre la sostenibilitat de l'estat del benestar

Ara que es torna a posar en capçalera la sostenibilitat del sistema de pensions, m'he posat a recabar dades.

Són sorprenents.

Per començar, només cotitzem a la Seguretat Social un 42% de la població espanyola.
A Madrid, que és la Comunitat Autònoma on hi ha major proporció, s'arriba al 49%. A Extremadura a només el 36,5%. A Catalunya és d'un 46%, ocupant la segona posició.
Àlaba és la província espanyola amb més proporció de cotitzants, amb un 51% (Barcelona, la tercera, amb un 47%). A Ourense, Càdis i Zamora no s'arriba a 1 cotitzant per cada 3 habitants.

Conclusió: pocs que paguen el que gasten entre tots.

El pressupost dels ingressos de la Seguretat Social pel que fa a cotitzacions de tots els régims, és de pràcticament 100.000 milions d'euros per al 2009 (i ja veurem). Aquesta xifra és justament el 10% del PIB espanyol.

Però, què es gasta amb aquestes cotitzacions?

Com sabeu -hi ha que no se n'adona- és amb els diners recollits de la Seguretat Social que es paguen les pensions i altres prestacions del sistema (no pas la despesa santitària), i, si sobra quelcom, es va creant un fons de reserva, que ara mateix és de 57.000 milions d'Euros. L'any passat, per exemple, s'hi van dotar 11.000 milions d'Euros.

El mes de febrer es van gastar amb pensions contributives (jubilació, viudetat, incapacitat laboral permanent) 6.208 milions d'euros (apart, 473 milions més en pensions no contributives). Doneu-vos compte de què tot el "fons de reserva" no arriba ni a 10 mesos de pensions.

El mes de febrer es van gastar 2.503 milions d'euros en prestacions per desocupació.

Sumeu i multipliqueu per 12 mesos. Esgarrifeu-vos. (Ara entendreu les declaracions del President del Banc d'Espanya).

Penseu que 100 mil milions d'Euros són ni més ni menys que 16.638.600.000.000 (16,6 bilions) de les antigues pessetes. Els Euros amaguen les veritables xifres.

Quants paguen? Els afiliats a tots els sistemes de la Seguretat Social eren el mes passat 18.076.000 persones. (El mes de març han baixat a 17.967.000)

Quants cobren pensió? Els beneficiaris de pensions contributives (pensionistes) eren 8.468.000 persones (alguns d'ells els nostres pares i avis).

Quants cobren prestacions per desocupació? Els beneficiaris de prestacions per desocupació eren el mes passat (gener) 2.409.000 persones.

Sumeu: 18 milions paguen per 10,9 que cobren. Sí, llegiu bé.

També, si feu els números, la cotització mitja a la Seguretat Social (uns 500 Euros al mes) és inferior a la pensió mitja (uns 750 Euros) o la prestació per desocupació mitja (una mica superior), és a dir, per cada cotitzant, la Seguretat Social cobra menys que el que ha de pagar per cada un que cobra prestacions.

Els meus càlculs són que el sistema ja està al seu límit d'equilibri: 10 cotitzants per 6 perceptors. Dit d'altra manera, uns 62 cotitzants per cada 38 perceptors. A molt estirar, es podria sostenir emb un 60-40. Més enllà, o es pujen les cotitzacions o es baixen les pensions.

On està la paradoxa? Sempre s'ha parlat de que 2,5 treballadors manteníen 1 pensionista. Amb aixó, no es consideraven les prestacions per desocupació, que arribaben "només" a 1.000.000 de persones. Ara, aquests nous "jubilats temporals" es fan més visibles, doncs ara són 2,4 milions de persones, que es multiplica amb la pèrdua d'un altre milió més de cotitzants, apart dels propis jubilats i pre-jubilats que cada dia entren al sistema (més dels que en surten).

Des de principis del 2008:

- 1.200.000 persones han passat de treballar i cotitzar a cobrar prestacions per desocupació,
- 133.000 persones més han passat de treballar a cobrar una pensió, i
- 1.035.000 persones han deixat de cotitzar.

