Recessió: hem tocat fons?

Les últimes dades macroeconòmiques m'han donat una gran alegria: el PIB català, i també l'espanyol, han tocat fons, amb creixements intermensuals del 0% i del 0,1%, respectivament.

Però: què volen dir aquestes dades?

En sentit estricte vol dir, en referència a Catalunya, que les previsions per al PIB del 1er. trimestre de 2010 indiquen un creixement zero respecte el darrer trimestre de 2009, és a dir, que el PIB no ha decrescut (ni ha crescut) respecte el volum del darrer trimestre de l'any passat.
Per fer una comparació, és com si una empresa estabilitzés la seva facturació d'un trimestre respecte l'anterior.

Evolució del PIB Catalunya. Interanual, anual i intertrimestral

Dades en % de variació respecte el període de referència. Font IDESCAT.

Evolució del PIB Espanya. Interanual, anual i intertrimestral

Dades en % de variació respecte el període de referència. Font IDESCAT.

Però tant puja-i-baixa, on ens deixa?

Quan es parla de variacions temporals, es relaciona un trimestre amb l'anterior (del mateix any=intertrimestral) o de l'any anterior (interanual). És a dir, una base mòbil -trimestre anterior- que permet observar variacions relatives.

Ara bé, el creixement en un trimestre vist així depen de la situació del trimestre amb què aquest es compara. Per exemple, el quart trimestre de 2009 es va tancar amb un creixement del PIB del -0,3% respecte el trimestre anterior, i del -2,9 respecte al mateix trimestre de l'any anterior.
I en el primer trimestre de 2010, no hem variat el PIB respecte l'anterior trimestre, però en canvi hi ha encara una davallada del -1,5% respecte el primer trimestre de 2009.
I així succesivament, si partim d'una dada en decreixement, els increments sitúen la xifra en un millor valor, però no per aixó significa que haguem arribat a nivells anteriors al moment en què va començar a decrèixer.

Per exemple: si tenim un valor de 100 i baixa un 25%, i després puja un 25%, no arribem a 100, sinò a 93,75. Paradoxa? Feu els càlculs.

Vam començar a decrèixer el PIB entre el 2on. i el 3er. trimestre de 2008, aviat farà 2 anys.
Al 2009, el PIB anual ja es va reduir d'un 4,0% respecte el 2008, i en aquell any l'increment respecte 2007 només va ser del 0,2% (quan en anys anteriors sobrepassà ampliament el 3%).

Així, si el PIB a Catalunya ha baixat en total des de 2008 un 4%, per recuperar el nivell de 2008 haurà de crèixer un... 4,17% acumulat.

Probablement, en el proper trimestre d'enguany tornarem a crèixer, però les previsions apunten a una defallida en el tercer trimestre i una recuperació a finals d'aquest any.
Segons les previsions, probablement el 2010 es tancarà amb una reducció del PIB anual del 0,5% respecte 2009.

Per al 2011, els analistes apunten a un increment del PIB de potser al voltant de l'1%.

Venint (2010) d'una reducció del 0,5%, i en aquell any, venint d'una reducció (respecte 2008 del 4,0%), el PIB del 2011 es podria situar només un 0,5% per sobre del de 2009, és a dir encara un 3,5% per sota del de 2008.

Per a què es feu una idea de les magnituds, el PIB català va arribar al 2009 a un valor (a preus de mercat) de 207.000 milions d'Euros, que eren 215.000 al 2008 i 209.000 al 2007. El PIB de tot l'Estat va ser de 1.051.000 milions al 2009. (En pessetes, un import esgarrifós; 175 BILIONS de Ptes).

No sembla gaire que un simple 1% del PIB (uns 2.000 milions d'Euros en el cas de Catalunya, o 10.000 en el cas d'Espanya) puguin portar tanta desgràcia. Per què? (Si ho passem però a Ptes, podreu però apreciar la dimensió de forma més "tradicional").

Doncs perquè l'economia ha de creìxer. Per què?

Perque cada cop hi ha més gent a un país, i si no creix l'economia, ens empobrim.

I si no creix l'economia, no hi ha feina per als que venen, ni n'hi ha prou pels què ja hi són.

Evolució del PIB i de l'ocupació. Catalunya*

* Variació del PIB anual i de l'ocupació mitjana de cada any (EPA), en %. Les dades de març de 2010 corresponen a l'evolució interanual.

I amb tot cal tenir en compte la inflació, de la qual no ens recordem, però com que el PIB que es fa servir tracta de preus corrents, com mínim el creixement ha de compensar l'increment nominal de la producció, és a dir, per sobre de les taxes d'inflació (bé, no es tracta pròpiament de l'IPC, sinò del "deflactor" de preus del PIB, si fa o no fa un concepte -aquest macroeconòmic- similar).

Per produir fa falta ma d'obra, i si no es produeix més, no hi ha nova ocupació. A més, hi ha l'increment de productivitat del treball (és a dir nombre de persones per produïr una determina quantitat de bens o serveis) que gràccies als avenços tecnològics i de gestió, tendeix a reduïr-se. És per aixó que actualment s'estima que només es crea ocupació neta quan el PIB creix a partir del 2%.

En un escenari de baix creixement del PIB, es destrueix ocupació, i baixa la productivitat del treball, és a dir, el país, en termes de competitivitat, s'empobreix, i els salaris tendeixen sempre a baixar. I la gent, s'empobreix, bé perquè no traba feina, o bé perquè els seus sous baixen en termes relatius.

