Resultats de la Selectivitat: els nostres joves, cada any més llestos

Proporció d'alumnes aprovats/alumnes presentats

Nota mitjana dels expedients (sobre 10)

Lectura: la nota promig de batxillerat dels nostres futurs universitaris supera el NOTABLE.

Deute viu dels municipis de Vilamajor

Evolució del deute viu dels municipis de Vilamajor. Dades en milers d'Euros

El rescat de la banca espanyola: les claus

Per què ha calgut demanar ajut per salvar els bancs?

En tres tongades de reforma del sistema financer ordenades pel Govern, els bancs espanyols han hagut de fer front, en la primera fase, a exigències de recapitalització (una major proporció entre els recursos propis i els recursos aliens de les entitats) que ha exigit a les entitats a capitalitzar beneficis i instrumenst financers (bons, prefernts, ...). 
Això va portar a les entitats més febles i petites a demanar una primera tanda d'ajuts als FROB, que va injectar capital a canvi de fussions i sortides a borsa (d'aqui van desaparèixer les caixes i nèixer per exemple Bankia). 

Complementàriament, el Govern ha anat decretant cobertures dels crèdits dubtosos de la banca, és a dir assumir pèrdues latents en els balanços, fet que ha obligat a moltes entitats a demanar novament ajuts per recapitalitzar-se, en forma de deute convertible i més capital. Des de començament d'any aquestes exigències han suposat un cost global de 54.000 milions d'euros, per la pujada de les provisions davant del risc immobiliari de febrer, més altres 28.000 milions per la penalització establerta al maig per al crèdit sa relacionat amb el maó.

El FROB va tornar a intervenir, "rescatant" i ampliant el rescat a més entitats, i quedant fora els bancs forts del sistema, que han aguantat per elles mateixos.

Què ha precipitat la situacio?

El detonant ha estat la crisi de Bankia (BFA) que engloba el 20% dels actius del sistema bancari. Després de fussionar les caixes PPeres, i de rebre ajuts del FROB, va enganyar tothom, i davant la negativa de l'auditor (ara si) a signar els comptes de l'any passat, es va destapar un "forat" d'uns 20.000 milions d'euros de crèdits i inversions que s'havien de provisonar, diners que feien entrar en fallida l'entitat, entrant el FROB a "nacionalitzar" (és a dir posar capital) a l'entitat.

Tot això ha espantat, lògicament a tot el món: quin país de pandereta! i la desconfiança en la realitat del sistema bancari espanyol ha estat extraordinària, d'aquí les fortes baixades de la Borsa i la pujada de la prima de risc.

A més, ben aviat entrarà una nova tongada d'exigències a la banca: provisionar fins i tot una part dels crèdits bons no només de la totxana, sinò dels crèdits generals a empreses i particulars. CaixaBank i BBVA ja han anunciat que ho podran afrontar per si mateixes, de fet ja s'han anticipat provisionant.

Però aquestes exigències poden requerir nous ajuts a la banca per part de l'Estat.

El FROB es financia amb deute avalat per l'Estat espanyol, un estat que prous problemes té per obtenir els 108.000 milions que engunay renegociarà del seu propi deute (al què afegir el deute que ha de suportar de les CCAA, doncs tampoc saben d'on treure els diners per finançar el deute).

Les tensions en els mercats financers (prima de risc) feien inviable demanar suplements de finançamanet als "mercats". 

Tot plegat ja massa per a les possibilitats de finançament de l'Estat, i calia demanar, si o si, ajut als mecanismes d'ajut d'Europa.

Com funciona el mecanisme que permet injectar ajudes comunitàries al sector financer?

El passat juliol, la Unió Europea va aprovar que els recursos disponibles en el Fons Europeu d'Estabilitat Financera (el FEEF, en vigor fins a mitjans de 2013) i del Mecanisme Europeu d'Estabilitat (el Mede, que començarà a operar l'1 de juliol) poguessin utilitzar-se per rescatar entitats amb problemes i no només a països. Prèvia petició, els fons es destinen al FROB, que al seu torn recapitalitzarà els bancs que ho necessitin.

L'Estat espanyol és, en tot cas, qui assumeix el risc del deute.

El Govern ha intentat denodadament que els ajuts anessin a parar directament als bancs, però no ha ha aconseguit. Destinats al FROB, els diners del rescat computaran com deute públic, que de cop passarà del 79,8% previst per enguany fins al 90%, depèn del què es demani finalment.

Estarà Espanya intervinguda com Portugal o Irlanda?

No. Quan es va ampliar la capacitat del EFSF per poder recapitalitzar bancs, es va establir que es podria aplicar en països que no estiguin subjectes a un programa macroeconòmic d'ajust, com és el cas d'Irlanda, Grècia o Portugal.

Quines conseqüències tindrà per al sistema financer espanyol rebre fons de la UE?

Un rescat europeu no està lliure de condicions. Igual que quan la Unió Europea ha intervingut algun Estat, la injecció de recursos al sistema financer anirà lligada a una sèrie de contrapartides només que, en aquest cas, la majoria de les exigències es centrarien en la mateixa banca. De fet, el propi fons explica que "un procés de reestructuració/liquidació de les entitats és una condició sine qua non perquè arribin les ajudes".

El comunicat de l'Eurogrup va més enllà i parla directament de "reformes estructurals en el conjunt del sector financer domèstic", a més de la reestructuració de les entitats debilitades.

