Un dels perquès estarem pobres per molts anys

De l'any 2003 al 2008, el PIB espanyol va crèixer anualment a un ritme del 4%. Aixó significava que la producció total (i les rendes del conjunt) incrementaven a aquest ritme anual: més riquesa per a tots.

Però, heilàs! gran part d'aquest creixement es va fer gràcies al crèdit, és a dir anticipant diners de rendes futures (demà hem de tornar els crèdits) per al consum immediat (per a comprar avui).

Si el crèdit continua fluïnt, podem continuar aquest pervers joc de cobrar per avançat alló que encara no hem guanyat, per a gastar-ho. Si fos per estalviar, el balanç seria neutral, però ha estat per gastar. Per aixó ha crescut el PIB, entre d'altres raons.

Però el PIB s'ha aturat perquè la apacitat de producció, sobre tot d'habitatges, no es pot ja comprar (excés d'oferta).
El sobredimensionament de l'oferta s'ajusta amb l'increment de l'atur i amb aixó baixen les rendes disponibles per a gastar. Deixen de venir onades d'immigrants i el consum no creix per aquesta banda.

Aleshores, la crisi financera, global, inoportuna. Es tanca l'aixeta del crèdit perquè no hi ha disponibilitat (ni confiança). De la construcció, paralitzada, els crèdits esdevenen improductius, i per tant no hi ha expèctativa de què siguin retornats gràcies a la venda de les vivendes que financien (1 milió de pisos nous per vendre). Les famílies passen penúries per manca de treball o de confiança, i els bancs restringeixen encara més el crèdit.

Amb aixó, si hi ha increment de demanda, les empreses tenen dificultats per cobrir-la.

Les Administracions Públiques, desbocades en despesa inservible i mantenint cada cop més despesa "social", es troben amb disminució d'ingressos (menys consum, menys rendes de les famílies, menys beneficis de les empreses, menys impostos sobre la construcció i compravenda d'habitatges) i comencen a tirar mà del crèdit, fins a nivells insostenibles que faran que ningú els deixi diners. S'atura la despesa pública, comencen les retallades de la disbauxa. El sector públic no pot compensar la davallada del PIB en altres sectors i ha de destinar cada cop més liquidesa i despesa a sostenir l'endeutament: caldrà confiar en el sector privat pera  remuntar el PIB.

Amb quatre nocions de macroeconomia i amb l'ajut dels gràfics següents, hom pot analitzar la magnitud de la tragèdia, l'estirar més el braç que la màniga que en portarà a uns quants anys d'haver-nos d'arremangar de valent:

Evolució dels crèdits i passius totals per destinació. Espanya. Final de cada any. Comparació amb el PIB nominal. Milions d'Euros

Estructura i evolució dels crèdits i passius totals per destinació. Espanya. Final de cada any. Comparació amb el PIB nominal. Milions d'Euros

En primer lloc, observeu com el 42% de l'endeutament es destina a activitats de la construcció, promocions immobiliàries i compra d'habitatges. El finançament d'aquestes activitats només són inversions productives quan es construeix un edifici, doncs és quan es paguen sous, es compren materials, ... Després, aquests deutes no generen ni un gram de PIB.

Doncs resulta que només per aquesta via ja tenim tant diner compromés en el sistema financer, que podria anar a altres coses, com tot el PIB anual.

Ara anem a la resta del consum de les famílies. Igualment, el consum que financia ja ha generat els seus efectes positius sobre el PIB, anticipant consum via crèdit, però despres hem de tornar els crédits sense que el PIB, novament, es mogui ni un Euro. Aqui hi posem un modest 7,3% en termes de PIB.

Toca el torn a les Administracions Públiques. El seu dèficit, les seves necessitats de finançament, igualment, ja han servit per al consum, i no generen més PIB, excepció feta del finançament d'inversions (carreteres, aeroports, infrastructures en general), que signifiquen riquesa per al futur. Total, una mínima part del seu deute total és productiu. Es menja en conjunt el 30% del crèdit.

Per fi, ara li toca el torn al finançament de l'activitat productiva, es a dir a les inversions que fan les empreses i que serveixen per a generar rendes (PIB) futur.

Doncs a aquest capítol, que al 2004 significava un 35% del finançament total, al 2010 només representa el 21% del finançament total.