I les hisendes públiques veuen reduits els seus ingressos, i per tant entrem en dèficit, que cal finançar i què significa una nova detracció d'ingressos a la Hisenda per pagar interessos i retornar els crèdits en el futur. I si les despeses públiques no baixen (la inversió pública no ha de baixar mai en èpoques de recessió, doncs són un dels pilars de l'economia) han de pujar, inevitablesmt els impostos. Però abans, el sistema públic de prestacions socials (un 14% del pressupost de l'Estat) també té tendència a "baixar els sous", procés al què s'uneix la tendència a no incrementar els sous dels funcionaris públics ni a incrementar l'ocupació pública (que és més del 13% de l'ocupació total).

I ara uniu la crisi financera, famílies endeutades que no poden consumir (aportar PIB per la via de la demanda) i empreses que no troben crèdit per aguantar l'ocupació.

Tot aixó, i molt més que ara us estalvio, es veu afectat en el PIB.

Però, anem al grà, quan trigarem a recuperar el nivell del PIB anterior a la crisi?

Qui ho sap, però anant molt bé, fins ben entrat 2013 no arribarem al PIB del 2008.

Aquest any passat l'Estat ja ha injectat al sistema més d'un 10% del PIB en forma de dèficit (crèdit), que per raons diverses no ha aconseguit més que aturar la sangria del decreixement.

I amb això la pregunta clau: podran seguir les finances públiques continuar compensant amb més dèficit la atonía de l'activitat econòmica?

Romania, per exemple que l'any passat va rebre un crèdit d'emergència de 20.000 milions d'Euros per evitar la bancarrota, torna a estar al borde del col.lapse, i ha anunciat que a partir del juny rebaixarà un 15% les pensions i un 25% el salari dels funcionaris públics, entre altres mesures.

Grècia ja veieu com està. Amb el tipus d'interès del seu deute que ha arribat al 12,4%.

I a Espanya el diferencial bàsic de tipus d'interès dels Bons de l'Estat Espanyol (emissió de deute públic) ha arribat aquesta setmana al màxim des de que estem a l'Euro respecte Alemanya (1,32% més de tipus d'interés), després de que les agències de qualificació treguessin "l'estrella Michelin" al deute públic espanyol, per desconfiança donat el volum de crèdit que Espanya està demanant als mercats (l'Estat deu 440.000 milions d'Euros, que són 4 vegades el què ingressa en un any. A finals de 2007 la ratio no arribava al doble).

Primer ens han fulminat l'accés al crèdit de les empreses i de les famílies. Tampoc els propis bancs, entrampats amb l'immobiliari, troben diners més que de l'estalvi (que només servirà per a què puguin retornar els crèdits que també ells van demanar per finançar la disbauxa). A continuació s'està endurint l'accés al crèdit del propi Estat. Si aquest no aguanta, millor ni pensar-ho.

Tot i les senyals d'esperança, en els 30 anys que porto d'economista no havia vist una situació tant delicada. I estem en mans d'un govern que -irresponsable- prefereix seguir a la poltrona, tancar-se al lavabo i esperar a què els socis europeus ens treguin de la crisi.

Clars i obscurs de les dades del mercat laboral català

Al costat de les males dades de la EPA del primer trimestre, amb un augment interanual de l'atur de 53.500 persones i 131.600 llocs de treball destruits en un any*, l'abril ha deixat una bona notícia en el mercat laboral català, com és la reducció en l'atur enregistrat de 10.382 persones des del mes de març, el 40% de tota la reducció que hi ha hagut en el conjunt de l'Estat.

Evolució de l'atur a Catalunya. Gener 2006-Abril 2010

Nota: La línia blava presenta la sèrie mensual, i la rosada la mitjana anual mòbil (série desestacionalitzada)

La dada de l'atur registrat, però, resulta enganyosa, en primer lloc pels efectes estacionals (l'abril és época de vacances i s'anima l'activitat lligada al turisme i hosteleria) i en segon lloc per la mesura del propi atur registrat (els aturats que fan formació oupacional no consten com aturats, per exemple) diferent de la mesura més real de l'atur -tot i què estadísticament sigui una enquesta-, de la EPA. En una altra ocasió analitzarem les diferències.

A on ens ha posat fins ara aquesta punyetera crisi?

Doncs si mirem les dades d'atur registrat, estem en rècords històrics, el doble (uns 300.000 aturats més) dels que teníem a l'inici de la crisi.

I si mirem les dades de l'afiliació a la Seguretat Social, ens heurem de remuntar fins el febrer de 2005 per igualar la dada d'aquest abril.

Ens hem carregat en menys de 2 anys tota l'ocupació creada en tres anys de la bonança econòmica, més de 300.000 llocs de treball.

Trigarem, anant mol bé, però, fins al 2013-2014 per recuperar l'ocupació que hi havia al 2007; és a dir, sis anys perduts de prosperitat.

Centrem-nos en la dada de l'ocupació legal, aquesta per a mi més representativa de l'evolució del mercat (treballadors ocupats en alta als règims de la Seguretat Social). L'afiliació al mes d'abril ha crescut a Catalunya de 15.223 persones: aquesta si que és una molt bona notícia, doncs segueix al recupèració iniciada al febrer (+5.400) i al març (+8.100). I no oblidem que els cotitzants són els que asseguren les pensions.