El sector assumeix que les entitats que reben ajuda hauran de emprendre un procés de reestructuració que inclourà la reducció de la seva capacitat instal·lada -tancament d'oficines- i l'acomiadament de part del seu personal. "Seria semblant a les condicions que es van establir per a les entitats que van rebre ajuda del FROB en el seu moment, però diversos passos més enllà", il · lustren des del sector. L'últim exemple mitjanament semblant es va comprovar amb Banc Sabadell, al qual Brussel·les va imposar el tancament de 450 sucursals i la sortida de 2.200 empleats per compensar els ajuts rebuts per l'adquisició de la CAM. Una injecció de fons europeus, però, suposarà ajustos de molt més calat per a les entitats beneficiades.

Després de la petició d'ajuda, serà la Comissió Europea, el Banc Central Europeu (BCE), L'FMI ​​i l'Autoritat Bancària Europea (ABE) els qui establiran les condicions sobre el sector financer a les que va lligada l'ajuda. En teoria, aquestes poden afectar també a la potestat regulatòria i supervisora, menjant terreny al paper tradicional del Banc d'Espanya, i la legislació bancària estarà també subjecta a modificacions, tot i que el comunicat no explicita res sobre això.

Hi haurà rescat bancari acompanyat d'alguna exigència per al conjunt del país?

Segons el comunicat de l'Eurogrup, no. I segons el Govern, tampoc. De fet, segons les normes del fons de rescat, les condicions exigides en aquest tipus d'ajudes són més suaus que en un programa d'ajust macroeconòmic com el de Grècia, Irlanda o Portugal, "per accelerar el finançament així com per reflectir la naturalesa sectorial del crèdit ".

No obstant això, el document de l'Eurogrup assenyala que es revisarà estretament el compliment dels objectius de dèficit i de les reformes estructurals a Espanya, i que es revisaran en paral·lel al desemborsament de l'ajuda financera. L'Estat espanyol signarà un compromís d'enteniment en el qual assumeix aquestes condicions.

Molts analistes creuen no obstant que l'ajuda europea derivarà en una major pressió per part dels socis comunitaris perquè Espanya avanci en els seus plans d'austeritat i reformes estructurals, com la pujada de l'IVA o l'acceleració del retard de la edat de jubilació. Hi haurà però diferència amb un rescat país perquè encara que les pressions aniran en la mateixa línia, Espanya tindrà més marge per gestionar les reformes que si la troica (UE, BCE, FMI ) entra al país i imposa el calendari.

El problema és l'augment del deute públic degut a l'ajut, que agreujarà les posicions de deute de l'Estat, i, en els primers anys haurà de fer front als interessos (s'estima que d'un 4%) que aniran directament com a despesa en els pressupostos de l'Estat i què agreugeran el dèfict, que caldrà compensar amb més ajustos pressupostaris.

A quant pujarà la injecció que haurà de dur a terme el fons comunitari?

La petició de rescat s'ha de fer sobre una xifra concreta. Però encara no se sap. El màxim seran 100.000 milions, si bé la xifra dependrà de les necessitats que es deriven de l'anàlisi de les dues consultores Oliver Wyman i Ronald Berger, que es completarà al juny. A més de les necessitats de capital directes, l'ajuda inclourà un marge de seguretat. L'FMI ​​calcula que el sector necessita 40.000 milions d'euros, tot aconsella ampliar l'ajuda.

S'estima no obstant que el FROB utilitzarà uns 60.000 milions de l'ajut.

100.000 milions d'Euros són un 10% del PIB, per a què ens fem una idea de la dimensió (passeu-ho a Pessetes i veureu).

Alhora caldrà precisar quines entitats necessitaran les ajudes. Tot apunta que siguin les nacionalitzades Bankia, Novagalicia, Catalunya Caixa i Banc de València les entitats beneficiades. Novagalicia i Catalunya Caixa necessiten en conjunt altres 9.000 milions d'euros de capital. Aquestes dues entitats tenien gravíssims problemes per obtenir els diners de la seva recapitalització, i ara ja els tindran.
Fonts del sector assenyalen que la prioritat serà reduir la petició d'ajuda al mínim, per al que el Govern encara té 5.300 milions disponibles al FROB per injectar capital i amb l'opció d'emetre deute al mercat, si bé els actuals nivells de prima de risc dificulten l'accés al finançament. Així, els 19.000 milions que necessita Bankia no haurien de sol·licitar en la seva totalitat a Brussel·les

Quants exàmens s'estan efectuant llavors sobre el sector financer?

L'afany per posar llums i taquígraf a les entranyes del sector financer espanyol, amb l'esperança de tornar la confiança dels mercats en les entitats, ha portat el Govern-pressionat pels seus socis europeus-a sotmetre a la banca a una marató d'exàmens i proves. La primera és la que ha dut a terme l'FMI, detallada en el punt anterior.

La segona és la que han posat en marxa les valoradores independents Oliver Wyman i Roland Berger, que tensionaran a les entitats per conèixer la seva reacció davant un empitjorament de la situació econòmica actual.

Finalment, les quatre grans auditores que operen a Espanya duran a terme l'examen més detallat de tots, alternant-se perquè cap valori una signatura a la qual hagi auditat en els últims dos exercicis. La seva tasca comportarà la revisió de tota la cartera de crèdits i actius, entitat per entitat, per establir si els comptes presentats i les provisions realitzades es corresponen amb la situació real dels seus balanços.

Per això, encara que sembla que només es necessiten uns 50.000 milions ara mateix, hi ha un marge ampli d'una altres 50.000 milions, tot i què alguns analistes valoren les necessitats reals en 120.000 o fins i tot 250.000 milions.

Què passa amb l'informe realitzat pel Fons Monetari Internacional?

