Els comptes del sistema de prestacions públiques a desembre de 2009

El sistema de rendes socials ha arribat al desembre de 2009 a prop de 12,5 milions de persones.

El sistema de prestacions per desocupació ha costat en el mes de desembre 2.272 milions d'Euros, i s'han beneficiat 3.250.000 persones.

Pel que fa al sistem ade pensions, assistencials incloses, la nómina ha pujat en el mes a 7.800 milions d'Euros, beneficiant 9.100.000 persones.

Prestacions del sistema de rendes socials. Espanya desembre 2009

Nota: els beneficiars s'expressen en nombre de persones. El cost total en milions d'Euros i la renda mitja en Euros per perceptor.

Les pensions no contributives per desocupació han arribat al 40% del total, i se'n beneficien ja el 50% dels perceptors.

A finals de desembre hi havia 17.640.018 persones cotitzant a la Seguretat Social, que han aportat en total el mateix mes de desembre 8.715 milions d'Euros: 12,4 milions que, per una o altre raó cobren del sistema de rendes públiques per 17,6 que treballen i paguen per a mantenir-les. Alguna peça grinyola en aquest peculiar sistema.

Sant Pere de Vilamajor no ha destruït ocupació, mentre Sant Antoni retrocedeix a nivells de mitjans de 2006

Les dades del Departament de Treball de la Generalitat de l'afiliació a la Seguretat Social corresponents al darrer trimestre, posen de manifest que a Sant Pere de Vilamajor, l'ocupació legal s'ha mantingut constant, als nivells dels seus màxims històrics. Així, al quart trimestre de 2009, locupació anual mitjana va ser de 1.333 llocs de treball en alta laboral, mentre que un any abans eren 1.327 els llocs de treball en alta al municipi.

En canvi, a Sant Antoni de Vilamajor l'ocupació ha disminuït de 68 llocs de treball, doncs hi havia a finals de 2009 1.213 llocs de treball en alta laboral, sent un any abans 1.281.

Evolució dels llocs de treball dels municipis de Vilamajor. Mitjanes anuals (*)

(*) En fer mitjanes anuals s'eliminen les oscil.lacions estacionals.

La dada de Sant Pere s'equipara amb l'existent al tercer trimestre de 2008, quan hi havia 1.332 llocs de treball en promig anual, i d'aquesta manera podem dir que, ara per ara, l'ocupació a Sant Pere de Vilamajor s'ha estabilitzat, sense acusar la forta crisi existent.
En aixó, però hi ha tingut molt a veure algunes inspeccions dutes a terme pel Departament de Treball per tal de regularitzar determinades situacions d'afiliació irregular.

A Sant Antoni, en canvi, hauríem de retrocedir fins el tercer trimestre de 2006, molt abans de la crisi, per trobar una dada d'ocupació total tant baixa, i ha perdut 112 llocs de treball (un 8,5%) des del rècord històric del març de 2008, poc abans de l'esclat de la crisi.
Precisament, en el punt més alt del creixement de l'ocupació, Sant Antoni superava Sant Pere en llocs de treball, però aquest darrer municipi va mostrar un dinamisme molt important, aconseguint superar Sant Antoni en el segon trimestre de 2008, i situant-se en el seu màxim al tercer trimestre d'aquell mateix any.

La dinamització del polígon de La Plana, la diversificació productiva, i també el major dinamisme poblacional expliquen aquesta millor evolució de Sant Pere de Vilamajor, qui ha tingut un increment de 21 autònoms en el darrer any, mentre Sant Antoni en perdia 30. El sector serveis ha estat el motor a Sant Pere, doncs la indústria ha perdut 43 llocs de treball i la construcció 29 en el darrer any.

A l'hora, Sant Pere de Vilamajor està reduïnt la dependència del sector industrial (actualment només un 31% dels llocs de treball, que eren un 44% del total cinc anys abans), i de les empreses de més de 50 treballadors, que actualment representen el 21% del total dels llocs de treball, per una tercera part cinc anys abans).