En resum, només una quarta part del finançament es destina a activitats productives, quan són precissament aquestes activitats les què pujaran el PIB futur.

Ara és fàcil dir-ho, però eren molts que ho deien (inclòs el Banc d'espanya) ja al 2006: no podem concentrar tant de crèdit en sectors improductius com l'habitatge. Però llavors el PIB creixia perquè les torres de construcció s'alçaven arreu i permetien fluxos immigratoris de dimensions descomunals i mà d'obra barata, amb uns tipus d'interès inferiors a la inflació. En aquestes circumstàncies qui era el valent que ho aturava, si tothom era més ric gràcies, en definitiva, a la construcció i baixos tipus d'interès d'un crèdit que no parava de fluïr. Deixem que el mercat s'autorreguli! Coll..., és clar que s'ha autorregulat, però saltant els ploms.

Fins que tot plegat es reequilibri, atenent a què ja hem arribat al límit, tots plegats del finançament que ens poden deixar (ara és d'uns 2,7 BILIONS d'Euros, dues vegades i mitja el PIB), fins què, partint d'aquest topall els sistema financer reequilibri la seva aplicació als diferensts sectors, en especial al consum productiu, passaran uns quants anys. I mentrestant els bancs tenen prou feina amb els seus pisos per vendre i els 150.000 milions de crèdits que probablement no es cobraran mai, amb la qual cosa (d'aqui la important reforma d'un sistema financer que cal capitalitzar) els tindrem entretinguts un parell d'anys abans de què obrin novament l'aixeta.

La única alternativa, la bona: fer crèixer el PIB tant ràpid com poguem, és la única possibilitat malgrat tot. De la celeritat amb què arribem a taxes de creixement del 2-3% anual (es preveu que hi arribem al 2014) en dependrà que estiguem menys temps de travessia pel desert, és a dir, més pobres -encara-.

Funcionaris i assimilats, que sou prop del 20% dels assalariats, gasteu! Gasteu en productes nacionals, sobretot; torneu a la societat part alló que tant ens costa als altres de guanyar per mantenir-vos, vosaltres que teniu el sou garantit i el lloc de treball esperant-vos després de la Setmana Blanca!

Ja produïm el mateix que al 2007, però... amb tantes persones ocupades com al 2004

Les dades del PIB espanyol del quart trimestre de 2010 posen de manifest que aquesta fase de la llarga crisi ja està tocant el final acabat. Queden enrera tres anys seguits de disminució del PIB.

Com a dada curiosa, el PIB (el valor monetari de tota la producció interior de l'Estat) del darrer trimestre de 2010 va pujar a 267.858 milions d'Euros (una mica més alt que tot el PIB anual de Catalunya), i en tot el 2010 el PIB pujà a 1.062.591 milions d'Euros, a preus corrents (és a dir sense corregir els efectes de l'inflació). Quan descomptem el creixement del PIB únicament degut a la inflació, encara hem baixat al 2010 un 0,1% respecte l'any precedent.

És sobre aquestes magnituds que hem de comparar les dades de dèficit, deute, pressupostos, etc. que s'hi refereixen.

Però resulta que el nivell d'ocupació encara està baixant, i hem arribat als mateixos nivells que al 2005.

Cal tenir en compte la productivitat, que tot i sent baixa a Espanya, encara és positiva, de manera que any rera any, per produïr el mateix fa falta menys ocupació.

Cal, segons els experts, un 1,8% de creixement anual del PIB a Espanya per compensar els increments de la productivitat i crear ocupació neta.

Això explica perquè l'ocupació no creix al mateix ritme que el PIB, sinò que se'n destrueix molta quan el PIB baixa, i no es recupera fins que el PIB arriba a crèixer al voltant del 2%.

Si dividim el PIB de cada trimestre pels ocupats corresponents al mateix trimestre, obtindreu la dada bàsica de productivitat, que ha crescut entre un 3 i un 4% anual els darrers cinc anys. Només si incrementa la productivitat per sobre del increment del PIB és quan es crea ocupació neta, no abans.

Aixó es posa clarament de manifest a la gràfica següent, de la que cal una lectura atenta:

Evolució del PIB i de l'Ocupació. Dades absolutes*

* El PIB està en milions d'Euros per acad trimestre, a preus corrents, mentre que l'ocupació (EPA) està traçada en centenars de llocs de treball, unitat triada per fer les gràfiques comparables.

