Últims articles:

8/5/10

Recessió: hem tocat fons?


Les últimes dades macroeconòmiques m'han donat una gran alegria: el PIB català, i també l'espanyol, han tocat fons, amb creixements intermensuals del 0% i del 0,1%, respectivament.

Però: què volen dir aquestes dades?

En sentit estricte vol dir, en referència a Catalunya, que les previsions per al PIB del 1er. trimestre de 2010 indiquen un creixement zero respecte el darrer trimestre de 2009, és a dir, que el PIB no ha decrescut (ni ha crescut) respecte el volum del darrer trimestre de l'any passat.
Per fer una comparació, és com si una empresa estabilitzés la seva facturació d'un trimestre respecte l'anterior.


Evolució del PIB Catalunya. Interanual, anual i intertrimestral
Dades en % de variació respecte el període de referència. Font IDESCAT.

Evolució del PIB Espanya. Interanual, anual i intertrimestral
Dades en % de variació respecte el període de referència. Font IDESCAT.

Però tant puja-i-baixa, on ens deixa?

Quan es parla de variacions temporals, es relaciona un trimestre amb l'anterior (del mateix any=intertrimestral) o de l'any anterior (interanual). És a dir, una base mòbil -trimestre anterior- que permet observar variacions relatives.

Ara bé, el creixement en un trimestre vist així depen de la situació del trimestre amb què aquest es compara. Per exemple, el quart trimestre de 2009 es va tancar amb un creixement del PIB del -0,3% respecte el trimestre anterior, i del -2,9 respecte al mateix trimestre de l'any anterior.

I en el primer trimestre de 2010, no hem variat el PIB respecte l'anterior trimestre, però en canvi hi ha encara una davallada del -1,5% respecte el primer trimestre de 2009.

I així succesivament, si partim d'una dada en decreixement, els increments sitúen la xifra en un millor valor, però no per aixó significa que haguem arribat a nivells anteriors al moment en què va començar a decrèixer.

Per exemple: si tenim un valor de 100 i baixa un 25%, i després puja un 25%, no arribem a 100, sinò a 93,75. Paradoxa? Feu els càlculs.

Vam començar a decrèixer el PIB entre el 2on. i el 3er. trimestre de 2008, aviat farà 2 anys.
Al 2009, el PIB anual ja es va reduir d'un 4,0% respecte el 2008, i en aquell any l'increment respecte 2007 només va ser del 0,2% (quan en anys anteriors sobrepassà ampliament el 3%).


Així, si el PIB a Catalunya ha baixat en total des de 2008 un 4%, per recuperar el nivell de 2008 haurà de crèixer un... 4,17% acumulat.

Probablement, en el proper trimestre d'enguany tornarem a crèixer, però les previsions apunten a una defallida en el tercer trimestre i una recuperació a finals d'aquest any.
Segons les previsions, probablement el 2010 es tancarà amb una reducció del PIB anual del 0,5% respecte 2009.


Per al 2011, els analistes apunten a un increment del PIB de potser al voltant de l'1%.


Venint (2010) d'una reducció del 0,5%, i en aquell any, venint d'una reducció (respecte 2008 del 4,0%), el PIB del 2011 es podria situar només un 0,5% per sobre del de 2009, és a dir encara un 3,5% per sota del de 2008.


Per a què es feu una idea de les magnituds, el PIB català va arribar al 2009 a un valor (a preus de mercat) de 207.000 milions d'Euros, que eren 215.000 al 2008 i 209.000 al 2007. El PIB de tot l'Estat va ser de 1.051.000 milions al 2009. (En pessetes, un import esgarrifós; 175 BILIONS de Ptes).

No sembla gaire que un simple 1% del PIB (uns 2.000 milions d'Euros en el cas de Catalunya, o 10.000 en el cas d'Espanya) puguin portar tanta desgràcia. Per què? (Si ho passem però a Ptes, podreu però apreciar la dimensió de forma més "tradicional").

Doncs perquè l'economia ha de creìxer. Per què?

Perque cada cop hi ha més gent a un país, i si no creix l'economia, ens empobrim.

I si no creix l'economia, no hi ha feina per als que venen, ni n'hi ha prou pels què ja hi són.

Evolució del PIB i de l'ocupació. Catalunya*
* Variació del PIB anual i de l'ocupació mitjana de cada any (EPA), en %. Les dades de març de 2010 corresponen a l'evolució interanual.