Evolució de l'ocupació a Catalunya. Gener 2003-Abril 2010

Ara bé, aquestes xifres, totes positives, apunten -segons diuen- a què la degradació del mercat laboral ha tocat fons.

Però, personalment, com analista haig de ser més escèptic, sense negar les bones dades.

M'explico.

Mireu atentament la gràfica anterior. Els puntets verds són les dades d'afiliació dels mesos d'abril de cada any. Apart de la caiguda lliure del 2009 (quan en un any es van esmicolar els llocs de treball creats en més de dos anys), al 2010 ha continuat baixant, retrocedint a dades comparables a febrer de 2005, fa més de 5 anys enrera.

Observem l'afiliació als mesos d'abril d'anys passats:

Evolució de l'ocupació a Catalunya al mes d'abril: 2004-2010

I ara mireu la gràfica de l'afiliació desestacionalitzada (mitjana mòbil anual):

Evolució de l'ocupació a Catalunya. Gener 2004-Abril 2010. Sèrie desestacionalitzada

Nota: La línia blava presenta la sèrie mensual, i la rosada la mitjana anual mòbil (série desestacionalitzada)

Vegeu com la mitjana anual (línia rosada) encara continua caient amb força, per be que comença a entrar en pendent asintòtica (canvi de tendència), però encara molt lluny de tocar fons; la degradació de les xifres d'ocupació encara no s'està aturant.

Però avui mateix, la Secretària d'estat d'Ocupació, la Mavi Rojo, ha dit que "la frenada de la destrucció de llocs de treball s'ha intensificat" i que la dada mostra que "gradualment ens apropem a les èpoques anteriors a la crisi".

No hi estic d'acord.

Que la dada d'afiliació hagi crescut en els darrer mes (de 15.000 nous afiliats) no altera la realitat, doncs malgrat aixó, respecte desembre de 2009 encara estem a l'abril 13.000 afiliats per sota, i 87.000 per sota dels què hi havia a l'abril de 2009.
Que la dada d'afiliació estigui creixent des de gener no és res anormal: el cicle estacional de l'ocupació sempre ha estat així.

Observem les dades d'afiliació mensual comparades per anys:

Evolució comparativa mensual de l'ocupació a Catalunya. 2004-2010

Fixeu-vos d'un fet curiós i simptomàtic: en tots els anys, l'afiliació comença a crèixer cada mes de gener fins arribar al màxim en el mes de juliol, coincidint amb l'etapa estival, reajustant-se cada mes d'agost i creixent suaument fins el mes de desembre. Aquesta ha estat la tònica des de fa molt de temps.

Però, si us fixeu, al novembre de 2007 ja va aparèixer -tímidament- el primer avís: l'afiliació ja no creixia com era d'esperar.
A principis de 2008 la trencada dels cicles d'ocupació (desgavell) ja es va veure clar, i encara que tímidament, l'afiliació no augmenta com seria normal, i al juliol, el repunt es produeix però no arriba a pujar de la dada del gener.
Després de l'estiu del 2008, es produeix el reajust convencional de l'ocupació a l'agost, però en comptes de recuperarse a partir de setembre, inicia un clar retrocés fins el desembre.

Clarament, la crisi va desgavellar l'ocupació durant el 2009, alterant-se en el conjunt de tots els sectors.

Però, i aquí està l'esperança (no en va diuen que un realista és un optimista ben informat), la bona notícia per a mi és què, novament, sembla que s'estan recuperant les cicles d'ocupació convencionals que es van trencar a la segona meitat de 2008.

Fem un "zoom dels primers mesos de l'any, amb retrospectiva:

Evolució comparativa de l'ocupació de gener a abril. Catalunya 2004-2010

I també dels darrers mesos de cada any:

Evolució comparativa de l'ocupació d'agost a desembre. Catalunya 2004-2009

Observeu en les dues gràfiques com, a partir de l'inici de la crisi (segon trimestre de 2008) es trenca l'estacionalitat típica.

Fixeu-vos com al 2010 s'ha reiniciat a partir del gener (la davallada del gener va ser, respecte desembre de 2009, molt important) el cicle convencionalment històric del creixement de l'ocupació.

La següent gràfica és molt interessant al respecte: reflecteix l'ocupació acumulada des del mes de gener fins l'abril dels anys 2004 a 2010.

Evolució acumulada de l'ocupació gener-abril. Catalunya 2004-2010

• Del 2004 al 2007, l'evolució acumulada en els quatre primers mesos de cada any està "dins un mocador". Les taxes de creixement del PIB es mantenien al voltant del 4%.
  
• Al 2008 primera caiguda, intensa. El creixement del PIB arriba al -1,2% al desembre.
  
• Al 2009, debacle, amb xifres negatives mes a mes i anticíclic. I sort en varem tenir del FEIL, que va aconseguir mantenir i crear llocs de treball fins l'estiu Calculo de 20.000 a 25.000). Tot l'any el PIB es manté en taxes negatives fregant el -4%, tancant l'any en el -3,6%.
  
• Per fi, al 2010, la gràfica remunta el vol, l'ocupació, encara dèbil, frega però l'abril del 2008. I es retorna al cicle estacional normal.
  

Tot fa concloure que el cicles naturals de l'ocupació potser s'han restablert (tímidament però ja portem tres mesos d'evidència), i amb ells, el comportament desastrossament erràtic de l'ocupació des de que va començar la crisi.