Enguany l'ocupació pràcticament no hauria de crèixer, i si ho farà és gràcies a les mesures d'estímul implusades pel Govern, de contractació molt barata (bonificada de seguretat social) i a temps parcial, és a dir, introduïnt uns factors "antinaturals" a les lleis del mercat.

Si tot va bé es començarà a crear naturalment ocupació neta a finals de 2011, evolucionant molt tímidament fins 2014, sent de preveure que cap al 2015 estiguem als mateixos nivells d'ocupació que teníem al 2008. La immigració estrangera, que es va endur el 95% de l'increment d'ocupació de 2005 a 2008 és la clau per a què la taxa d'atur disminueixi, fet que no es produirà fins 2012, mantenint-nos al 2011 per sobre del 20% (1 de cada 5 treballadors en atur).

Per a què el PIB es recuperi a valors equivalents als de 2008 caldrà esperar com mínim fins el 2014.

Què passarà fins llavors? La ciència econòmica no en té cap dubte: salaris a la baixa relativa i impostos a l'alça, és a dir, repartir entre més el poc que produïm.
La meva opinió és que aixó és definitiu, i tots plegats ens empobrirem, relativament, fins l'entorn del 2017. 10 anys de travesia pel desert per al conjunt de les famílies, en la que te molt a veure l'artificialitat de l'enorme contingent de mà d'obra estrangera que va venir a treballar i què ara es quedarà sia com sia.

Els salaris s'hauran de vincular a la productivitat, i la productivitat global del treball, bé sia per la subactivitat i sobre tot pel creixement d'ocupació en treball de poc valor afegit, no experimetarà avanços significatius a mig termini, doncs ara per ara la prioritat a curt termini és incrementar l'ocupació.
Però... si no incrementem el PIB ens empobrirem encara més: aquí teniu la disjuntiva que hi ha sobre la taula.

I mentrestant... com que cal apuntalar el sistema financer, que acumula 153.000 milions d'Euros de dubtós cobrament, el crédit no fluirà gaire, (crèdit que si sumem famílies, empreses i entitats públiques, supera dues vegades el PIB) fet que no permetrà ni inversions ni consum, i per tant no podrà aportar creixement al PIB. Un altre front, una altre contradicció, extraordinària, en què Govern, Sindicats, especuladors i entitats financeres ens han ficat.

Difícil l'equilibri a aconsegir, i molt probablement alguna de les variables: PIB, ocupació o finançament peti pel camí, doncs fins ara han petat totes.
El PIB se'n ressenteix de la paralització de l'activitat constructora i de les obres públiques, i seguirà aportant creixement negatiu.
El consum de les famílies, vetat el crèdit i amb la pèrdua de renda disponible (tant per la major pressió tributària com per l'increment de l'IPC, la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris i el mercat d'oferta d'ocupació que tensa a la baixa els salaris, apart dels aturats i la congelació de les pensions més altes,... i dels bonus dels consellers de la banca) no podrà augmentar fins que la situació s'estabilitzi.
El consum i la inversió pública està deprimit pels ajustos pressupostaris i el servei a l'ingent deute que acumulen les AAPP, i tampoc podrà fer gran cosa per aportar creixement al PIB.
Només ens queden les exportacions, be sia de productes (indústria) o de serveis (turisme). Aquest serà el pilar del PIB a curt termini.

Recuperar la senda del creixement del PIB per sobre del 2% anual encara ens costarà tres anys. Mentrestant creuar els dits perquè no hi hagi un daltabaix en el castigat (amb raó) mercat financer.

            Ricard Camprubí
Professor del Dpt. d'Ecomonia i Empresa
       Universitat Pompeu Fabra

Piràmides de població dels municipis de Vilamajor

Distribució de la població dels municipis de Vilamajor per trams d'edat. Xifres absolutes a 1-1-2010

Distribució de la població dels municipis de Vilamajor per trams d'edat. Proporció a 1-1-2010

A Vilamajor es torna a superar la xifra de 700 aturats

Amb un important creixement de 21 aturats a Sant Pere i de 18 a Sant Antoni de Vilamajor, l'atur al gener s'ha situat en les 702 persones, 14 més que un any enrera.