L'avaluació de l'FMI, la publicació s'ha avançat dos dies respecte a la data prevista, xifra les necessitats del sector financer "en al voltant de 40.000 milions d'euros". Així mateix, explica que "el nucli del sector financer espanyol està ben gestionat i resistiria nous xocs, però existeixen encara importants vulnerabilitats en el sistema".

Qui posa els diners?

L'EFSF emet deute amb l'aval dels països membres de la zona euro, amb l'excepció dels països ja rescatats, Irlanda, Grècia i Portugal. Aquests països han posat garanties per 780.000 milions d'euros. Alemanya és el major contribuïdor al fons, amb el 29% del total (garanties per 211.000 milions), França el segon, amb el 21,83%, Itàlia el tercer, amb el 19,18% i Espanya el quart amb el 12, 75%.

Aquest diners aniran a aparar al FROB, que els administrarà. Ressaltar que l'Estat garanteix els 100.000 milions que posa el mecanisme europeu d'estabilitat (si les entitats no ho tornen, ho haurà de pagar l'Estat).

No són doncs diners a fons perdut, i tindan un tipus d'interès "per sota del mercat", a un termini que encara no s'ha concretat.

Què opinen al sector financer de la petició d'un rescat?

La banca espanyola assumeix des de fa dies la proximitat d'un rescat per a la banca, una fórmula que serviria per eliminar la incertesa que pesa sobre el conjunt del sector.

Quin marge oferien els mercats per actuar en un altre sentit?

Les últimes cinc sessions poden oferir una falsa sensació d'optimisme, ja que l'Ibex ha guanyat un 8%, recuperant la marca dels 6.500 punts, i la prima de risc ha caigut amb força a 488 punts. El cert és, però, que en les últimes setmanes la banca espanyola ha estat objecte d'importants atacs que han fet desplomar la Borsa a nivells de 2003 i han llançat el nivell de risc país als 538 punts bàsics, un rècord absolut de l'era euro i una temperatura a la qual la sobirania de Grècia, Irlanda i Portugal ja era a prop de quedar tutelada per la Unió Europea, el BCE i l'FMI.

Podria el fons de rescat posar diners per finançar a Espanya, i no als bancs?

Teòricament, sí, però aquest extrem no sembla haver-se abordat. El EFSF pot obrir línies de crèdit temporals per prevenir crisis en països que no estan subjectes a programes com Grècia, Irlanda o Portugal, en el cas que tinguin dificultats en els mercats de capitals. Aquestes línies de crèdit tindran una quantia màxima del 10% del PIB. El fons també pot, sobre el paper, comprar deute espanyol en el mercat secundari, sense que estigui subjecte a la intervenció.

Quines conseqüències tindra tot plegat per als ciutadans i empreses?

Les conseqüències reals passen només per un alivi de la precarietat del nostre sistema financer, doncs els bancs s'han enfrontat enguany a venciments de 280.000 milions dels propis deutes que van contraure amb la bombolla de la disbauxa immobiliària, diners que, a curt termini, han anat sortint del les subhastes de liquidesa del BCE, de les què els bancs espanyols han copat més de 400.000 milions.

Els accionistes de les entiats rescatades, però, i els titulars de bons convertibles perderàn però els seus diners. També els titulars d'altres instruments de deute (bons, pagarés, cèdules, ...) veuran com la seva inversió, si la volen vendre abans del venciment, no val res.

Explica'm millor com operen aquest diners en els balanços de les entitats.

Assumir que un crèdit no es cobrarà, no implica una soortida efectiva de diners de les entitats, només és assumir una pèrdua comptable.
Com que les pèrdues resten dels recursos propis (capital més reserves) de les entitats i la proporció de capital respecte els recursos totals no pot baixar d'una determinada quota (d'un 7-9%), les entitats han de convertir altres recursos en capital. En primer lloc s'utilitzen els instruments financers que han emès que puguin capitalitzar-se (bons convertibles) i també acudinat al mercat en busca d'ampliacions de capitals.

De fet la majoria d'entitats "sanes" no reparteixen fa temps dividends als accionistes, sinò que en comptes de pagar-lis una part dels beneficis de l'any, els dónen més accions, recapitlitzant-se d'aquesta manera. Si manquen més diners, o s'amplia capital a Borsa, o entren els fons de rescat en el capital de la banca.

Tot això produeix un augment de les disponibilitats dels bancs, doncs de fet "no han de pagar res" per ajustar els seus balanços. Aquesta reducció de les tensions poden fer que alguns diners arribin al crèdit de consum i productiu, però cal fer notar que qui rep els ajuts són les entitats més febles (no les més fortes que encara gotejen crèdit al sistema). I les entitats febls hauràn de fer front als costos de la forta reestructuració que hauran de seguir (i ja se sap que les indemnitzacions del sector bancari són de luxe).

Què passarà doncs amb les entitats "rescatades"?

Depen de si les aportacions computen com capital o com simple deute. En el cas de Bankia està clar que aniran com a capital i per tant serà nacionalitzada, com ja era evident. En aquest cas, al cap de tres o quatre anys es vendrà l'entitat, per recuperar els diners invertits (uns 28.000 milions com a mínim). Les entitats que només rebin prètecs, l'hauran de retornar, recuperant així l'Estat els diners prestats.

Atur al maig: pronòstic reservat

L'atur als municipis de Vilamajor ens ha donat un curt respir estacional al mes de maig: ha baixat un xic respecte el mes d'abril. Però no prou.

la disminució és i està sent més acusada a Sant Antoni, doncs ens trobem a nivells de finals de l'any passat, però a Sant Pere de Vilamajor la situació està més deteriorada, a nivells de màxims històrics.