Sant Pere de Vilamajor tenia, a finals de 2009, 40 llocs de treball per cada 100 habitants majors d'edat, mentre que Sant Antoni només en tenia 30 per cada 100.

L'economia de Sant Antoni de Vilamajor apareix doncs madura, evolucionant a un ritme vegetatiu, general, mentre que Sant Pere de Vilamajor està mantenint un bon dinamisme dels seus sectors econòmics residents.

La posició competitiva de Sant Pere de Vilamajor, pel que fa a ocupació resident, s'hauria de continuar estimulant com una prioritat de màxim nivell en la politica municipal.

Els costos de la construcció es situen a nivells d'abril de 2007

Mensualment, des del 1995, la Cambra de Contractistes d'Obres de Catalunya, elabora l'Index de Preus de Construïr, un indicador, com el seu nom indica, dels costos de la construcció a Catalunya.

A desembre de 2009, quest indicador ha arribat a 182,2 en base 100 de desembre de 1994 (això significa que en els darrers 15 anys, els costos de la construcció han pujat un 82,2%, que fent un promig anual seria poc més del 5% anual, per sobre de la inflació).

Ara bé, si comparem la dada, resulta que a desembre de 2009 el cost de construïr un habitatge era equivalent al què existia a l'abril de 2007, i un 9% per sota del màxim històric a què es va arribar, en el zénit de la bombolla immobiliària, al juliol de 2008.

De fet, els costos de construïr a desembre de 2009, tot i què estan remuntant en els darrers mesos, han baixat en els darrers 12 mesos prop d'un 2%.

Evolució dels costos de construïr. Base gener de 2007

Dit d'una altra manera, de mantenir-se constant el benefici del constructor en termes relatius, un habitatge hauria de costar el mateix de construïr que a l'abril de 2007.

En termes de creixement anual promig, els costos de construïr es situen a nivells de maig de 2008, i un 6% per sota del màxim històric de l'octubre de 2008.

Evolució anual promig dels costos de construïr. Base gener 2007

A ningú se li escapa que hi manca un altre factor: el cost del sòl, quina evolució, per especultaiva (no lligada a costos d'explotació), sofreix grans divergències i oscil.lacions, pròpies del joc de l'oferta i la demanda i dels interessos del venedor, a l'igual que pel que fa als habitatges de segona mà.

Així que si voleu construïr un habitatge, no us donin gat per llebre, que aquest sector sempre ha estat ple d'especuladors aprofitats (els mateixos que han portat a molts a la misèria).

En aquest sentit, les dades de la Sociedad de Tasación (TINSA), que són la referència en el preu de compra d'habitatges, posen de manifes que pels municipis que no estan en àrees concretes (grans ciutats, zones turístiques, ...), els preus han baixat al gener un 3,6% respecte el gener de l'any passat, acumulant un descens de quasi el 14% des dels màxims del "boom" immobiliari.

Actualment, segons aquesta font, el preu dels habitatges de la resta de municipis, es situaria a nivells de la primera meitat de l'any 2006.

Evolució dels preus de l'habitatge. Base 2001. Resta de municipis. Font TINSA

Nota: les dades es refereixen al mes de GENER de cada any.

És indeterminable la diferència de cost d'un habitatge entre fer-ne de promotor un mateix, o comprar-lo fet, però en els millors temps de la bombolla la diferència estava com mínim en més d'una tercera part, arribant a més del doble.

Per tant si compreu un habitatge construït en els temps àlgids de la bombolla, demaneu un bon descompte respecte el preu fixat en aquell moment, com mínim d'un 25%.