Tot i l'important creixement de 21 aturats més respecte el desembre, Sant Pere de Vilamajor manté la dada d'aturats en 10 per sota del gener de 2010.

A Sant Antoni, en canvi, l'increment respecte el desembre ha estat més moderat, de només 18 persones més sense feina, però respecte un any enrera l'augment ha estat de 24 aturats més.

Evolució de l'atur al mes de gener als municipis de Vilamajor

Lila: Sant Antoni. Blau: Sant Pere

Tota l'anàlisi quan tingui una estona.

Assumim la realitat del sistema de pensions: es cobra més del què s'ha cotitzat

Segons les darreres dades de l'Instituto Nacional de Estadística, l'esperança de vida dels espanyols és al nèixer, de 78,6 anys per als homes i de 84,6 anys per a les dones.
Però l'esperança de vida en cumplir els 65 anys és de 18,2 anys per als homes i de 22,1 anys per a les dones.

És a dir, els jubilats tenen una esperança de vida mitja d'uns 20 anys.

És a dir, cobraran la pensió durant 20 anys de mitjana.

No conec ningú que no em digui que porta tota la vida cotitzant, i què amb el què ha cotitzat es pagarà de sobres la seva pensió. Però això no és veritat.

Vegem-ho.

Al 2010, la mitjana anual de treballadors en alta a la Seguretat Social ha estat de 17.667.468 persones. Aquestes persones han aportat en total en cotitzacions a la Seguretat Social (ells i les seves empreses si són treballadors per compte d'altri) 105.682,72 milions d'Euros, en els que s'inclouen els 10.860,0 milions que ha aportat l'Estat per a les cotitzacions de les persones que cobren l'atur, que no les incloc en la xifra de treballadors en alta a la Seguretat Social.

Els pressupostos de l'Estat (que van a banda dels de la Seguretat Social) són en total d'uns 185.000 milions d'Euros, imagineu la dimensió del què ens gastem en pensions, un 8% del PIB.

Dividim... Surt a 5.367 € anuals per cada treballador en alta a la Seguretat Social (i no he descomptat els ingressos dels aturats a qui l'Estat els paga les cotitzacions).

Al llarg de 2010, els beneficiaris de pensions contributives van ser, en promig, 8.721.020 (hem acabat 2010 amb 8.739.730 pensionistes i al gener ja són més de 8.749.000). Aquestes persones han percebut, en total, 105.444,70 milers d'Euros en pensions (deixo a banda els 3.655 milions més de pensions no contributives i els seus perceptors, que també es paguen amb les cotitzacions socials).

Dividim... Surt a 12.161 € per persona i any de promig.

Comparem.... Cada cotitzant aporta en promig 5.367 € anuals de cotitzacions a la Seguretat Social destinades a cobrir pensions, i cada pensionista cobra 12.161 € anuals de pensió en promig.

Conclusió1: es cobra de pensió més del doble del què es cotitza.
Conclusió 2: afortunadament hi ha el doble de treballadors que cotitzen que de pensionistes.

Conclusió 3: es necessita treballar el doble d'anys que els anys en què es cobrarà la pensió, per equilibrar el sistema.

Conclusió 4: si l'esperança de vida als 65 anys és de 20 anys, s'ha de cotitzar com a mínim 40 anys amb els paràmetres actuals per tal de què el sistema estigui equilibrat.

No hi ha volta de full, a no ser que es cotitzi més o es cobri menys pensió.

Qualsevol altre cosa és pura demagògia: que ningú s'enganyi, que ningú ens enganyi. I la situació empitjorarà a mig termini doncs els jubilats no paren de crèixer i fins el 2017 anant bé, no hi haurà els mateixos treballadors cotitzants que hi havia abans de la crisi, i els jubilats augmenten de l'ordre de 140.000 cada any. Com que enguany potser s'arribi a crear 70.000 o 80.000 nous llocs de treball, la proporció entre ingressos per cotitzacions i despeses per pensions empitjoraràn en termes relatius, malgrat la congelació de les pensions.

P.S.: Si us fixeu, l'any passat es va ingressar tant en cotitzacions (inclosos els 10.860 milions que va cotitzar l'Estat per als aturats) com es va gastar en pensions contributives (i deixo a banda els 3.655 milions que es van gastar en pensions no contributives). El sistema va entrar en fallida al mes d'agost de 2010, i només s'ha salvat per les transferències de l'Estat i els interessos del Fons de Reserva, un Fons de Reserva que tot just arriba a pagar 6 mesos de pensions.