Si es confirma la meva hipòtesis (tant de bo), al mes de juliol podríem arribar a situar l'ocupació legal lleugerament per sota del nivell de l'any passat, podent arribar a crear-se fins llavors prop de 75.000 llocs de treball, que si be ens deixaran per sota de les dades de 2005, permetria que a desembre de 2010 l'ocupació es posés lleugerament per sobre de la de desembre de 2009, tocant fons la destrucció d'ocupació a finals d'aquest any 2010.

Fixeu-vos per exemple, en una província que tinc molt estudiada, Badajoz, com a l'octubre de 2009 ja va tocar fons i lentament estabilitza tímidament el creixement:

Evolució de l'ocupació a la província de Badajoz. Desembre 2006-Abril 2010. Sèrie desestacionalitzada

Nota: La línia blava presenta la sèrie mensual, i la rosada la mitjana anual mòbil (série desestacionalitzada)

Entre altres factors, que ara no comentaré, el principal element de la recuperació d'aquesta província ha estat la estabilització dels seus cicles anuals d'evolució de l'ocupació, dins d'una destrucció molt més limitada de llocs de treball.

(*) Si us fixeu, en una primera lectura semblaria que els llocs de treball perduts haurien de significar un increment de l'atur de la mateixa magnitud, però no és així. La explicació està en que hi ha persones que han abandonat la recerca de treball, be sia per desànim, o perquè simplement han marxat del país. En efecte, aixó ha passat des del març de 2009, doncs han abandonat el mercat laboral 31.000 nacionals espanyols i 47.000 estrangers. Per aixó l'atur no ha crescut més.

Grècia: comprendre les claus de la qüestió

Després de la petició de les autoritats gregues cursada el 23 d'abril, els ministres de la zona euro han acordat per unanimitat activar el suport a l'estabilitat de Grècia via préstecs bilaterals coordinats per la Comissió Europea.

L'acord confirma que la zona euro concedirà préstecs bilaterals per 30.000 milions d'euros durant l'actual exercici. I afegeix altres 50.000 milions per als dos següents. Del Fons Monetari Internacional han d'arribar altres 30.000 milions, el que eleva la factura total del rescat a 110.000 milions d'euros. (Per a què ens fem una idea, el dèficit no financer de l'Estat espanyol va arribar a 99.875 milions el passat any i en els tres primers mesos d'enguany ja acumula 8.900 milions més de dèficit).

Si no fos per aquest crèdit (el deute públic grec es considera en el mercat com "bons escomberia") Grècia entraria en suspensió de pagaments de forma imminent, doncs ningú li presta ni un Euro. (Feina tindrem si Grècia pot tornar algun dia els 9.800 milions d'Euros que Espanya -que feina tenim pobres de nosaltres- li deixem).

La recompensa només ha arribat després que el govern de George Papandreu pactés a Atenes la nit del dissabte un dràstic ajust pressupostari amb els representants de la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el FMI. Grècia es compromet a reduir el dèficit des del 13,6% de 2009 al 2,6% en 2014, dos anys després del previst en el seu últim programa d'Estabilitat.

L'objectiu del rescat és alliberar Grècia de la pressió dels mercats, que han encarit fins a cotes de l'11% el refinançament del seu deute. El Tresor hel.lè afronta el dia 19 un venciment de deute de 8.000 milions d'euros (enteneu ara la urgència?). Es preveu que llavors l'ajuda hagi arribat a Grècia. Això donarà temps al Govern grec per dur a terme una retallada del dèficit de 30.000 milions d'euros durant els pròxims tres anys, el doble del que havia exigit fins ara Brussel.les. I es rasa d'una vegada el risc de contagi a altres economies de la zona euro.

Segons els analistes, però, l'ajuda a Grècia es quedarà curta, i seran necessaris 40.000 milions d'Euros addicionals.

Per als què us perdeu (jo sí) amb aixó de l'Euro, els 150.000 milions que costarà remuntar Grècia són ... 25 BILIONS de les antigues pessetes. I Espanya, de moment, li prestarà 1,66 BILIONS.

Entre les mesures acordades amb el Fons Monetari Internacional, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu s'inclouen:

REDUCCIÓ DEL DÈFICIT:
Es preveu que els números vermells en els comptes públics passin de l'actual 13,6% del PIB al 8,1% el 2010, i de forma gradual arribi al 2,6% en 2014. La reducció de la despesa pública afectarà el creixement, que es contraurà un 4% del PIB el 2010, el doble del previst, un addicional 2,6% en 2011, i tornarà a terreny positiu 2012 amb un 1,1%.

EMPLEATS PÚBLICS:
Els salaris dels funcionaris es congelaran durant almenys tres anys, i s'eliminarà la seva 13ª i 14ª paga per a aquells que guanyin més de 3.000 euros. Els que guanyin menys d'aquesta xifra rebran un val de 1.000 euros. Les contractacions d'empleats públics també es paralitzaran i es reduiran els diferents "extres" salarials.

PENSIONS:
Els jubilats grecs perdran també la seva 13ª i 14ª paga si les seves pensions superen els 2.500 euros mensuals. S'estableix una edat mínima de jubilació de 60 anys, i un nou càlcul per a les pensions relacionat amb tota la vida laboral i no amb els últims anys, com fins ara. A més s'augmentarà de forma gradual fins al 2015 els anys de cotització necessaris, que passaran dels 37 als 40 anys per obtenir una pensió completa.