Són al maig 366 les persones aturades a Sant Pere i 444 a Sant Antoni: per sobre de les 800. Molts, massa.

 Evolució interanual absoluta de l'atur als municipis de Vilamajor

Evolució comparada de l'atur als municipis de Vilamajor

Evolució anual de l'atur a Sant Antoni de Vilamajor

Evolució anual de l'atur a Sant Pere de Vilamajor

Els propers messos són incerts, però no pinta gaire bé.

Catalunya, pidolaire atrapat pel Govern Central i aquest pels especuladors

Al llarg d'aquest any, el Govern de la Generalitat ha de retornar crèdits per import de prop de 13.500 milions €, més d'un 58% dels seus ingressos anuals.

Gràfic estret de "El País".

Òbviament, no hi ha ni un Euro al calaix i encara falten 250 milions cada mes pel dèficit que la Generalitat genera i que ha de trobar, doncs enguany es gastaràn 2.967 milions més del què s'ingressarà. (Quasi 1.000 Euros anuals per català que treballa).

 Gràfic estret de "Expansión".

Aquest segon trimestre, per a què ens fem una idea, Catalunya hauria de pagar amortitzacions de deute per un import equivalent a tots els seus ingressos pressupostats en el trimestre.

No hi ha més remei doncs, que algú refinanciï aquest deute i el suplement de dèficit pressupostari que cada dia s'està generant, o la Generalitat farà fallida en poques setmanes.

Per això ha d'anar a pidolar a Madrid, i per això ens tenen agafats per allà on no sóna, per molt de temps... 

I des de Madrid estan demanant als mercats, de la seva banda, 376 milions cada dia, un 90% dels ingressos anuals, i encara s'haurà d'endeutar de 37.000 milions més per pagar les despeses d'aquest any amb uns ingressos insuficients. (Més de 2.000 Euros anuals per espanyol que treballa).

Ingressos de l'Estat 2012 i deute públic a març 2012

Venciments del deute de l'Estat per trimestres 2012-2013. Dades a 22 de maig 2012

Us doneu compte de la magnitud de les xifres?

• L'Estat deu uns 33.000 Euros per cada espanyol que té feina.
• La Generalitat deu 4.500 Euros per cada català que treballa
• L'Estat tindrà enguany un dèficit de 2.150 Euros per cada espanyol que té feina.
• La Generalitat tindrà enguany un dèficit de 990 Euros per cada català que treballa.

Total, cada català que té feina deu 37.500 Euros per compte de l'Estat i la Generalitat, i enguany aquestes administracions gastaràn 3.140 Euros més per treballador del què ingressaran. Qui no entengui que s'ha de retallar, s'ha begut l'enteniment.

Vivim del crèdit i per tant sóm ja una economia intervinguda, a mercè de les conveniències de qui ens deixa els diners.

Qui ha de parar la mà no pot ser sobirà del seu present, ni del seu futur. Per molt greu que ens sàpiga.

Els autònoms sostenen l'ocupació a Vilamajor

La pèrdua de llocs de treball és la part més deplorable de la crisi. Fins l'abril de 2012, a Sant Antoni de Vilamajor s'han perdut 158 llocs de treball, i a Sant Pere 184 (un 10% dels llocs de treball). En el conjunt de Catalunya la pèrdua de llocs de treball legals ha estat similar, de l'11%.

No obstant aquesta davallada, el col.lectiu de treballadors autònoms ha estat més estable, i ha aguantat (quin remei) com ha pogut l'ocupació dels nostres municipis.

Així, a Sant Antoni de Vilamajor que al juny de 2008 marcava el rècord històric de 597 autònoms legalitzats al municipi, a l'abril de 2012 se'n computen 566 (594 a l'abril de 2008). A Sant Pere, amb una menor proporció d'ocupació autònoma, el comportament ha estat fins i tot millor, doncs a l'abril de 2008 es comptaven 460 autònoms i quatre anys més tard 463, marcant el rècord fa sis mesos, al setembre-octubre de 2011, amb 494 afiliats a la Seguretat Social en aquest règim.

Per la banda dels assalariats legals, en canvi, el comportament ha estat pitjor, doncs a Sant Antoni de Vilamajor s'han perdut el 20% dels llocs de treball que hi havia a l'abril de 2008, situant-se la xifra a l'abril de 2012 en 584 assalariats, i a Sant Pere, més irregular, també s'han perdut més del 20% dels llocs de treball assalariats, de 917 a 726 en els quatre darrers anys al mes d'abril.

Les dades d'ocupació venen marcades per l'estacionalitat, molt acusada a Sant Pere de Vilamajor, per la qual cosa és convenient analitzar-les de forma desestacionalitzada (mitjana móbil anual), que fa uniformes les comparacions entre periodes.

Observem les gràfiques desestacionalitzades dels llocs de treball legals dels dos municipis:

Evolució dels treballadors afiliats a la Seguretat Social a Sant Pere de Vilamajor (*)

Evolució dels treballadors afiliats a la Seguretat Social a Sant Antoni de Vilamajor (*)

(*) Mitjana anual mòbil de dades trimestrals.

Les diferències entre els dos municipis són molt significatives.

En primer lloc, la pèrdua d'ocupació mitjana a Sant pere de Vilamajor ha estat més tardia doncs pràcticament s'acusa a finals de 2010, mentre que a Sant Antoni la pèrdua de llocs de treball comença ja a principis de 2008.