Properament analitzaré els números d'això que dic, que per avui ja en hi ha prou.

Per cert: perquè no es publiquen les balances de la contribució i percepció de pensions a la Seguretat social per Comunitats Autònomes? Els resultats serien sorprenents, amb un nou dèficit fiscal de Catalunya doncs mantenim probablement uns 200.000 pensionistes d'arreu d'Espanya, apart dels de casa nostra.

La població de Sant Pere de Vilamajor experimenta el menor creixement de la dècada, i Sant Antoni es recupera

Segons les meves estimacions fetes per al novembre de 2010, la població dels municipis de Vilamajor podria situar-se en uns 9.760 habitants, corresponent 5.569 a Sant Antoni i 4.190 a Sant Pere.

Evolució de la població als municipis de Vilamajor

Pel que fa a Sant Pere de Vilamajor, la diferència interanual 2010-2009 es situa en només 43 habitants més a novembre de 2010, el menor increment de població des de 1997, primer any disponible amb la nova metodologia de cómput dels padrons municipals.

Pel que fa a Sant Antoni, aquest rècord a la baixa ja el va assolir l'any 2009 amb només 35 persones d'increment respecte l'any 2008, pràcticament el creixement vegetatiu. Al 2010 (novembre) es podria haver recuperat fins a 90 persones l'increment anual de la població d'quest municipi.

Variació interanual de la població empadronada als municipis de Vilamajor

Aquests creixements interanuals, estan però molt lluny de les mitjanes de variació prèvies a la crisi, que superaven els 130 habitants més de mitjana anual a Sant Pere i els 225 a Sant Antoni.

La crisi, amb la paralització de la deslocalització del centre als municipis de perifèria, juntament amb la disponibilitat d'habitatge variat competitiu amb preus, sobre tot en el cas de Sant Pere de Vilamajor, expliquen aquestes variacions anuals tant baixes de la població dels municipis de Vilamajor.

Mentrestant els propietaris de parcel.les en venda no acaben de comprendre que el preu de les mateixes ha baixat en el mercat un 25% des del començament de la crisi, i encara es contina demanant la desorbitada xifra de 200.000 Euros de mitjana per una parcel.la unifamiliar, i entre 400.000 i 550.000 Euros de mitjana per una torre estàndard, fins i tot amb més de 30 anys d'antiguitat.

Recentment, el més gran propietari de parcel.les de Can Derrocada ha posat de cop a la venda una vintena de parcel.les amb un total de l'operació de més de 4 milions d'Euros.

El millor regal de Reis per a Sant Pere de Vilamajor: l'atur baixa a nivells d'un any enrera

Les xifres de l'atur a Vilamajor del mes amb què s'ha tancat 2010 seran analitzades demà, doncs avui no he tingut temps de fer els gràfics. Avanço, però que a Sant Pere s'han situat lleugerament per sota de les què havia un any enrera, i un pèl més altes a Sant Antoni.

En conjunt, en línia amb l'evolució de l'atur a Catalunya.

En referència a Catalunya, però, a desembre de 2010 hi ha 8.000 persones menys en alta laboral a la Seguretat Social de les què hi havia al.... 2004. També ho analitzarem demà.

La població de Sant Antoni de Vilamajor només s'incrementa de 35 persones l'any 2009

Avui s'han publicat els padrons oficials de població a 1-1-2010, dels què resulta una població empadronada a Sant Antoni de Vilamajor de 5.479 persones i de 4.147 a Sant Pere de Vilamajor.

Evolució de la població a Sant Pere de Vilamajor

Evolució de la població a Sant Antoni de Vilamajor

Nota: les dades es refereixen a finals de cada any. Per a 2010 és una estimació al mes d'octubre.

L'ìncrement de població al llarg de 2009 ha estat a Sant Pere de Vilamajor de 126 persones, mentre que a Sant Antoni només ha crescut de 35 persones.

De fet, l'increment de població a Sant Antoni es va estancar a partir de 2007, mentre que a Sant Pere de Vilamajor ha continuat en línia semblant al llarg de toda la present década, si bé amb cert retrocés a partir de l'inici de la crisi.