IMPOSTOS:
S'augmentarà l'IVA en dos punts addicionals fins al 23%, al març ja es van augmentar dos punts fins al 21%. S'imposarà un impost especial a les empreses amb grans beneficis, i s'establiran noves mesures impositives a companyies relacionades amb el món de l'atzar, als productes de luxe ia la propietat immobiliària.

LLIBERALITZACIÓ DEL MERCAT DE TREBALL:
Es liberalitzaran professions tancades per diferents reglamentacions gremials, com la dels taxistes, i es facilitarà el acomiadat, amb una indemnització menor a la fins ara existent.

PRIVATITZACIONS:
L'Estat haurà de vendre o reduir la seva presència en empreses semipúbliques o públiques i es liberalitzaran els sectors de l'energia i el transport.

REFORMA ADMINISTRATIVA:
Es redueix el nombre de municipis i entitats administratives locals de 1.300 a 340 per estalviar costos operatius.

Algunes dades gràfiques ens permetran conèixer quelcom més de la realitat macroeconòmica grega:

Evolució del dèficit públic

Evolució del deute de l'Estat en % del PIB

Evolució del PIB

En les darreres setmanes, alguns s'han entestat en assimilar la stuació grega a la espanyola. La comparativa de la situació entre Espanya i Grècia és prou diferent, com posen de manifes aquestes dades, algunes de les quals us sorprendran:

- Població total: (1-1-2009 en milions): Espanya: 45,8. Grècia 11,3
- PIB. Espanya: 1,051 bilions d'euros. Grècia: 237.924 millons
- PIB per càpita (EU-27=100): Espanya: 103. Grècia 94
- Variació PIB (% 2009): Espanya: -3,6 Grècia -2,0
- Dèficit públic (% PIB). Espanya: 11,2%. Grècia: 13,6%
- Deute públic (% PIB). Espanya: 53,2%. Grècia: 115,1%
- Deute de l'Estat: Espanya: 440.000 milions. Grècia 300.000 milions
- Desocupació: Espanya: 20,05%. Grècia: 13,2%, (segons Eurostat)
- Atur juvenil: Espanya: 41,2%. Grècia: 27,5%
- Ocupació pública: Espanya: 13,4%. Grècia: 25%
- Economia submergida: Espanya: 23%. Grècia: 30%
- Exposició de la banca de França i Alemanya: Espanya: 348.800 milions. Grècia: 91.100 milions

Val a dir que Grècia és el tercer mòn, i que porta anys enganyant amb les dades macroecòmiques, les quals encara estan pendents de verificar per l'EUROSTAT des de 2004, i que la corrupció administrativa està a l'ordre del dia (al seu costat a Espanya són uns afeccionats, i en Millet un simple meritori).

Com exemple que aquests dies es ve citant, el següent:
- Nombre de piscines declarades pels habitants de la zona nord d'Atenes: 324.
- Nombre de piscines descobertes amb fotos de la Hisenda grega: 16.974.

I com diuen al Polònia. Mentrestant, a Espanya .... mireu aquesta notícia (perdó per la font utilitzada).

La clarividència del Sr. Ministre

El dia 2 de novembre de 2009, el Sr. Ministre de Treball, Celestino Corbacho, en una entrevista al diari Avui, sentenciava:

¿Descarta que l’atur arribi al 20,5%, que és el vaticini més cru de Funcas?

Crec que no arribarem a aquesta xifra. L’última EPA el situa per sota del 18% i raonablement cal pensar que el gruix majoritari s’ha patit entre octubre del 2008 i octubre del 2009. I no descarto que el 2010 comenci a haver-hi creació de llocs de treball.

Cinc mesos després, la dada s'ha confirmat. Amb gurús com aquests estem ben apanyats... Que Déu ens agafi confesats!

Grans diferències en la destrucció de llocs de treball a Vilamajor

A finals del primer trimestre de 2010, a Sant Antoni de Vilamajor hi havia un total de 1.175 llocs de treball en alta a la Seguretat Social, 622 assalariats i 553 autònoms.

Aquesta dada significa un retrocés de 51 llocs de treball en els darrers 12 mesos, que en termes relatius és d'un 4,2%, superior al 3,3% del retrocés interanual sofert a Catalunya.

A finals de juny de 2007, a l'inici de la crisi, Sant Antoni de Vilamajor va arribar al seu màxim històric de treballadors legals, amb 1.344, perdent en el què portem de crisi doncs, un 12,6% dels seus llocs de treball, 169 persones, 136 assalariats i 23 autònoms.

Evolució dels llocs de treball de Sant Antoni de Vilamajor

Nota: Les dades es refereixen a treballadors en alta laboral a la Seguretat Social localitzats al municipi.

Si suprimim el component estacional, la mitjana móbil anual arriba a març de 2010 a uns 1.200 llocs de treball, xifra equivalent a la existent a mitjans de 2006. Al primer trimestre de 2008, ara fa just 2 anys, la mitjana anual va arribar al seu màxim històric, amb 1.325 llocs de treball.

Mitjana anual móbil dels llocs de treball de Sant Antoni de Vilamajor

Aquesta evolució, tot i ser lleugerament més negativa, entra en consonància amb l'evolució general soferta a Catalunya.

En canvi, Sant Pere de Vilamajor ha estabilitzat els seus llocs de treball des de l'inici de la crisi, i en termes desestacionalitzats l'ocupació legal al municipi no ha baixat dels seus màxims històrics del tercer trimestre de 2008, és a dir, sense destruir ocupació.