Sant Pere de Vilamajor: parelles joves, infants i jubilats

Les darreres dades del padró municipal d'habitants, a 1-1-2009, permeten constatar que el creixement de Sant Pere de Vilamajor s'està fent en tres capes de població concretes:

- Parelles de mitjana edat que hi venen a viure.
- Els fills d'aquestes parelles, que augmenten la natalitat del municipi.
- Recent jubilats, principalment de segones residències, que s'hi queden a viure permanentment.

Aquesta evidència es fa més gràfica si comparem amb les dades de Sant Antoni de Vilamajor:

Piràmides d'edat dels municipis de Vilamajor. 1-1-2009

Es veuen clarament tres grups d'edat en què la proporció de Sant Pere supera àmpliament la de Sant Antoni:

- Infants de 0 a 9 anys.
- Adults de 30 a 44 anys.
- Adults de 60 a 74 anys.

Que superen en uns 10 punts la diferència amb Sant Antoni de Vilamajor.

Diferències per trams d'edat de la població de Sant Pere respecte Sant Antoni, sobre la diferència en la població total

Nota: les gràfiques mostren la desviació percentual absoluta respecte la proporció entre la població total de Sant Pere/Sant Antoni.

De fet, sent la població total de Sant Pere de quasi el 75% de la de Sant Antoni, la proporció augmenta fins un 90% en els infants de 5 a 9 anys, en els adults de 35 a 44 anys, i en els jubilats de 65 a 69 anys. En canvi, Sant Pere només té la meitat dels joves de 20 a 24 anys i de persones mayors de 85 anys que Sant Antoni de Vilamajor.

La major proporció immigratòria vindria a explicar la diferència de 6 punts en els habitants que han nascut als propis municipis (19,4% a Sant Antoni i 13,5% a Sant Pere de Vilamajor).

La diferència en els trams d'edat de 30 a 44 anys expliquen a l'hora una diferència entre els dos municipis pel que fa a l'atur, doncs la meitat dels aturats estan precisament en aquest tram d'edat.

També, la intensa proporció, d'un 31%, de les persones en aquest tram d'edat (quasi 1 de cada tres habitants) en la població total de Sant Pere de Vilamajor, explica els moviments socials i les pressions per als canvis socio-culturals que està patint Sant Pere de Vilamajor, provinents d'aquesta capa de nous residents, procedents de la conurbació de Barcelona.

Farà falta una dècada perquè s'equilibrin aquestes diferències en el creixement de Sant Pere de Vilamajor.

Atur a Vilamajor, arribant a 700

Al gener l'atur a Vilamajor ha arribat a 688 persones, 13 més tant a Sant Pere com a Sant Antoni de Vilamajor.

A gener de 2009 eren 535, 244 a Sant Pere i 291 a Sant Antoni. En un any, 153 persones més pateixen aquesta xacra.

L'increment interanual, tot i que es reduexi, encara és del 29%, un 22% més a Sant Pere i un 34% a Sant Antoni.

Properament tota l'anàlisi gràfica complerta en aquestes pàgines.

Més de la meitat de la població mayor de 16 anys no treballa

Tothom més o menys deu conèixer ja les dades de l'Enquesta de Població Activa del darrer trimestre de 2009. Eren de preveure, com ho és el fet de què a mitjans d'aquest any els aturats superaran els 4.600.000.

No analitzaré ara aquestes dades, sinò una altre que m'ha interessat, utilitzant les dades de l'enquesta.

Doncs resulta que des de començaments de l'any passat, a Espanya només la meitat de les persones de més de 16 anys (és a dir, en edat de treballar), efectivament treballa.

Dit d'altre manera, llevat de les tasques de la llar i altres similars, ja hi ha menys gent que treballa que persones que no treballen.

Propoció de la població ocupada respecte del total de la població major de 16 anys. 2005-2009

Font: Explotació de les dades de la EPA.

O sia, que d'una manera o altre, cada persona que treballa ha de mantenir, fet i fotut, una altra que no treballa, infants i adolescents apart.

Hem retrocedit als nivells de mitjans de 2004.