En segon lloc (hem utilitzat dades des de 2005 per a una millor perspectiva) tota l'ocupació creada a Sant Pere de Vilamajor en l'etapa d'expansió s'ha fet únicament en les empreses de més petita dimensió i els autònoms, doncs les grans empreses del municipi (més de 50 treballadors) si bé han aportat certa estabilitat a l'ocupació total, perden gran part del seu pes específic (just al tercer trimestre de 2003 l'ocupació radicada al municipi es distribuïa per terços entre els treballadors en empreses de menys de 50 empleats, els autònoms i els treballadors en empreses de més de 50 empletas). A principis del segle XX el 40% de l'ocupació del municipi estava radicada en les grans empreses, i actualment tant sols superen de ben poc el 20%.

A Sant Antoni els autònoms han estat una força de treball extraordinària, doncs superaven el 50% dels llocs de treball totals radicats al municipi, més per la debilitat del teixit empresarial que per altra cosa. Aquest col.lectiu d'autònoms va repuntar fins a finals de 2008, però a un ritme menor que els assalariats, per bé que la pèrdua de llocs de treball, com ja hem comentat, també és més acusada entre els empleats, fent que actualment els autònoms tornin a representar prop del 50% dels treballadors legals totals d'aquest municipi.

Sia com sia, la importància dels treballadors autònoms radicats als municipis de Vilamajor està sent decisiva en aquesta etapa de crisi que vivim, doncs s'han estabilitzat en el conjunt dels dos municipis per sobre del miler, en les xifres històricament més altes, mentre que els treballadors assalariats es troben en xifres prévies a la crisi. En conjunt, l'ocupació a Vilamajor està aguantant força bé la crisi, doncs en el conjunt de Catalunya l'ocupació es troba a nivells de l'any 2003 i en el conjunt de Vilamajor a nivells del 2007.

Evolució de l'ocupació total de Vilamajor: assalariats i autònoms (*)

 (*) Mitjana anual mòbil de dades trimestrals.

Com a dada interessant, val a dir que Sant Pere de Vilamajor té radicat el 52% dels llocs de treball actuals del conjunt dels dos municipis, però només el 45% dels autònoms, mentre que, a l'inrevés, Sant Antoni té ubicats només el 43% dels assalariats totals de Vilamajor.

A Sant Antoni de Vilamajor viu el 57,6% del total de població major d'edat dels dos municipis.

Sant Pere de Vilamajor té un major pes específic de llocs de treball legals radicats al municipi: 295 llocs de treball per cada 1.000 habitants. La dada a Sant Antoni és de 206 llocs de treball per 1.000 habitants. En els dos casos s'aprecia el caràcter eminentment residencial del territori, doncs la mitjana de Catalunya és actualment de 406 llocs de treball per cada 1.000 habitants.
Atenent a aquest promig, Sant Antoni tindria un dèficit de 1.140 llocs de treball i Sant Pere de 478.

Un de cada 5 assalariats és empleat públic

Segons les dades oficials més actualitzades, a juliol de 2011 treballaven a Espanya un total de 2.690.099 empleats públics, dels quals 1.653.498 funcionaris de carrera, distribuïts de la següent manera (s'inclouen els Organismes Autònoms):

• Administració General de l'Estat: 592.531
• Comunitats Autònomes: 1.347.835
• Ajuntaments: 569.948
• Diputacions i supramunicipals: 76.679
• Universitats: 103.106

A la mateixa data, treballaven (afiliats en alta a la Seguretat Social) un total de 17.637.352 persones, dels quals 14.427.059 assalariats i 3.210.293 autònoms.

Unes simples divisions ens donen la proporció dels treballadors públics sobre el total (s'han restat els 9.619 empleats públics que treballaven a l'estranger):

• Els empleats públics representen el 15,2% del total d'ocupats legals.
• Els empleats públics representen el 18,6% del total d'assalariats.

És a dir, prop de 1 de cada 5 assalariat és empleat públic.

Quan desglossem les relacions entre treballadors privats i treballadors públics per Comunitats Autònomes, els resultats ens donen xifres molt interessants, que per a millor comparació, es presenten gràficament:

Proporció de treballadors públics respecte el total de treballadors y sobre el total d'assalariats, per CCAA. Juliol 2011.

A Catalunya els empleats públics tot just representen el 10% dels treballadors totals, el 12% si només comptem els assalariats. La ratio més baixa de totes les CCAA espanyoles. (Els empleats públics que treballen a Catalunya eren a juliol de 2011 306.488; 499.961 a Andalusia i 427.774 a la Comunidad de Madrid, en els tres primers llocs).

La primera posició en la ràtio, com ja sospitavem, correspon a Extremadura, on un 24,1% dels treballadors són empleats d'alguna Administració Pública, i un 30,1% dels assalariats són empleats públics: gairebé un de cada 3 empleats.

A Ceuta i Melilla (no incloses en la gràfica anterior), gairebé la meitat dels treballadors són funcionaris, i prop del 60% dels assalariats treballen per les Administracions Públiques. Aquestes Ciutats Autònomes haurien de constar al Llibre Guiness dels Rècords per proporció de funcionaris.

Com a dada també interessant, la plantilla de les Administracions Públiques ha pujat en el conjunt de tot Espanya de 6.060 persones de gener a juliol de 2011 (d'un 1,1%). A Catalunya en el mateix interval ha baixat de 8.178 empleats públics (d'un 2,6%). 

Variació absoluta dels empleats públics per CCAA de gener a juliol de 2011

A Castella-Lleó i a Canàries en aquest primer semestre de 2011 ha pujat la plantilla de funcionaris de prop de 5.000, en cadascuna de les Comunitats. En termes relatius, on més ha pujat ha estat a Illes Balears (d'un 6,8%), i a Catalunya on més ha baixat (d'un 2,6%) la plantilla pública.