Les estimacions realitzades amb referència a octubre de 2010 posen però de manifest que enguany la població de Sant Antoni recupera la seva senda de creixement, i en aquests primers 10 mesos d'enguany pot haver crescut de més de 100 persones, mentre que Sant Pere es desinfla amb poc més de 50 persones més en relació al 2009. Diversos són els factors que expliquen aquestes diferències en el creixement de la població dels dos municipis, però en parlarem d'aixó un altre dia.

El creixement natural de la població a Sant Antoni ha estat de només 8 persones, ens cal remuntar fins 1998 per trobar una dada tant minsa.

En canvi a Sant Pere de Vilamajor, el creixement natural de la població ha estat al 2009 de 35 persones, la dada més alta des de que es tenen séries estadístiques modernes.

La diferència de població empadronada entre els dos municipis ha reculat fins a nivells de mitjans de 2006, i es situa ara en 1.332 persones, de manera que Sant Antoni només supera d'un 32% en població a Sant Pere de Vilamajor. Sant Pere porta dos anys creixent més en població que Sant Antoni de Vilamajor.

Creixement interanual de la població dels municipis de Vilamajor. Dades absolutes

 Nota: les dades es refereixen a finals de cada any.

Sant Pere de Vilamajor tenia al 1994 la mateixa població que Sant Antoni de Vilamajor al 1980, i al 1999 ja tenia la mateixa població que Sant Antoni al 1994, cinc anys de diferència. Actualment Sant Pere té una població similar a la què tenia Sant Antoni a finals de 2002, 7 anys de diferència.

Diferències absolutes de població: Sant Antoni-Sant Pere de Vilamajor

Nota: les dades es refereixen a finals de cada any. Per a 2010 és una estimació al mes d'octubre.

D'altre banda, la població de Catalunya ha arribat a principis de 2010 a 7.512.381 persones, amb un increment anual de només 37.000 persones, la dada més baixa dels darrers 20 anys. Cal tenir en compte que el moviment natural de la població (naixements menys defuncions) va ser al 2009 de 25.205 persones.

Al conjunt d'Espanya, la població empadronada arriba a  1-1-2010 a 47.021.031 persones, amb un increment de 275.224 persones més respecte l'any 2008, creixement similar al què es va produïr al 1997-1998 i molt lluny del gairebé 1.000.000 de persones en què incrementà anualment la població de l'Estat en els anys 2004 i 2007, coincidint amb l'obertura de fet de les fronteres a l'immigració legal i il.legal.

Comença la legislatura de la Generalitat amb factures pendents de pagar per 2.500 milions d'Euros

El govern tripartit deixa com herència un deute acumulat de 33.304 milions d'Euros, com ja us vaig explicar en un recent article.

Avui, per primera vegada a la història, han començat a publicar-se les dades de l'execució pressupostària de les CCAA espanyoles, que a finals del tercer trimestre d'enguany presentaven un dèficit no financer de 13.061 milions d'euros, un 1,24% del PIB.

A Catalunya, el dèficit no financer ha estat de 3.341,5 milions d'Euros, equivalent al 1,71% del seu PIB. D'aquí que s'hagi d'hagut a endeutar-se.

Interessant però la lletra petita quan s'analitzen els drets i obligacions reconegudes en el pressupost i els cobraments i pagaments realitzats: queden a finals del tercer trimestre 2.502.335.000 Euros per pagar, i 342.900.000 Euros per cobrar.

Les principals partides que encara resten per pagar són:

- 1.102.349.000 d'adqusicions de béns i serveis corrents

- 735.620.000 de transferències corrents

- 396.081.000 d'operacions de capital (inversions reals i transferències de capital)

Si descomptem les despeses de personal, la Generalitat encara deu el 16,3% de les despeses que ha fet aquest any. A proveïdors corrents encara els deu el 22% de les compres que ha fet enguany (apart de les dels anys anteriors), i el 20% de les inversions reals que ha fet la Generalitat enguany. Aixó a banda de l'endeutament financer (que en els tres primers trimestres de l'any s'ha incrementat en 4.599 milions d'euros, havent-se pagat 620.000.000 Euros en interessos de tot el deute).

El nou govern, doncs, es trobarà un munt de factures per pagar i haurà de tornar a endeutar-se per fer-lis front.

Historial de la recaptació de "La Marató de TV3"