Propoció de la població ocupada respecte del total de la població major de 16 anys. 1996-2009

Font: Explotació de les dades de la EPA.

Si mirem les dades per Comunitats Autònomes, són encara més pertorbadores: només en set, entre les quals Catalunya, es supera la proporció 1 que treballa per 1 que no treballa.

Propoció de la població ocupada respecte del total de la població major de 16 anys per Comunitats Autònomes. Desembre de 2009

Font: Explotació de les dades de la EPA.

El rànquing l'encapçala Madrid, que en aixó també gaudeix dels privilegis de ser una Comunitat de funcionaris pagats per tots:

• Aragó: 51,0%
• Illes Balears: 51,9%
• Catalunya: 51,7%
• Madrid: 55,2%
• Navarra: 53,4%
• País Basc: 50,7%
• La Rioja: 51,7%
  

Poseu les Comunitats del rànquing en un mapa; Madrid apart, què hi veieu?

Però molt probablement, en el primer semestre de 2010 un parell d'aquestes Comunitats cauràn de l'equilibri.

A Andalucia o Extremadura, només treballen 4 de cada 10 persones majors de 16 anys, i quasi una quarta part dels que treballen són empleats del sistema públic.

Cal tenir en compte que un 4,5% dels que treballen (843.000 persones a Espanya), no cotitzen a la Seguretat Social.
Les possibilitats reals d'aconseguir un estat del benestar, varen consolidar-se a mitjans de 2004, i s'han truncat a principis de 2009.

El miratge ha durat 4 anys i si no en som més per treballar, com menys haurem de treballar més anys per mantenir els que no treballen. De l'Estat no es podem fiar, doncs ja deu quasi 4 vegades el què ingressa en un any, i l'any passat va tenir que demanar prestat el 45% del que va gastar, doncs les arques estan buides.

Els nivells històrics de mitjans de 2007 trigarem com menys fins 2017 en recuperar-los: una dècada perduda que ens ha fet adelantar més de 10 anys el crack del sistema de pensions, que i res no canviés, arribarà al 2022. I no us fieu del Fons de Reserva de la Seguretat Social, doncs només cobreix a data d'avui 8 mesos de pagament de pensions.

Qui ha governat de 2004 a 2009? Cal donar-li les gràcies!

Paradoxes de la recuperació econòmica mundial

El Fons Monetari Internacional acaba de fer públiques les seves previsions de creixement mundial a curt termini:

Font de la gràfica: El Periódico de Catalunya

Queda clara la senda de recuperació econòmica mundial per enguany i l'any que ve: la crisi econòmica sembla haver quedat enrera.

Feu atenció, però a tres casos:

• Espanya: que serà el darrer país de la UE en sortir de la crisi, amb creixements encara negatius al 2010.
• Japó: del què sovint ens oblidem, i és una gran potència, que ha patit molt en el 2009.
• Xina: imperturbable, amb impressionants taxes de creixement i molt poc resssentida de la crisi mundial.

Les dades en general són optimistes, doncs al PIB mundial creixerà un 3,9% enguany i el de la zona Euro un 1%.

Ara bé, mirem-nos les dades d'una altre manera: uns creixements positius partint de creixements negatius, com queda?
Aplicant les dades del gràfic i posant el creixement del PIB acumulat al 2011, en relació amb el de l'any 2007, les coses canvien:

• Mundial: +10,73%
• Zona Euro: -0,8%
• Espanya: -2,4%
• EUA: +2,9%
• Alemanya: -0,4%
• França: +1,1%
• Japó: -2,8%
• Brasil: +13,7%
• Xina: +43,8%

Dit d'altra manera, Espanya no recuperarà encara al 2011 el PIB que tenia al 2007, sent previsible que ho faci entre 2012 i 2013. Tampoc la Zona Euro ni Alemanya ho faran fins principis de 2012.

La crisi, en termes de creixement econòmic, haurà durat més de 5 anys a Espanya, deixant-nos, en termes de PIB, al 2013 en els nivells de 2007.