Mitjana anual móbil dels llocs de treball dels municipis de Vilamajor

La interpretació de les dades és complexa, però clarament es dedueix que a Sant Pere de Vilamajor l'inici de la crisi la va agafar en una etapa de fort dinamisme en la implantació de noves activitats empresarials, i gràcies a aquesta "immigració" d'activitat, la crisi no es va començar a sentir en l'ocupació localitzada al municipi fins un any més tard, a mitjans de 2008. Certament, des de llavors, l'ocupació al municipi ha sofert fortes oscil.lacions, fet que no permet aventurar hipòtesis futures d'evolució, però en termes generals, la inèrcia ha provocat que sigui un dels pocs municipis de Catalunya on pràcticament no s'han perdut llocs de treball.

Deute municipal: Sant Antoni al 20% i Sant Pere al 50% de la mitjana de la província

Segons les dades del Ministeri d'Economia recentment publicades, el deute a 31-12-2009 dels municipis de Vilamajor era el següent (entre parèntesi les dades de l'any 2008):

• Sant Pere de Vilamajor: 1.010.000 Euros (1.057.000).
• Sant Antoni de Vilamajor: 585.000 Euros (556.000).

En termes per càpita, el deute a 31-12-2009 era el següent (la població és a 1-1-2009):

• Sant Pere de Vilamajor: 251 Euros/habitant.
• Sant Antoni de Vilamajor: 107 Euros per habitant.

La mitjana per càpita dels municipis de la província era a 31-12-2009 de 530 Euros per habitant, amb un increment respecte 2008 del 16,0%.

D'aquesta manera, Sant Antoni tindria un deute per habitant de l'ordre del 20% del promig provincial, i Sant Pere de Vilamajor de menys del 50% d'aquest promig.

Segons aquests resultats, Sant Antoni de Vilamajor ocuparia la 6ª posició entre els municipis majors de 4.000 habitants menys endeutats de la província de Barcelona, mentre que Sant Pere de Vilamajor ocuparia la 20ª posició en aquest rànquing, format pels 138 municipis de Barcelona amb més de 4.000 habitants.

Si agaféssim els municipis de població situada entre 3.000 i 6.000 habitants, que en són 42 a la província de Barcelona, Sant Antoni ocuparia la 4ª posició dels municipis menys endeutats per càpita, i Sant Pere de Vilamajor, la 13ª. El deute per habitant promig d'aquest segment de municipis és de 473 Euros.

En el conjunt de tots els municipis de Catalunya (949 municipis), que tenen un deute per càpita promig de 605 Euros/habitant, Sant Antoni de Vilamajor ocupa la posició 277ª entre els menys endeutats, i Sant Pere la 438.
I si finalment agafem tots els municipis de Catalunya entre 3.000 i 6.000 habitants (96), Sant Antoni ocuparia la posició 9ª entre els menys endeutats, i Sant Pere de Vilamajor la 24ª.
El deute per càpita promig d'aquest tram de municipis catalans és de 579 Euros per càpita, respecte els que Sant Antoni es trobaria tant sols al 18,5% i Sant Pere al 43,4%. Dit d'altra manera, situant-se en el promig dels ajuntaments catalans del seu tram poblacional, Sant Antoni té encara un marge d'endeutament d'uns 2.500.000 Euros i Sant Pere de Vilamajor d'uns 1.300.000 Euros.

Encapçalen el rànquing dels municipis més endeutats de la província de Barcelona a 31-12-2009, Alella, Sitges i Vic amb un deute per habitant d'uns 1.400 Euros, i per sota es destaquen Alella, Centelles, Santa Maria de Palautordera, Montgat i Cornellà de Llobregat, que no arriben als 100 Euros per habitant.

Municipis del voltant tenen deutes per habitant com ara Cardedeu, amb 766 Euros, Llinars, amb 172 Euros o Cànoves i Samalús, amb 46 Euros de deute per habitant.

Per acabar amb el mareig de xifres:

• Sant Antoni de Vilamajor pertany al selecte grup de municipis on viu el 4% de la població de Catalunya amb menys deute municipal per càpita.
• Sant Pere de Vilamajor pertany al grup de municipis on viu el 9% de la població de Catalunya amb menys deute municipal per càpita.

Distribució de la població catalana per deute municipal per càpita

La població jove de Sant Pere de Vilamajor retrocedeix a nivells de 1997

Segons les dades del darrer padró municipal a 1-1-2010, la població entre 20 i 29 anys de Sant Pere de Vilamajor ha retrocedit a nivells del 1997, mínims a què ja es va arribar també al 2004, ara fa 5 anys. En efecte, a 31 de desembre de 2009 hi havia empadronats a Sant Pere de Vilamajor 361 joves de 20 a 29 anys, molt lluny dels 439 que hi havia en els anys 2000 i 2001, quan es va assolir el rècord històric.

Evolució de la població de 20 a 29 anys de Sant Pere de Vilamajor. 1981-2009

Nota: les dades corresponen a 31 de desembre de cada any. L'evolució entre 1981-1986, 1986-1991 i 1991-1996, s'ha fet linialment, en no existir dades intermèdies. Al 1996 es produeix una revisió padronal que fa reajustar les dades.

Pot observar-se com en els anys de recent bonança econòmico-social (2004-2007) la població jove es recupera, mentre que a partir de l'inici de la crisi, l'empadronament de jovent disminueix.