Són dades per reflexionar (i emprenyar-nos una mica més).

Fonts:

• Boletín Estadístico del Personal al Servicio de las Administracions Públicas. Registro Central de Personal. Ministerio de Política Territorial y Administración Pública. Juliol 2011 i gener 2011.
• Afiliados a la Seguridad social en Alta Laboral. Juliol 2011 (mitjana mensual). Tressoreria General de la Seguretat Social.

Canvi de cicle en el creixement de la població dels municipis de Vilamajor

Amb l'inici de la crisi, la població dels municipis de Vilamajor ja començar a desaccelerar-se.

Primera fase de desacceleració: 2008-2009. Sant Antoni arriba a mínims històrics

A Sant Antoni de Vilamajor, l'esgotament es va començar a produir més aviat, a finals de 2007. A Sant Pere el fenòmen trigà uns mesos, i es va iniciar la desacceleració del creixement poblacional al setembre de 2008. En els dos casos, la davallada es va iniciar a partir dels rècords històrics equiparables als de 2002-2003, quan es creixia de 250 persones/any a Sant Antoni i entre 175 i 200 a Sant Pere.

Al desembre de 2008 la població de Sant Antoni va començar a crèixer a ritmes inferiors als de Sant Pere.

A Sant Antoni, la davallada del creixement poblacional va ser molt profunda, en caiguda lliure, fins arribar pràcticament a un mer creixement vegetatiu a finals de 2009, amb només 42 persones de creixement mig en tot un any, coincidint també amb el mínim assolit en el creixement de Sant Pere en aquell primer any de crisi, per bé que aquest municipi encara amb uns creixements molt notables, superiors als 100 habitants/any.

200 habitants/any de caiguda a Sant Antoni i més suau, d'un centenar, a Sant Pere van ser les conseqüències demogràfiques dels inicis de la crisi.

2010. Comença el canvi de tendència, l'increment de població s'accelera

L'any 2010 va marcar el primer canvi de tendència: la població de Sant Antoni de Vilamajor es recuperà interanualment de 107 persones, mentre que Sant Pere tornava també a revifar arribant a 141 habitants més per any.

Variació interanual absoluta de la població (*) dels municipis de Vilamajor: 2007-març 2012

(*) La gràfica representa la variació interanual de les mitjanes mòbils anuals mes a mes de la població empadronada a cada municipi. En tractar-se de sèries desestacionalitzades, marquen millor la tendència de la variació de la població que els increments absoluts entre dues dades. Veure nota al peu de l'article.

2011: una nova recaiguda

No obstant, a partir de 2010, Sant Antoni no va poder mantenir els recuperats ritmes de creixement, i mes a mes tornava a perdre pistonada, fins l'octubre de 2011, quan va tornar a situar-se en un pobre creixement interanual mig de només 59 habitants.

A Sant Pere de Vilamajor el fenòmen discorria en paral.lel, desaccelerant el seu creixement fins situar-se per sota de 100 habitants/any en el darrer trimestre de l'any passat.

Octubre de 2011: la població de Sant Antoni inicia una clara acceleració, però continua desaccelerant-se a Sant Pere de Vilamajor

A partir d'aquest moment (octubre 2011) Sant Antoni comença una convincent recuperació de la població, esgarrapant increments mitjos anuals mes a mes superiors, que s'han consolidat aquest passat mes de març fregant un increment anual mig de quasi 100 habitants més. A Sant Pere, ne canvi, no ha cessat la desacceleració del creixement poblacional en els darrers sis mesos, i a març de 2012 es marca un mínim històric de creixement anual mig de només 63 habitants.

Han canviat així les tornes, doncs feia tres anys que la població de Sant Pere creixia més que la de Sant Antoni en termes interanuals promig (des de finals del 2008 fins gener de 2011).

El canvi de cicle en la tendència de recuperació de la població a Sant Antoni sembla ara per ara ferma, com igualment apareix ferma la continuitat de la desacceleració a Sant Pere de Vilamajor en els propers mesos. Curiosament, el creixement invers en els dos municipis neutralitza des d'octubre de 2011 el creixement conjunt, que s'estabilitza entre els 160-170 habitants de creixement mig interanual (veure gràfica següent).

L'evolució interanual de l'increment desestacionalitzat de la població del conjunt de Vilamajor ens dóna una perspectiva molt interessant de les diferents fases que estem patint:

Variació interanual absoluta de la població (*) conjunta dels municipis de Vilamajor: 2007-març 2012

(*) Veure nota al peu de la gràfica anterior.

Fixeu-vos cóm de semblant és la gràfica amb l'evolució general del PIB, i a l'hora cóm d'uns 400 habitants més arribant a Vilamajor cada any en els temps de la bombolla, ara estem a menys de la meitat.

Actualment -març de 2012-, la població total de Vilamajor arriba ja a 10.046 habitants empadronats, 4.318 a Sant Pere i 5.728 a Sant Antoni.

Evolució de la població dels municipis de Vilamajor al mes de març de cada any

Sembla que, tot i en mínims de creixement, el parc d'habitatges plurifamiliars disponibles està sent la clau per a la continuació de moviments migratoris amb destinació a Sant Antoni de Vilamajor, mentre que a Sant Pere sembla ja esgotada la conversió de segones en primeres residències, clau de la recuperació poblacional en els moments de crisi. El parc d'habitatges disponibles que queden a Sant Pere són cases unifamiliars de segona mà, molt més cares d'adquisició i de manteniment que els habitatges disponibles a Sant Antoni, plurifamiliars i amb bona oferta d'habitatge nou.