En termes d'ocupació, la extraordinària destrucció d'ocupació que pateix i encara patirà Espanya, farà que els nivells d'ocupació de 2007 no es recuperin fins 2.016.

I pel camí encara moltes incerteses.

Per a Espanya, aquesta dècada perduda li farà perdre posicions en tots els ordres socio-econòmics, i a cadascun de nosaltres, també.

Cal agraïr-ho sobretot als Bancs i Caixes, que tenen 325.000 milions d'Euros en pedra i terra que no produeix res de res, dels quals més d'una tercera part són tècnicament incobrables. Apart, els prop de 600.000 milions d'Euros que les famílies han anticipat dels sous de mitja vida per comprar un habitatge, diners que d'haver-se invertit en consum productiu hagués minimitzat l'impacte de la crisi mundial. Diners que mancaran per al consum futur i que per tant, també "hipotecaran" el rellançament de l'economia.
I ara, els bancs, empesos per l'estoc de pisos que s'han hagut de quedar, i per poder recuperar els propis crèdits que han donat als promotors, tenen propensió a augmentar la seva inversió, novament, en el mercat immobiliari. Diners que tampoc arribaran a la economia productiva (un pis no produeix res; una furgoneta o una màquina en una empresa, si).

I mentrestant qui te diners, tampoc els gasta, els posa en estalvi als bancs, que no els posen en circulació, doncs han de fer front als seus propis crèdits, i als impagats, o pitjor -11.000 milions el darrer mes-, a noves hipoteques.

Mentrestant, l'Estat gasta un 74% més del què ingressa, fent un forat que hauran de pagar els nostres fills. La pujada d'impostos serà inevitable, i es juntarà amb la pujada de tipus d'interès i l'increment del preu del petroli. Amb un 48% d'atur juvenil i 5,6 milions d'estrangers disfruten d'un estat del benestar que paguem uns quants, 975.000 en situació irregular a Espanya (240.000 a Catalunya). Xauxa!

Quants llocs de treball s'haguessin pogut salvar si tota aquesta ingent quantitat de diners s'haguessin aplicat, i s'apliquessin, a adquirir productes i serveis que ens ofereixen les empreses?
No és d'extranyar doncs que l'ocupació no creixi. Que en farem d'aquestes famílies precaritzades per l'atur? Quin desgovern, el què hem tingut en els darrers anys!

Els diners són la bencina de l'economia, i si s'inverteixen desproporcionadament en bens no productius (el sòl immobiliari és el principal bé no productiu i representa quasi la meitat del preu dels habitatges), l'economia es desinfla inevitablement. Per això, principalment, a l'economia espanyola li costarà més remuntar el PIB, és a dir, remuntar la producció (consum) de bens i serveis. Haurem de confiar en l'exportació, i en el turisme, anem apanyats.

En Sapastrero ha matat la classe mitja. Gràcies.

(Em perdonareu la disgressió).

Atur a Vilamajor: treva de Nadal

El mes de desembre ha tancat l'any a Catalunya amb un 33% més d'aturats respecte 12 mesos abans, arribant a la malauradament històrica xifra de 562.000 aturats.

L'any que ha passat ha significat doncs prop de 139.000 nous aturats més que s'afegeixen als 157.000 d'increment de l'any 2008.

Aquesta dada, ja de per sí greu, és si cap més preocupant quant l'any 2009 s'han destruït 163.0000 llocs de treball (afiliats a la Seguretat Social), que cal sumar als 145.000 llocs destruïts l'any 2008 (pels 61.000 llocs creats l'any 2007 o els 83.000 de l'any 2006). En total 309.000 llocs de treball destruïts a Catalunya en només 2 anys. (De fet, a desembre teníem només 8.000 afiliats més a la seguretat Social dels que hi havia a desembre de ... 2004!).