La balança es desequilibra perillosament.

Només en 7 Comunitats Autònomes espanyoles es manté una taxa que pot fer viable el sistema (un total de 8,6 milions de cotitzants per 4,5 perceptors). En altres 3 el sistema està justet, i en les 9 restants el sistema ja fa temps que és deficitari (8,4 milions de cotitzants per 5,7 milions de perceptors). Curiosament, Ceuta i Melilla formen part del G-7, per un curiós motiu que ara no m'entretindré en comentar, com tampoc el cas de Madrid. Catalunya no va especialment sobrada.

D'aquesta "balança fiscal" poc se'n parla.

Nombre de cotitzants a la Seguretat Social per cada perceptor de prestacions contributives

Astúries, s'endú la palma: té 1.100.000 habitants, dels quals 385.000 que cotitzen a la Seguretat Social, 50.000 dels seus aturats cobren prestacions per desocupació i 293.000 persones cobren pensions contributives. Gairebé per terços la seva població ha arribat a l'estat del benestar: 1/3 no treballen; 1/3 cobren un sou sense treballar i 1/3 treballen i mantenen els altres.

Ourense, Lugo, Zamora o Lleó són interessants també doncs en aquestes províncies, hi ha 1 cotitzant per cada 1 pensionista o perceptor de prestacions. Tot un rècord de sostenibilitat, sens dubte.

Qui paga aquesta disbauxa? Doncs el sobrant de les cotitzacions de les 7 CCAA que tenen "excedent". A grans trets, aquestes "mantenen" apart dels seus, a 685.000 perceptors dels 5.720.000 que tenen les 9 CCAA deficitaries.

Distribució dels cotitzants i perceptors per classes de CCAA

Però dels greuges en parlarem un altre dia.

Es parla ja obertament de què enguany el "fons de reserva", per a què ens entenguem, els estalvis de les nostres jubilacions, potser no augmentarà (l'any passat ho va fer d'11.000 milions d'Euros, i arriba ja, com deiem a 57.000 milions) sinò que fins i tot començarà a buidar-se (cal insistir que així i tot només dóna per 10 mesos de pagament de pensions).

Es parla ja obertament de què el sistema de pensions només és sostenible fins l'any 2025. I més enllà no hi ha solució, que un 13% del PIB no es treu cada any de la màniga així com així.

Es parla -per fi- obertament, de que al 2050 el nombre de persones majors de 65 anys es duplicarà a tota Espanya (bona part d'aquests, immigrants que ni tant sols viuran al país) i que caldrà retrassar l'edat de jubilació com menys 5 anys (actualment l'edat mitjana de jubilació és als 63 anys, i l'esperança de vida en promig de 83 anys). Els experts opinen que cada any a partir d'ara mateix i fins el 2040 s'hauria de retrassar 2 mesos l'edat de jubilació.

Però no es parla a l'hora de què no és sostenible que amb les cotitzacions de quasi 500 Euros al mes de 18 milions de persones es pretengui mantenir gaire més gent dels 11 milions actuals que cobren una prestació mitjana superior als 800 Euros al mes. O puja una banda de la balança, o baixa l'altra.
I diners d'un altre lloc no n'hi han, ni n'hi hauran; a no ser que es pugin els impostos.

El tema és seriós, poca broma, que ja estem veient que en aquest Segle XXI, quan plou, plou de debó.

A tota la resta d'Europa ja estan mans a la feina. Aqui no podem, i d'aqui a què poguem, ja veurem...

La construcció d'habitatges a Vilamajor

La construcció d'habitatges a Vilamajor senzillament s'ha desplomat durant el 2008:

Evolució dels habitatges iniciats a Vilamajor

Un "zoom" ens permet apreciar la situació:

Evolució semestral dels habitatges iniciats a Vilamajor

I si ens hi "acostem" encara més podem veure com al segon trimestre de 2007 comença la davallada, que es fa definitivament profunda a partir de la segona meitat de 2007:

Evolució trimestral dels habitatges iniciats a Vilamajor

Evolució dels habitatges iniciats a Sant Pere de Vilamajor

Evolució trimestral dels habitatges iniciats a Sant Pere de Vilamajor

Al llarg dels darrers 10 anys, el promig d'habitatges iniciats a Sant Antoni de Vilamajor, gairebé ha duplicat els iniciats a Sant Pere de Vilamajor: 89 contra 47.