El mercat immobiliari predominat per segones residències en el cas de Sant Pere de Vilamajor explica el comportament de l'evolució la població empadronada en aquest municipi, mentre que a Sant Antoni de Vilamajor es mantenen variables més normalitzades.

Nota: Les dades analitzades corresponen als padrons de població dels municipis. Les dades mensuals són estimades a partir de dades indirectes, reequilibrades a desembre de cada any amb els padrons oficials. La dada de març de 2012 no és estimada, sinò real, procedent dels padrons municipals provisionals a aquesta data proporcionats pels respectius Ajuntaments.

Vull agraïr als ajuntaments de Sant Pere i de Sant Antoni de Vilamajor la seva inestimable colaboració en facilitar-me dades numèriques del padró actualitzades.

Bankia, comprendre l'epíleg d'un procés de "nacionalitzacions" bancàries

Qué és BANKIA?

BANKIA, és una entitat financera que aglutina mitja dotzena de caixes d'estalvis:

- Bancaixa (propietària al seu torn de Banco de Valencia)

- Caja Madrid

- Caixa Laietana

- Caja Canarias

- Caja Ávila

- Caja Segovia y Rioja

Com es pot comprovar, el gruix de BANKIA són els emblemes del "pelotazo"; les grans caixes de Madrid i del País Valencià enmerdades fins el coll amb el totxo i altres desmadres PPopulars.

BANKIA acumula una gran part dels "crèdits tòxics del totxo" del sistema bancari espanyol, per uns 38.500 milions d'Euros, dels quals 18.500 estan sense cobrir.

Què és BFA?

Les set entitats van crear un "holding", el Banco Financiero y de Ahorros (BFA) aportant-hi el seu capital abans de convertir-se en bancs (és a dir abans de convertir-se en societats de capital per accions), passant BANKIA a cotitzar a Borsa.
Apart, BFA es va quedar amb el sòl i els crèdits dubtosos de les caixes que engloben la marca BANKIA.

Caja Madrid poseeix (posseia) de BFA el 52,1% seguida per Bancaixa amb el 37,7%. Les altres cinc entitats, participacions menors entre l'1,3% i el 2,5% fins completar el 100%.

BFA va rebfre del FROB un ajut (crèdit) de 4.465 milons d'Euros quan va assumir les caixes que el formen.

De qui és actualment BANKIA?

El principal accionista de BANKIA és actualment BFA, qui té més del 45% del capital de BANKIA. La resta del capital de BANKIA està en mans d'inversors privats i particulars que van comprar accions quan BANKIA va passar a ser un banc, entre els què es destaquen:

- Fundación MAPFRE: 4,3%

- Banco de Santander Central Hispano: 2,2%

- Caixabank: 1,5%

- Mutua Madrileña: 1,5%

- Banc Sabadell: 0,7%

- Banc Popular: 0,6%

De la seva banda, BANKIA és accionista d'algunes empreses importants com ara:

- NH Hoteles: 10,09%

- IAG (Iberia-British Airways): 12,09%

- Metrovacesa: 19,07%

- Realia: 27,65%

- Mecalux: 20%
- MAPFRE: 14,99%
- IBERDROLA: 5,4%
- INDRA Sistemas: 20,12%

Què ha passat?

Simplement, en els comptes de 2011, BFA (accionista majoritari de Bankia) Rodrigo Rato va valorar la participació en Bankia en el balanç de BFA per 12.000 milions. Deloitte, l'auditor s'hi va negar, doncs el valor comptable de la participació només arribava a 8.500 milions, i el seu valor en Borsa d'uns 5.500 milions. L'auditor acceptava com més 8.500 milions pel valor de la participació de BFA en Bankia, és a dir, que BFA tenia que assumir un ajustament patrimonial de 3.500 milions, que la deixava en situació de fallida técnica a tenor dels requisits de capital mínim del Banc d'Espanya.

Rodrigo Rato, que portava les regnes de BFA ja va rebre el primer pal en veure rebaixat el seu sou de 2,4 milions d'Euros fins els 600.000, ara fa un parell de mesos, i va ser forçat dilluns passat a dimitir, i es va posar al front de l'entitat un expert banquer jubilat-milionari del BBVA, de cognom impossible, José Ignacio Goirigolzarri, encarregat de pilotar el procés de reestructuració. És un excel.lent professional i cal confiar-hi. (A més com que ja cobra els seus 5 milions anuals de jubilació del BBVA no ha de saquejar).

Davant d'aquesta situació, com era previsible, el Consell d'Administració de BFA, format en la pràctica totalitat per parents (també un parent de l'Aguirre) ex-dirigents i membres afins al PP de Madrid i València (fins i tot per l'ex-ministre Ángel Acebes, qui va dimitir fa dues setmanes), va acordar ahir accedir a la prerrogativa dels fons del FROB que consisteix en què si una entitat no pot tornar el prèstec, aquest es converteix en capital, en mans de l'Estat.

Això és el què s'ha fet: convertir el prèstec FROB en capital de BFA, amb la qual cosa, de facto, l'Estat passa a posseïr la pràctica totalitat del capital de BFA* (la xifra exacte encara està pendent de valoració), sent per tant qui hi mana. Com que BFA controla BANKIA, l'Estat passa per tant passa a controlar també BANKIA (amb un 45% del capital).
El Banc d'Espanya va acceptar ahir aquesta conversió.