A Vilamajor, no obstant, les dades de l'atur al mes de desembre presenten un cert sosteniment, tancant-se l'any amb increment interanual del 35%, una mica per sobre de la dada catalana.

L'any 2009 es tanca doncs amb un total de 662 persones aturades a Vilamajor, el segon rècord històric (l'absolut va ser al novembre, amb 672 aturats).

Evolució de l'atur a Vilamajor

És de destacar que a Sant Pere de Vilamajor, els aturats han baixat al desembre respecte el mes de novembre de 2009 (de 299 a 285) mentre que a Sant Antoni, l'increment ha estat molt moderat, de 373 a 377 aturats.

Evolució mensual anual de l'atur a Sant Pere de Vilamajor

Evolució històrica de l'atur a Sant Pere de Vilamajor

Nota: la gràfica verda representa la mitjana anual mòbil.

Evolució mensual anual de l'atur a Sant Antoni de Vilamajor

Evolució històrica de l'atur a Sant Antoni de Vilamajor

Nota: la gràfica verda representa la mitjana anual mòbil.

Malgrat que l'increment de l'atur es va mitigant paulatinament, continuarà tocant sostre al llarg del present any 2010.

L'atur de naturalesa estructural es pot estimar actualment a Vilamajor en unes 320 persones.

Padró de població a 1-1-2009: Sant Pere creix més que Sant Antoni de Vilamajor

L'INE acaba de publicar les xifres oficials dels Padrons municipals d'habitants a 1 de gener de 2009.

A Sant Antoni de Vilamajor la població era de 5.444 persones, mentre que a Sant Pere de Vilamajor, de 4.021.

Això significa un increment de 112 habitants més (un 2,1% d'increment) respecte l'any anterior a Sant Antoni, i de 130 habitants més (un 3,3% més) a Sant Pere de Vilamajor.

Increment anual absolut de la població a Vilamajor. 1999-2008

Increment anual relatiu de la població a Vilamajor. 1999-2008

Nota: les dades es refereixen a 31 de desembre de cada any.

Per primera vegada des de que hi ha padrons municipals depurats (1998) Sant Pere supera Sant Antoni en creixement anual de població.

En tots dos casos, el creixement interanual relatiu està en els mímims històrics, com ja advertíem fa unes setmanes.

Aquestes dades no fan més que confirmar el retrocés dels saldos immigratoris, que al 2008 van significar un increment de 92 persones a Sant Antoni i de 100 persones a Sant Pere de Vilamajor.

L'evolució al llarg de 2009 manté la mateixa tònica: Sant Pere supera Sant Antoni en creixement absolut, i les taxes de creixement en ambdós municipis baixen a cotes mínimes històriques.

Val a dir no obstant que Sant Pere té encara un estoc de població resident no empadronada superior al de Sant Antoni de Vilamajor.

Com a curiositat, la població actual de Sant Pere és equivalent a la que hi havia a Sant Antoni de Vilamajor al 2002.

A Catalunya la població a 1-1-2009 era de 7.475.420 persones, amb un increment de 111.342 nous habitants, en un 87% degut a la immigració estrangera.

A 1 de juliol de 2009 (dades provisionals) la població empadronada a Catalunya ja ha arribat als 7.551.859 habitants, incrementant en els 6 primers mesos de 2009 de 76.349 persones, de les quals més de 68.000 immigrants estrangers.

(De fet, en el primer semestre de 2009 han arribat a Catalunya 5/6 parts dels estrangers que ho van fer en tot el 2008, per la qual cosa el flux d'immigració estrangera, en comptes de disminuïr, està augmentant. Si descomptem la natalitat, la població autòctona ha disminuït a Catalunya en el primer semestre de 2009).

A l'Estat la població era a 1-1-2009 de 46.745.807 persones, amb un increment de 587.985 habitants més.