Evolució dels habitatges iniciats a Vilamajor

Evolució acumulada dels habitatges iniciats a Vilamajor: 1998-2008

Pel que fa als habitatges acabats, les gràfiques d'evolució són aquestes:

Evolució dels habitatges acabats a Vilamajor

Evolució semestral dels habitatges acabats a Vilamajor

Evolució dels habitatges acabats a Sant Pere de Vilamajor

Evolució acumulada dels habitatges acabats a Vilamajor: 1998-2008

En el darrer deceni, s'han acabat 462 nous habitatges a Sant Pere de Vilamajor i 873 a Sant Antoni.

Per acabar aquesta anàlisi és interessant observar la darrera variable, referida a les cèdules d'habitabilitat concedides per habitatges nous. L'evolució en els darrers anys és força imponent:

Cèdules d'habitabilitat concedides. Acumulats 1992-2008

Interessant és destacar que les diferències acumulades entre Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor quant a cèdules d'habitabilitat es mantenen pràcticament constants fins 2002, any a partir del qual Sant Antoni es dispara respecte Sant Pere:

Diferències Sant Antoni-Sant Pere en cèdules d'habitabilitat concedides. Acumulats 1992-2008

L'evolució de la construcció en periodes més llargs dóna uns resultats sorprenents: Agafant per sexennis, en el que va de 1997 a 2002, tots els paràmetres de construcció són similars quantitativament entre Sant Pere i Sant Antoni.

En el següent sexenni, que va de 2003 fins 2008, a excepció d'un petit repunt en els habitatges iniciats, a Sant Pere de Vilamajor les dades es mantenen pràcticament constants, al voltant dels 50 habitatges anuals de promig. En canvi, a Sant Antoni, es multiplica per dos l'activitat constructora respecte el sexenni anterior:

Les diferències entre municipis: 1997-2002 i 2003-2008

L'atur al març es dispara a Sant Antoni de Vilamajor

En el mes de març, l'atur ha crescut de 25 persones (un 8,3 % intermensual) a Sant Antoni de Vilamajor. En canvi, a Sant Pere fins i tot ha disminuït d'una persona, sent ara 255 les desocupades.

Evolució de l'atur a Sant Antoni de Vilamajor

Evolució de l'atur a Sant Pere de Vilamajor

Séries mensuals de l'atur a Sant Antoni de Vilamajor

Séries mensuals de l'atur a Sant Pere de Vilamajor

En el que portem d'any, l'atur a crescut a Sant Antoni de 61 persones, un 22,9%, i arriba ja a les 327 persones, mentre que a Sant Pere de Vilamajor ha crescut només de 29 persones, un 12,8%.

El creixement interanual a Sant Antoni és molt alt, del 104,4%, sent del 72,3% a Sant Pere de Vilamajor.

Gràfiques comparatives de l'atur als municipis de Vilamajor

Al conjunt de la província de Barcelona, el creixement intermensual de l'atur ha estat del 6,1% i l'interanual, del 69,5%. Al conjunt de Catalunya les dades són, respectivament del 5,0% i del 65,3%.

Evolució interanual de l'atur a Vilamajor

Sant Pere de Vilamajor: 5.000 habitants al 2014

Les anàlisis de regressió de la població empadronada a Sant Pere de Vilamajor combinades amb les dades mensuals del cens electoral (que ens donen una fotografia de la població resident major d'edat) permeten fer inferències a curt termini sobre l'evolució de la població:

Evolució de la població de Sant Pere de Vilamajor

Nota: la línia en blau representa la població empadronada real a la fi de cada any. La línia verda són estimacions. El coeficient de regresió (R2) de la gràfica és del 99,71%.