I amb tot cal tenir en compte la inflació, de la qual no ens recordem, però com que el PIB que es fa servir tracta de preus corrents, com mínim el creixement ha de compensar l'increment nominal de la producció, és a dir, per sobre de les taxes d'inflació (bé, no es tracta pròpiament de l'IPC, sinò del "deflactor" de preus del PIB, si fa o no fa un concepte -aquest macroeconòmic- similar).

Per produir fa falta ma d'obra, i si no es produeix més, no hi ha nova ocupació. A més, hi ha l'increment de productivitat del treball (és a dir nombre de persones per produïr una determina quantitat de bens o serveis) que gràccies als avenços tecnològics i de gestió, tendeix a reduïr-se. És per aixó que actualment s'estima que només es crea ocupació neta quan el PIB creix a partir del 2%.

En un escenari de baix creixement del PIB, es destrueix ocupació, i baixa la productivitat del treball, és a dir, el país, en termes de competitivitat, s'empobreix, i els salaris tendeixen sempre a baixar. I la gent, s'empobreix, bé perquè no traba feina, o bé perquè els seus sous baixen en termes relatius.

I les hisendes públiques veuen reduits els seus ingressos, i per tant entrem en dèficit, que cal finançar i què significa una nova detracció d'ingressos a la Hisenda per pagar interessos i retornar els crèdits en el futur. I si les despeses públiques no baixen (la inversió pública no ha de baixar mai en èpoques de recessió, doncs són un dels pilars de l'economia) han de pujar, inevitablesmt els impostos. Però abans, el sistema públic de prestacions socials (un 14% del pressupost de l'Estat) també té tendència a "baixar els sous", procés al què s'uneix la tendència a no incrementar els sous dels funcionaris públics ni a incrementar l'ocupació pública (que és més del 13% de l'ocupació total).

I ara uniu la crisi financera, famílies endeutades que no poden consumir (aportar PIB per la via de la demanda) i empreses que no troben crèdit per aguantar l'ocupació.

Tot aixó, i molt més que ara us estalvio, es veu afectat en el PIB.

Però, anem al grà, quan trigarem a recuperar el nivell del PIB anterior a la crisi?

Qui ho sap, però anant molt bé, fins ben entrat 2013 no arribarem al PIB del 2008.


Aquest any passat l'Estat ja ha injectat al sistema més d'un 10% del PIB en forma de dèficit (crèdit), que per raons diverses no ha aconseguit més que aturar la sangria del decreixement.

I amb això la pregunta clau: podran seguir les finances públiques continuar compensant amb més dèficit la atonía de l'activitat econòmica?

Romania, per exemple que l'any passat va rebre un crèdit d'emergència de 20.000 milions d'Euros per evitar la bancarrota, torna a estar al borde del col.lapse, i ha anunciat que a partir del juny rebaixarà un 15% les pensions i un 25% el salari dels funcionaris públics, entre altres mesures.

Grècia ja veieu com està. Amb el tipus d'interès del seu deute que ha arribat al 12,4%.

I a Espanya
el diferencial bàsic de tipus d'interès dels Bons de l'Estat Espanyol (emissió de deute públic) ha arribat aquesta setmana al màxim des de que estem a l'Euro respecte Alemanya (1,32% més de tipus d'interés), després de que les agències de qualificació treguessin "l'estrella Michelin" al deute públic espanyol, per desconfiança donat el volum de crèdit que Espanya està demanant als mercats (l'Estat deu 440.000 milions d'Euros, que són 4 vegades el què ingressa en un any. A finals de 2007 la ratio no arribava al doble).

Primer ens han fulminat l'accés al crèdit de les empreses i de les famílies. Tampoc els propis bancs, entrampats amb l'immobiliari, troben diners més que de l'estalvi (que només servirà per a què puguin retornar els crèdits que també ells van demanar per finançar la disbauxa). A continuació s'està endurint l'accés al crèdit del propi Estat. Si aquest no aguanta, millor ni pensar-ho.

Tot i les senyals d'esperança, en els 30 anys que porto d'economista no havia vist una situació tant delicada. I estem en mans d'un govern que -irresponsable- prefereix seguir a la poltrona, tancar-se al lavabo i esperar a què els socis europeus ens treguin de la crisi.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Jo em pregunto, si els treballadors i pensionistes tenem molt a la seva caixa d´estalvis. Ja se sap ho que dona un sou o una pensió. Es llógic que el millions q´ha generat la bonança económica estem a llocs i classes socials molt concretes. Es que el Govern es cec, o no té collons per exigir que els que tenem les butxaques plenes els donim per salvar l´economía. Aixo no es cap solidaritat, aixo es que el que tingui de sobres, que pagui.