Si desagreguem les dades per trams d'edat, l'evolució és encara més diacrònica:

Evolució de la població de 20 a 29 anys de Sant Pere de Vilamajor. 1981-2009

Nota: desagregació per trams d'edat de 20 a 24 anys i de 25 a 29 anys. Valen les notes sobre les dades del gràfic anterior.

És el jovent de 25 a 29 anys el que més recesió ha patit en termes poblacionals, en davallada constant des del 2006, situant-se a finals de 2009 als nivells de 1997.
En canvi, la població més jove, de 20 a 24 anys, tendeix a la recuperació, tanmateix iniciada al 2006, però tot just es situa als nivells de 2001.

La proporció del jovent entre 20 i 29 anys sobre el total de la població de Sant Pere de Vilamajor s'ha reduit des del 1997 justament a la meitat; del 17,3% fins al 8,7% (per comparar, a Sant Antoni de Vilamajor, a finals del 2008 la proporció era del 12,4%).

Proporció del jovent de 20 a 29 anys sobre el total de la població. Sant Pere de Vilamajor 1997-2009

Al 1981, primer any del què es tenen dades fiables sobre edats de la població, la proporció del jovent entre 20 i 29 anys sobre el total de població era del 10,5%.

Aquest "forat demogràfic" no es començarà a compensar fins d'aquí a 7-8 anys, a mida que s'incorporin al tram d'edat els elevats contingents de joves que ara tenen menys de 13 anys.

Per al present any 2010, la davallada entre el jovent augmentarà encara més, doncs seran 70 els joves actuals que sortiràn del tram d'edat considerat (els que ara tenen 29 anys), mentre que entraran al tram d'edat només 38 joves (els que ara tenen 19 anys), saldo negatiu que no es compensarà amb les noves incorporacions. Per segments, però, els joves de 20 a 24 anys continuaran augmentant i els de 25 a 29 prosseguiran en forta davallada.

Molt probablement, entre enguany i l'any vinent, el nombre de joves de 20 a 24 anys i els de 24 a 29 anys es tornaran a igualar, i curiosament, als mateixos nivells i en idèntica forma que al 1997-98.

Estimo que cap a finals de 2012 s'arribarà en el tram d'edat de 20 a 24 anys al màxim històric que es va assolir al 1997.

Evolució de la població de 20 a 29 anys de Sant Pere de Vilamajor. 1997-2009

Les dades provisionals del padró a 1-1-2010 sitúen la població de Sant Pere de Vilamajor en els 4.148 habitants, 127 més que l'any precedent. De confirmar-se les meves estimacions per a Sant Antoni de Vilamajor (situades en 5.507 persones a 31-12-2009), seria el segon any consecutiu en què la població de Sant Pere de Vilamajor augmenta més que la de Sant Antoni (per bé que en el què portem d'any Sant Antoni està augmentant amb força i supera en creixement interanual a Sant Pere).

La població més jove (de 0 a 16 anys), experimenta però un creixement notable, arribant a finals de 2009 a 908 nois i noies, 42 més que l'any 2008, creixement equivalent als nous naixements.

Com a dada curiosa del padró, per primera vega en la història del municipi es superen les 100 persones nascudes en el mateix any, i passa en les nascudes a tres anys: el 1966, 1971 i 1972 (de 37, 38 i 43 anys).

(Agraeïxo a l'Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor la seva col.laboració per a l'obtenció de les dades).

L'atur a Vilamajor ja ha passat la barrera dels 700

Amb l'important increment de l'atur a Sant Antoni de Vilamajor, en aquest municipi ja s'ha superat la barrera dels 400 aturats, exactament 406 persones en aquest mes de març, 17 més que al febrer.

A Sant Pere de Vilamajor, l'atur es manté en la ratlla dels 300, en la que va entrar al novembre de 2009, arribant al març a 297 persones aturades, només -malauradament- 4 més que al febrer.

Es dóna la circumstància de que a Sant Antoni de Vilamajor, un 33,3% dels aturats (una tercera part exactament) ja porten més de 12 mesos a l'atur, dada que a Sant Pere de Vilamajor encara no arriba al 29%.

Properament tota l'anàlisi gràfica en aquest mateix espai.

Un 40% de les edificacions de Sant Antoni de Vilamajor s'han fet en aquesta década

Segons les dades del Cadastre a febrer de 2010, a Sant Antoni de Vilamajor hi havia un total de 3.333 edificacions construídes, de les quals 2.700 eren habitatges. A Sant Pere de Vilamajor, el total d'edificacions era de 2.433, de les quals 2.204 habitatges. El cadastre ens dóna una interessant informació respecte l'antiguitat dels edificis. A Sant Antoni de Vilamajor, 1.203 del 3.036 edificis amb data de construcció coneguda, han estat construïts a partir de 2000, mentre que a Sant Pere de Vilamajor només 488 dels 2.267 edificis amb data de construcció coneguda, són d'aquesta dècada.

Edificacions per época de construcció als municipis de Vilamajor a febrer 2010. Dades absolutes

D'aquesta manera, si el 39,6% de les edificacions de Sant Antoni són posteriors a l'any 2000, a Sant Pere de Vilamajor només són d'aquesta época el 21,5% del total.

Estructura de les edificacions per época de construcció als municipis de Vilamajor a febrer 2010

En canvi, a Sant Pere, el 32,1% de les edificacions (quasi una tercera part) varen estar construídes entre 1970 i 1979.