En sis anys, a finals de 2014, la població de Sant Pere de Vilamajor arribarà a 5.000 habitants, els mateixos que tenia Sant Antoni de Vilamajor a finals de 2006.

No obstant, aquestes dades poden veure's corregides per la retracció de la mobilitat residencial derivada de la situació d'estancament actual, i les dificultats de mobilitat derivades de l'accés a l'habitatge.

Habitatge i creixement de Sant Pere de Vilamajor

Creuant les dades de:

• Ocupació del sól amb construccions
• Habitatges acabats
• Transformació de segones residències
• Evolució de la població per trams d'edat
• Dades comparatives respecte Sant Antoni de Vilamajor

S'obtenen interessants conclusions sobre l'extraordinària influència del creixement poblacional i l'habitatge a Sant Pere de Vilamajor en els darrers 10 anys. Aquí en teniu tres de les més importants:

a) El creixement de població ha estat més que proporcional a la dotació de nous habitatges, degut a la conversió de segones en primeres residències. En concret, en els darrers 10 anys, 152 habitatges de segona residència s'han ocupat com primer habitatge, resultant que per cada 100 habitatges nous s'han ocupat com primera residència 32 segones residències).
No obstant, aquest model de creixement, per bé que no ha fet desenvolupar la construcció de nous habitatges, ha facilitat també una ràpida ocupació, en primera instància dels propis residents de lleure convertits en veïns residents. Aquesta fluïdesa, però, s'ha anat esgotant amb el pas del temps, (de 1988 fins 1998 s'ocupaven com primera residència 60 habitatges secundaris per cada 100 habitatges nous) i amb això frenant la vinguda de residents externs. La tendència residual seguint d'aquest model d'ocupació presenta ja marcadament una horitzontalitat asintòtica en les seves tangents gràfiques, és a dir, una disponibilitat neta propera a l'estoc estructural de segones residències, i per tant pràcticament nul.la.

b) La construcció de nous habitatges s'ha dut a terme, en els 10 darrers anys, en més d'un 80% en habitatges unifamiliars, sent molt puntual la construcció d'habitatges plurifamiliars en vertical o en filera. A més en la major part de l'habitatge unifamiliar de nova construcció, el promotor ha estat el propi futur resident.

c) Al ritme mig dels darrers anys, el sòl d'habitatge unifamiliar disponible per a la construcció quedaria esgotat en uns 27 anys.

d) L'anàlisi de regressió posa de manifest que, en les condicions dels darrers 10 anys, de posar-se en el mercat habitatge plurifamiliar, el sòl disponible per a aquest tipus d'habitatge s'esgotaria en el termini de 22 anys, per bé que en aquest cas el sòl potencial d'habitatge unifamiliar no arribaria a esgotarse fins d'aquí a 38-42 anys.

Les anàlisis de correlació amb les preferències d'elecció en condicions microeconòmiques de selecció d'alternatives en un mercat de competència perfecte, permeten concloure que la població hagués incrementat entre 1,7 i 1,9 vegades sobre l'increment real que hi ha hagut en els darrers 10 anys, en el cas de què s'hagués posat al mercat habitatge plurifamiliar.

Dit d'altre manera, s'ha restat creixement poblacional respecte el què hagués pogut assolir en els darrers anys, si s'hagués posat en el mercat un estoc suficient, en condicions de competitivitat de preus i qualitat, d'habitatge en edificacions plurifamiliars, fet del qual se n'ha beneficiat en termes comparatius, Sant Antoni de Vilamajor.

Les previsions per al futur a mig termini venen marcades per la incertesa general en el fenòmen immigratori i de l'accés a l'habitatge. Les variables fan pensar però que a partir del termini de tres anys, es podrien donar les condicions per a un mercat estimat de entre 60 i 80 habitatges nous en edificacions plurifamiliars, de promig anual, i en aquest cas una demanda residual d'habitatge unifamiliar de primera residència, de entre 15 i 25 habitatges anuals més.