L'ampliació del cens a Osona fa baixar-hi un 7% la participació electoral

Es parla molt de la baixa participació en la consulta sobiranista, tot just del 27%, per bé que en 30 municipis que engloben 23.252 persones del cens, la participació ha estat superior al 50%, és a dir sense dubtes de representativitat.

Cal però tenir en compte que quan es comparen aquestes dades amb les d'altres comicis electorals s'incorre en el gran error de no tenir en compte les dues diferències entre les respectives dades censals:

• En primer lloc, el vot dels nois i noies de 16 i 17 anys, que en no tenir majoria d'edat, no tenen dret de vot en comicis institucional. Representes aproximadament el 2% del cens que ha pogut votar en la consulta sobiranista.
• En segon lloc, i aquest és un tema més important, s'ha permès el vot a ciutadans de nacionalitat estrangera. Han representat un important 20% del cens, que ha arribat a 1/4 part en el cas d'Osona. Se'm fa difícil justificar el perquè persones que ni tant sols són espanyoles, poden prendre part en la consulta al respecte de si Catalunya ha de ser independent de l'Estat espanyol. Tampoc puc comprendre com se'ls hi dóna aquest dret de decidir a persones que en el seu cas ni tant sols resideixen legalment al nostre país.

Sia com sia, hi ha una diferència del 22%, per excés, entre el cens de la consulta d'ahir i el cens electoral convencional.

Malauradament no tenim dades detallades dels votants ni dels censos, que ens permetin avaluar en tota la seva dimensió la participació en termes homogenis d'aquesta consulta en relació amb el cens d'una consulat insitucional.

Osona, és notori, ha assolit la major participació en la consulta sobiranista, a molta distància de la resta, amb un 41%. Això ha estat degut a la intensa campanya que s'ha dut a terme, i que ha comptat amb la màxima mobilització de tota la població, adhuc de la població estrangera, no en va 16 del 30 municipis on la participació ha superat el 50% del cens, estan en aquesta comarca.

Tenim la fortuna de comptar amb les dades de participació estrangera en els tres municips més grans d'Osona: Vic, Manlleu i Torelló, que han significat més de l'11% del cens d'aquesta consulat d'ahir i 1/8 part de la participació total. Val a dir que en tota la comarca és on s'aplega la major proporció de població estrangera de les que han votat en la consulta, i que els tres municipis representen més de lameitat del cens total d'Osona.

A Vic, el cens estranger ha estat del 23,4%, a Manlleu del 20,5%, i a Torelló del 11,1%, en relació amb el cens total, és a dir un 20,3% del total en conjunt.

Els resultats de participació per nacionalitat han estat els següents:

Vic:

• Nacionals: 49,8%
• Estrangers: 18,3%
• Total: 42,5%
  

Manlleu:

• Nacionals: 39,1%
• Estrangers: 4,7%
• Total: 32,0%
  

Torelló:

• Nacionals. 41,0%
• Estrangers: 7,7%
• Total: 37,3%
  

La baixa participació de la població estrangera ha estat doncs notable, i ha fet baixar la participació en aquests tres municipis representatius, de més de 6 punts: 38,65% total, respecte el 44,97% si es considera només el cens nacional.

Tenint en compte la major proporció de població estrangera que hi ha en el pobles d'Osona respecte al conjunt de municipis que han participat en la consulta, i també la més alta participació estrangera que s'ha donat en aquesta comarca, fruit de la mobiilització de la massa crítica existent, podem concloure sense risc d'equivocar-nos que la participació que ha tingut la consulta sobiranista, en termes comparatius respecte les eleccions institucionals convencionals, ha estat del 32-33%, no pas del 27%.

A això cal afegir la molt probable més baixa participació dels joves de 16 i 17 anys.

Assumnit l'anècdota de deixar votar a la població de països estrangers, regulars i irregulars, caldria explicar al món la realitat, doncs està sent aquesta baixa participació, i per tant baixa representatitivitat, el taló d'Aquil.les per a la quantificació de la voluntat dels nostres pobles.