Interessant destacar que fins 1999, les edificacions de Sant Pere i de Sant Antoni estaven pràcticament igualades, mentre que a partir de 2000, Sant Antoni de Vilamajor es distancia enormement de Sant Pere, conformant-se aquest municipi a incrementar població a base de conversió de segones residències en habitatges principals, en no tenir aquest municipi una oferta de sól de trama urbana compacta.

Edificacions acumulades per época de construcció als municipis de Vilamajor a febrer 2010

Nota: les dades anteriors no recullen 297 edificacions sense época de construcció definida a Sant Antoni de Vilamajor i 166 a Sant Pere de Vilamajor.

En total, des de 1999 s'han construït a Sant Antoni, 2,5 vegades més de tot tipus d'edificacions que a Sant Pere de Vilamajor. Si ens referim només a habitatges, s'han acabat a Sant Pere en la present dècada (de 2000 a 2009) 440 habitatges per 913 a Sant Antoni, és a dir s'han construït a Sant Antoni de Vilamajor una mica més del doble que a Sant Pere (mentre la població de Sant Antoni ha crescut només el 38,5% més que la de Sant Pere en aquest període).

Habitatges acabats als municipis de Vilamajor. Acumulats 2000-2009

És urgent que a Sant Pere de Vilamajor es revitalitzi decididament l'oferta de sól en trama urbana compacte, doncs el marge al creixement de població degut a les segones residències -que ha aportat just una tercera part de l'increment total de la població entre 2000 i 2009- s'està esgotant progresivament, i s'acabarà definitivament en el decurs d'aquest decenni (significant ja només unes 350 persones de marge de creixement).

La major antiguitat mitjana dels edificis de Sant Pere de Vilamajor (el 45% dels edificis s'han construït abans de 1980), i la condició constructiva com residències primordialment d'estiueig, agraven també qüestions de rehabilitació i d'un major consum energètic de les llars.

La bombolla de l'endeutament del sector públic

En els darrers 3 anys, l'endeutament del sector públic ha augmentat de 171.143 milions d'Euros, arribant a la fi de 2009 a la xifra històrica de 559.649 milions d'Euros, que equival al 53,2% del PIB.

Evolució del deute de les Administracions Públiques. Base 2006=1

Només el servei del deute significa uns 20.000 milions d'Euros anuals (un 10% de les despeses totals) a les Administracions Públiques.

Dit en altres termes, les Administracions deuen, per cada família espanyola, més de 7 milions de Ptes.

Aquest endeutament és el resultat directe del dèficit públic, que al 2009 ha arribat al 11,2% del PIB (117.765 milions d'Euros) per a l'Estat i les CCAA i nacions.

Per reduïr l'endeutament, que haurem de pagar en comptes de dedicar aquests diners a l'economia productiva, no queda doncs més remei que rebaixar el dèficit públic.

Ahir, el Govern de l'Estat va acordar (ordenar) a les CCAA i nacions que al 2013 aquest dèficit només ha d'arribar al 3% del PIB a finals d'aquell any, a repartir un 1,9% per a l'Estat i el 1,1% per a les CCAA i nacions. A finals de 2009 el dèficit ha estat del 9,5% sobre PIB per a l'Estat i del 1,7% del PIB per a les CCAA i nacions.

Del deute total, el 79% correspon a l'Estat, el 15% a les CCAA i nacions i el 6% a les Corporacions Locals.

Distribució del deute de les Administracions Públiques a finals de 2009

Com passarà l'Estat en 4 anys de un dèficit del 9,5% a només el 1,7% del PIB, és un altre dels funambulismes de l'equip econòmic d'en Sapastrero, però no hi ha dubte de què caldrà:

- Incrementar els ingressos, és a dir els impostos.
- Reduïr les despeses.

Tot plegat es tracta de passar en 4 anys de tenir un dèficit de l'Estat de 99.890 milions d'Euros (2009) a uns 21.000 milions (2013). En aquest interval, el PIB haurà crescut, segons les previsions, només un 3,5%, recuperant passats cinc anys els nivells de finals de 2008.

En suma, més o menys, l'escenari és reduïr les despeses de l'Estat, respecte 2009, de 40.000 milions, i incrementar els ingressos d'uns altres 40.000 milions, en l'horitzó de 2013. De la seva banda, les CCAA i nacions hauran de reduïr el seu dèficit en 10.000 milions.

Com s'ho faran?

Si la bombolla financera, sumada a la bombolla immobiliària ens ha deixat un rastre que trigarem cinc anys a païr, condemnant el sistema financer a tancar l'aixeta dels prèstecs, un dels motors de l'economia, (doncs apart dels 445.000 milions d'Euros amb què estan atrapats amb les promotores immobiliàries -fixeu-vos més que tot el deute de l'Estat-, entre aquest any i el que vé, hauran de retornar més de 400.000 milions d'Euros que al seu torn van demanar prestats per finançar la bombolla immobiliària), i trigarem com menys cinc anys en recuperar l'ocupació que existia abans de la crisi, ara li toca el torn a la bombolla de l'endeutament públic, que retraurà la despesa pública (inevitablement la social, que representa el 51% del pressupost de l'Estat) i incrementarà la presió fiscal a les famílies.

En suma: bancs i caixes, pelotaris immobiliaris i un desnortat equip econòmic del Govern han aconseguit tots plegats que la nostra renda familiar disponible estigui al 2013 als nivells del 2006, però amb 3.000.000 d'aturats, 9.200.000 de pensionistes i 600.000.000.000 d'Euros de deute, a mantenir.