* La participació final de les caixes al BFA, en qualsevol cas, dependrà de la valoració final que en faci de l'entitat  un auditor designat pel FROB i un altre de nomenat pel mateix BFA. Si la diferència entre les dues valoracions del que val BFA és inferior al 10%, s'agafarà com a bona la mitjana de totes dues, i si la discrepància és superior, es buscarà un tercer expert. Si el valor fos zéro, la conversió en capital del crédit del FROB (4.465 M€) faria que l'Estat contolés el 100%. Els recursos propis de BFA són actualment d'uns 1.000 M€, a l'espera de l'auditoria.

D'aquesta operació en parlen alguns diaris sensacionalistes com "nacionalitzar" BANKIA, quan realment, com es pot comprovar, no és própiament una "nacionalització", sinò la conversió d'un prèstec en capital d'una societat que té el seu capital pràcticament a zéro.
Observeu que qui realment han perdut són els accionistes de BFA, és a dir les set caixes que formen BANKIA.

Tornem a BANKIA

BANKIA de la seva part, com ja se sabia, necessita ajut urgent d'un mínim de 7.000-10.000 milions d'Euros (podria arribar a ser de 30.000 segons els més pessimistes) per fer front per si mateixa a les obligacions de provisonar els crèdits del "totxo" exigits pel Banc d'Espanya i el Banc Central Europeu. No els té i necessita l'ajut del FROB, que encara compta amb prou marge d'inversió (es va dotar amb un màxim de 90.000 milions i fins ara només se n'han aplicat uns 19.000) per bé que només té en el calaix ara mateix 14.200 milions per invertir.

El sanejament de BANKIA ve sent demanat urgentment per la comunitat internacional, doncs és l'escull més gran per a l'inici de la consolidació del sistema bancari espanyol ( i per la seva dimensió és un banc "sistèmic", es a dir, la seva fallida arrossegaria com un dominó tant el sistema bancari espanyol com bona part de l'europeu). Ningú pot entendre com es van ajuntar els dos bancs (Caja Madrid i la CAM) amb més risc immobiliari del sistema (o potser si que s'entén, donat que eren les estrelles dels feus del PP).

Ara, que l'Estat és l'accionista majoritari de BANKIA (a través de ser l'accionista majoritari de BFA), es farà càrrec directament de la reestructuració de BANKIA, que ara per ara té beneficis.

El cas del BFA no és excepcional

 

La "nacionalització" de BANKIA (pròpiament de BFA) ha estat l'octava des de l'inici de la crisi. Tampoc és el primer cop que el FROB posa diners a les entitats españoles. Repassem-ho:

• Març 2009: Caja Castilla-La Manxa. Injecció de 2.475 milions en capital i 596 milions més per absorció de pèrdues. Es va vendre posteriorment a Cajastur, amb una injecció de prèstecs de 3.000 milions més.
• Maig 2010: Cajasur. Injecció de 800 milions de capital. Venuda posteriorment al BBK amb una injecció de crèdits de 392 milions.
• Juliol 2011: Caja de Ahorros del Mediterráneo (CAM). Injecció de 2.800 milions de capital més 3.000 en préstecs. S'adjudica a Banc Sabadell amb una aportació suplementària de 529 milions més 1.200 garantitzats en el cas de pèrdues futures.
• Setembre 2011: UNNIM (Caixa Sabadell, Caixa de Terrassa i Caixa de Manlleu). Es ven per 1 Euro al BBVA, injectant-se 953 milions del FROB.
• Setembre 2011: Novacaixagalicia. S'injecten 2.465 milions del FROB. Actualment en procés de subhasta.
• Novembre 2011: Banco de Valencia. S'injecten 1.000 milions de capital més 200 de crèdits. S'adjudica a BANCAJA, precissament una de les entitats de BANKIA.

(Nota: les aportacions en capital les ha fet el Fons de Garantia de Dipósits, amb diners del propi sistema bancari -que serveixen com garantia dels dipósits de les entitats financeres-, mentre que les aportacions en forma de crèdits les fa el FROB, amb diners de l'Estat, que s'han de tornar amb interessos del 7-8% o bé convertir en capital a favor de l'Estat, com ha passat a BFA).

Cóm queda tot plegat?

BANKIA té greus problemes, però és una entitat sólida, comptant amb les ajudes previstes.
 
El control de l'Estat assegura el sosteniment de BANKIA; el sistema bancari espanyol s'ha enfortit i es resolen les reticències internacionals respecte l'entitat. Els dipositants no han de patir: ara menys que mai.


El problema és que BANKIA (a través de BFA) és la única entitat bancària de la què és accionista majoritari l'Estat (la resta d'entitats només van ser "intervingudes" per ser venudes després, excepció feta de Novacaixagalicia, que està en procés de venda). Aquesta és una situació anòmala que no dona bona imatge, crea alarma i que podria ser censurada per les autoritats supervisores de la Lliure Competència.


Quan s'acabi de sanejar BANKIA, l'Estat es vendrà la seva participació en l'entitat, ni que sigui a troços. A hores d'ara el capital de Bankia (en bona part en mans dels propis clients de la CAM i Caja Madrid) ha perdut la meitat del seu valor.

Del paper de Miguel Ángel Fernández Ordóñez, director del Banc d'España, millor ni parlar. Sort que al juliol plega.

Es dona la circumstància que Caixabank (La Caixa) estava disposada a quedar-se amb Bankia fa unes setmanes, a la qual cosa tant el Govern de Rajoy com el propi Rodrigo Rato s'hi van oposar, només pel fet de què amb aquesta operació La Caixa es convertia en el primer banc de l'Estat, i no podien admetre que "els catalans" passessin a controlar l'emblema de l'Aguirre (Caja Madrid) i de Camps (Caja de Ahorros del Mediterráneo).

Terminis de les concessions de les autopistes catalanes